Albert Soler: «M’encanta que em diguin ‘botifler’, jo ho reivindico»

El periodista gironí Albert Soler torna a l’arena amb ‘Un botifler en la Villa y Corte’ (Península). Fidel a l’estil satíric i crític, Soler es trasllada a Madrid per a una nova entrega de les seves cròniques punxants, des de la qual enfocarà la política catalana i espanyola. El llibre ja genera polèmica, després d’un intent de boicot en una presentació a la llibreria Bernat de Barcelona. ¿Li agrada que li diguin ‘botifler’? Van començar a dir ‘botifler’ com a insult als qui pensaven diferent, més ben dit, als qui pensaven. Després vaig veure que l’hi deien a gent com Joan Manuel Serrat, Javier Cercas, Arcadi Espada. I jo vaig pensar, si aquests són botiflers, llavors jo vull que em diguin igual. ’Botifler’ no era un insult, sinó tot un elogi, i per tant m’encanta que em diguin botifler, jo ho reivindico. Molta gent li té tírria, d’altres en canvi li agraeixen haver-los donat veu. No soc el primer cas en la història. Fa molt de temps hi havia un home que feia i deia coses que el món no entenia. Va ser perseguit i insultat, es va haver d’amagar i al final el van matar. Dràcula, es deia. Tots els governs del món estan plens d’imbècils ¿Què se li va perdre a Madrid? Se m’acabaven els imbècils. N’hi ha molts a Catalunya, mai en falten, però aquest no deixa de ser un país petit, i em dic, ‘collons, ja els tinc molt vistos’, a veure si a Madrid també n’hi ha tants. I efectivament. Tots els governs del món en van plens. Alguna diferència hi deu haver. La imbecil·litat és única i indivisible, és a dir que un és imbècil o no ho és, i això els fa similars. Quan veig una ministra de Podem, que diuen les burrades que diuen, crec que podrien passar molt bé per consellers llacistes i viceversa. Va creure en Podem, segons explica. Al principi em vaig arribar a il·lusionar, perquè semblaven d’esquerres. Però coi, he vist que aquests tenen d’esquerra el que jo de melena. No són més que llepaciris que ens volen dir com hem de pensar i com hem de parlar. Res, res, d’esquerra no en tenen res. Per cert, ¿què va passar amb la seva melena? Els cabells cauen per excés de testosterona. Vostè ho hauria de saber, amb aquests cabells que llueix. Portar la crònica al nivell nacional, ¿va ser com jugar en una altra lliga? No ho crec. Tot i que sigui un llibre escrit a Madrid m’agrada jugar a la comparació, així que surten els frikis catalans pel mig. Aquest llibre és una barreja de Madrid i Catalunya. Els barrejo, els comparo. Vaig passar pel Congrés i vaig trucar a la porta parlant-los en català, però no em va obrir ningú Va anar al Congrés. ¿Què hi va trobar? Vaig passar pel Congrés i vaig trucar a la porta parlant-los en català, però no em va obrir ningú. Devien estar menjant i bevent per allà, com sempre. Vaig fer guàrdia per veure si trobava algun polític català, i res, ni un. Dels personatges que es troba en aquest llibre, ¿quin és el que més li agrada? ¿Per anar al llit o què? Que li agrada el seu perfil, diguem. Em vaig divertir molt el dia que vaig coincidir en un ascensor amb Esperanza Aguirre. Va ser un moment èpic. Jo estava espantat perquè recordava que aquesta bona dona un dia gairebé es carrega dos guàrdies municipals. Em vaig dir: ‘no parlis, no et moguis, que aquesta dona té molt mala llet’. Vaig aconseguir pujar dos pisos al seu costat sense que m’insultés ni m’agredís ni res, cosa que és una medalla en el meu currículum. ¿Està millor Madrid que Barcelona? Això segur. No és que ho digui jo. Hi ha joves catalans que agafen l’AVE per anar a Madrid al matí, passen el dia i la nit a la capital i a les sis del matí tornen a Barcelona. ¿En culpa el procés? Jo crec que el procés hi té molt a veure, perquè la gent està amargada. Qui no està amargat perquè la famosa republiqueta no és ni se l’espera, està amargat per haver d’aguantar els llacistes. No és que Catalunya hagi sigut l’ànima de la festa, però, coi, la gent abans tenia més il·lusions, tenia alegria. El procés i aquesta colla de pispes han acabat fins i tot amb les ganes de divertir-se i viure la vida. ’Cataluña el Salvaje Este’, titula un capítol. ¿Això és el que semblem? M’agrada que m’ho recordi perquè la presentació a Girona la vaig fer al bar Cuellar de Vila-roja, l’est de la ciutat. Molts gironins, sap, pensen que Vila-roja és el ‘far east’. Respecte a Catalunya, dir salvatge als llacistes és fer-los un favor, perquè ni a això arriben. Són ridículs, són gallines. A mi m’encantaria ser un d’aquests oprimits llacistes catalans que qui viu pitjor té una mansió amb gespa, piscina i dos cotxes Encara es parla del «conflicte català». L’únic que sembla que té un conflicte és Pedro Sánchez. Jo no sé quin conflicte hi ha a Catalunya que s’hagi de resoldre. Jo visc a Catalunya i visc la mar de tranquil. La gent normal aquí no té cap conflicte. Vaig ser a Madrid però no vaig poder entrar a la Moncloa, així que em vaig quedar amb les ganes de preguntar quin és el conflicte. Vostè, reafirma, no se sent un oprimit. Aquí no hi ha ningú oprimit. A mi m’encantaria ser-ne un, un d’aquests oprimits llacistes catalans que qui viu pitjor té una mansió amb gespa, piscina i dos cotxes. Jo m’he de conformar amb treballar, anar a casa després de la feina... Ja veu que els treballadors no tenim temps d’estar oprimits, tenim altres preocupacions. En la presentació del llibre a Barcelona seguidors del raper Hasél van intentar el boicot. Uns descerebrats que ni tan sols van poder passar l’última fila d’assistents, formada per dues senyores i un jubilat. Que el procés estigui mort no significa que no hi hagi un Govern autonòmic digne de les millors pel·lícules còmiques Persones que el coneixen diuen que ha creat un personatge de vostè mateix. No ho sé. ¿Segur? ¿Qui ho diu? La seva dona, la periodista Eva Vázquez. Deu ser que no em coneix bé (riu). Ara seriosament, jo tal com parlo és tal com soc i no m’invento res. Crec que la meva dona em confon amb un altre. Ara que el procés, diu, ha mort, ¿què farà? Que el procés estigui mort no significa que no hi hagi un Govern autonòmic digne de les millors pel·lícules còmiques. ¿On el trobarem la pròxima vegada? No sé si colarà la meva proposta, però demanaré a la meva editorial, Planeta, que em pagui 15 dies a l’Havana, Cuba. ¿Com li sona un botifler a l’Havana? Sona que llavors no tornaria, em temo. ¡Segur que no! (riallada).

Albert Soler: «M’encanta que em diguin ‘botifler’, jo ho reivindico»

El periodista de Girona publica ‘Un botifler en la Villa y Corte’, una nova entrega de les seves punxants cròniques sobre l’actualitat política

El més llegit