En aquell moment, és a dir, quan Francisco Umbral va inventar aquella manera de començar a explicar els temps per parlar de les èpoques que recordar encara no era d’agulles, van sorgir a l’Espanya de la predemocràcia dos noms propis que eren llums trencant les ombres. Tots dos eren dialèctics dotats de la pedanteria precisa per irrompre als salons literaris o filosòfics trencant totes les antigalles, algunes de les quals mai es van trencar del tot. Ells no van ser assimilats pel sistema de la política, o almenys mai (llavors) van sentir que fos necessari compaginar el geni amb l’obediència, i van refrescar la vida nacional (aleshores ja gairebé plurinacional) fins que li van fer lloc a allò que ja llavors es podria dir la vida moderna d’Espanya. És a dir, l’Espanya europea que traduïa tot el que la fes millor i que tenia en aquells dos una garantia reforçada contra el lloc comú que havíem heretat de la dictadura. Aquest lloc comú, la manca d’entesa, la voluntat d’aturar el motor modern, el desig brutal de tirar l’àncora, va ser desbaratat per aquests dos personatges. Un no hi és des del 2019, i era Juan Cueto, i l’altre va morir ahir a la nit a Barcelona, i era Xavier Rubert de Ventós, un dels grans pensadors moderns de l’Espanya que va viure l’aventura d’anar esborrant les conseqüències de la postguerra.