El cine modern segons Quentin Tarantino

La part bona de la inactivitat de Quentin Tarantino com a director és que li ha permès desenvolupar per fi el que més li agrada a més de rodar pel·lícules: escriure llibres. Mentre decideix quin serà el seu desè llargmetratge, el que, segons confessió pròpia, tancaria la seva trajectòria com a director –tot i que el rumor més recent és que farà una sèrie de televisió de vuit episodis–, Tarantino ha publicat dos llibres. El primer, ‘Érase una vez en Hollywood’, aparegut a mitjans del 2021, no era una novel·lització de la pel·lícula homònima, l’última realitzada per Tarantino fins ara, sinó una mena de complement en el qual es desenvolupen aspectes que al film són esbossats i s’eliminen coses que apareixen a la pel·lícula. El segon està en sintonia amb aquell. Si ‘Érase una vez en Hollywood’ és una ficció sobre el cine nord-americà de finals dels 60, ‘Meditaciones de cine’ (Reservoir Books) és una reflexió molt personal sobre aquell mateix cine. Tarantino dedica capítols a diverses de les pel·lícules que van fonamentar el nou Hollywood dels 60-70 (‘Bullitt’, ‘Harry el Brut’, ‘La fugida’, ‘Hermanas’, ‘Deliverance’, ‘Taxi Driver’, ‘Porno dur’) i textos més generals sobre aquell moment crucial de canvi que per a ell va tenir una marcada influència més enllà delk seu gust pel ‘pulp’, les arts marcials, el ‘western’ europeu, el ‘blaxploitation’ i les sessions de programa doble. Arrenca amb una reivindicació del Tiffany Theater, un cine que no era a Hollywood Boulevard, sinó a la zona de Sunset Strip, al costat de bars hippies i locals de rock. «Al Tiffany no passaven pel·lícules com ‘Oliver’, ‘Aeropuerto’, ‘Chitty chitty bang bang’ ni tan sols ‘Operació Tro’. El Tiffany acollia ‘Woodstock’, ‘Los Rolling Stones (Gimme Shelter)’ ‘Yellow submarine’, ‘El restaurante de Alicia’, ‘Trash’ i ‘Carne para Frankenstein’, les dues últimes, d’Andy Warhol», escriu Tarantino al pròleg. I afegeix que aquella va ser la sala que va convertir en llegendàries les sessions de mitjanit de ‘The Rocky horror picture show’. En aquell cine va començar tot, tot i que s’hagi escrit per activa i per passiva que la formació cinèfila de Tarantino es va forjar al Video Archives, el videoclub on va treballar una llarga temporada. Recorda el seu primer programa doble quan tenia set anys. Evoca les pel·lícules per a adults que li semblaven «una passada» (‘MASH’, la trilogia del dòlar de Sergio Leone, ‘El padrí’, ‘Harry el Brut’, ‘Bullitt’, ‘French connection’) i d’altres que «per a un nen de vuit o nou anys eren un avorriment»: ‘Conocimiento carnal, ‘Isadora’, ‘Domingo, maldito domingo’ o ‘Klute’. Cita amb passió el Robert Altman de ‘MASH’, la salvatge comèdia ambientada en la guerra de Corea que va veure de petit fins a tres vegades, però després torna al director i no li dona treva: «‘El volar es para los pájaros’ és l’equivalent cinematogràfic a una cagada d’ocell al cap, i ‘Quintet’ és dolentíssima, avorrida i absurda». Recorda «l’excel·lent pel·lícula de terror espanyola ‘La residencia’. ¡Quina gran nit!» –el primer llargmetratge de Narciso Ibáñez Serrador– i com «vaig flipar amb el ritu d’iniciació d’‘Un home anomenat Cavall’, en el qual claven unes empentes d’àguila al pit del protagonista». No hi ha mitges tintes ni opinions ambigües. Tarantino escriu tal com raja. Els seus petits assajos són reveladors, tot i que no aspiri a convertir-se en crític especialitzat. És més aviat un cronista de temps no tan llunyans pel que fa al cine. Un cronista de si mateix. La seva anàlisi de ‘Harry el Brut’ és impecable, a més de recordar-nos que abans d’‘A la cacera’, ‘El silenci dels anyells’ i ‘Seven’, aquest va ser el primer ‘thriller’ centrat en la recerca d’un assassí en sèrie. El capítol dedicat al nou Hollywood és també vehement i lúcid. Allà reivindica Sam Peckinpah, John Cassavetes, Bob Rafelson, Hal Ashby i William Friedkin, sense les pel·lícules del qual possiblement hauria sigut molt difícil l’aparició immediatament posterior de la generació de Coppola, Lucas, Scorsese, Spielberg i De Palma. Es posa a la pell de l’espectador de qualsevol ciutat nord-americana que no diferenciava entre el nou i el vell Hollywood. «Els va agradar que ‘Valor de llei’ fos més dura que l’habitual ‘western’ de John Wayne, el ritme de carrer de ‘France connection’ i que ‘Harry el Brut’ disparés contra els Black Panthers mentre mastegava un frankfurt. Però això no significa que estiguessin preparats per a l’escena del degollament de ‘Grup salvaje’ o l’escena de ‘Cantant sota la pluja’ a ‘La naranja mecánica’». Sorprenentment, ‘Meditaciones de cine’ no és només una sèrie de textos sobre pel·lícules preferides o odiades per Tarantino. És també una crònica històrica i una reflexió sobre els contextos sociològics en els quals aquestes pel·lícules van ser produïdes. Coincidint amb la publicació del llibre, Movistar Plus+ ha inaugurat ‘Universo Tarantino en M+’, un canal efímer (fins al 12 de febrer) en el qual poden veure’s les pel·lícules que han influït el director.

El més llegit