¿Qui va assassinar realment Aldo Moro?

L’assassinat de Moro, el gran pecat sense expiar de la vida política italiana, acaba de tornar una altra vegada a la conversa, ho fa recurrentment, aquesta vegada com a sèrie de televisió, firmada pel veterà Marco Bellocchio, tot un expert a facturar cine polític i molt especialment amb la reedició de l’extraordinari ‘El caso Moro’ (Tusquets), el pamflet en el qual Leonardo Sciascia va fer una conscienciosa anàlisi de les circumstàncies del segrest valent-se de les armes de l’analista polític però també i sobretot de la literatura amb les seves llums més humanitàries, que li serveix per il·luminar aquellla enredada troca de corrupció i interessos polititzats. En la història política de la Itàlia del segle XX, tan prenyada d’esclats violents, de conjures ocultes, de corrupció perfectament organitzada, no hi ha res comparable en intensitat i significació a l’assassinat d’Aldo Moro, el president de la Democràcia Cristiana (DC) –el totpoderós partit que, aliat amb els poders eclesiàstics romans, va dominar la política de postguerra– per part de les Brigades Roges, l’extrema esquerra extraparlamentària que havia adoptat el camí de la «lluita armada» i va arribar al seu zenit amb aquest episodi. El cim dels anys de plom. Els angoixants 55 dies que el polític va estar segrestat des del 16 de març de 1978 fins al 9 de maig del mateix any, quan el seu cadàver va ser trobat en un maleter d’un Renault 4 en ple centre de Roma. El cos és el missatge El cadàver col·locat estratègicament pels terroristes en un carrer a mig camí entre les seus de la Democràcia Cristiana i del Partit Comunista Italià (PCI) va ser, entre moltes altres coses, un missatge llançat a les dues formacions que havien firmat un compromís històric de suport extern, un pacte impulsat principalment pel polític assassinat i que buscava ampliar la base d’una DC, percebuda per molts intel·lectuals de l’esquerra, entre ells Pier Paolo Pasolini, com «la pura i simple continuació del règim feixista». La mort de Moro queda en la memòria dels italians com un punt d’inflexió històric. El seu particular Vietnam. La pèrdua de la innocència. El moment en què es va fer evident que l’estament polític italià estava del tot podrit. I d’aquelles pols van venir els llots de Berlusconi. El Sciascia que escriu ‘El caso Moro’ és un celebrat periodista i escriptor al cim de la seva fama i les seves facultats. Sicilià, el que li dona un plus de visió perifèrica. Desenganyat del PCI. Autor de ‘falses’ novel·les policíaques que reflecteixen la complexitat i el retorciment de la vida política italiana. Allà hi ha ‘Todo modo’, una de les seves obres cabdals, publicada quatre anys abans de l’assassinat, que avui es pot llegir com una premonició del cas. Aquesta actitud, la de l’investigador d’un context criminal i complicat com un laberint, és la que marca aquest llibre, escrit en calent, només quatre mesos després del tràgic desenllaç. Quatre anys més tard, i militant en el Partit Radical, del qual igualment es desenganyaria, Sciascia també va ser encarregat de redactar l’informe de la comissió parlamentària sobre el cas que també s’inclou en aquest volum. La doble soledat del presoner A ‘El caso Moro’, Sciascia posa sobre la taula tots els elements que els ciutadans coneixen, i en especial les desoladores cartes que el polític va enviar des de l’autodenominada –per les Brigades Roges– ‘presó del poble’: a la seva família, als seus amics i, sobretot, als dirigents del seu partit, a qui suplica per la seva vida. Sciascia contempla els indicis amb el desapassionament d’un bon detectiu. En culpa, naturalment, les Brigades Roges, infames, embogides per aconseguir un lloc a la primera pàgina dels diaris, però també i molt especialment la inacció de la DC que veu en el segrest i en el fet de no cedir a les peticions de les Brigades Roges d’«intercanvi de presoners» una oportunitat, la possibilitat de mostrar una fortalesa i un sentit d’Estat que mai ha tingut ni ha pogut demostrar. Ara sí. Moro molesta els seus companys de fila. La seva mort els reforça. A través d’aquestes cartes, el segrestat analitza, filosofa, contrasta opinions, es resisteix a morir i demana una vegada i una altra els seus antics companys de partit que siguin conseqüents amb les seves creences i accedeixin a l’intercanvi. El que propugna és humanitzar la política. Tot en va. La premsa de l’època conclou les cartes amb un «Moro ha embogit» i redueix el presoner a un mer peó, víctima de la síndrome d’Estocolm. Sciascia, no en va se’l considera la «consciència crítica» d’Itàlia, interpreta les cartes sense prejudicis, valora la lucidesa de Moro i reparteix responsabilitats. Les missives van dirigides a tota la cúpula de la DC, però en especial a Giulio Andreotti, ‘el Divo’, o més precisament, ‘Belzebú’ –així va ser conegut–, l’home que ho va ser tot en la política italiana, vint vegades ministre i set vegades primer ministre –ho era durant el segrest– i qui va aconseguir un rèdit polític més gran d’aquella mort. De la connivència d’Andreotti amb la Màfia, no se’n parla aquí, el lector del segle XXI té totes les dades. Tampoc mostra Pau VI, amic personal de Moro, una ‘bonica figura’ en aquest cas: acabarà plegant-se als interessos de ‘Belzebú’. En la seva tancada, Moro va ser molt conscient de la seva redundant soledat. En una de les seves últimes cartes escriu: «No vull al meu voltant homes de poder. Només vull al meu voltant els que em van estimar de veritat». La petició va ser recollida per la família que va pregar en va i es va negar a assistir als funerals d’Estat a Sant Joan del Laterà presidits pel Papa i va rebutjar qualsevol tipus de medalla pòstuma. «La història jutjarà la vida i la mort d’Aldo Moro», va escriure la dona en un comunicat.

¿Qui va assassinar realment Aldo Moro?

L’estrena de la sèrie de Marco Bellocchio propicia la reedició del llibre que Leonardo Sciascia va dedicar al segrest i la mort del polític italià

El més llegit