Brian Johnson, l’estrella més improbable del rock

Si Brian Johnson (Gateshead, 5 d’octubre de 1947) no és l’estrella més improbable del rock, sense cap dubte figura en el top 3 de la categoria. El 1980 Johnson havia de fer 33 anys i segurament hauria firmat un futur que li permetés passar 15 dies a l’estiu a Magaluf. Ja era història Geordie, grup a cavall del rock duret i el glam brut per qui ningú va plorar malgrat un parell d’èxits menors a les llistes britàniques. I també era història el matrimoni que havia contret als 21 anys i que havia tingut dos fills. Però Johnson no es queixava. Tenia un petit negoci d’instal·lació de sostres de vinil personalitzats en cotxes i, sobretot, tenia Geordie II. Banda semiprofessional, Geordie II actuava principalment en locals per a treballadors (un imperi de milers d’espais supervisats pel Working Men’s Club and Institute Union) de l’àrea de Newcastle, al nord-est d’Anglaterra. Els llocs d’aquesta xarxa tenien els seus codis. El més important de la vetllada era el bingo, abans i després del qual actuava l’artista. Les cançons pròpies eren verí per a l’entreteniment del públic, així que només versions (excepte de ‘Sailing’, peça dels Shuterland Brothers popularitzada per Rod Stewart que embogia massa el personal). El volum havia de ser moderat i s’apreciava que l’espectacle inclogués alguns gags. Oferta inesperada Geordie II actuava tres i fins i tot quatre vegades per setmana en clubs per a pencaires. En una d’aquestes actuacions Johnson va arribar directe des del taller, amb «les mans brutes i restes de cola i vinil als cabells». A l’hora del bingo, les restes de cola i vinil s’havien barrejat amb la suor i tenia els ulls flamejant de tant fregar-se’ls. El seu germà Maurice li va deixar la seva gorra de roba per dissimular l’aparença de criatura infernal en la segona part del xou. Havia nascut una icona rockera. Johnson creu que va ser al Lobley Hill Social Club a principis de 1980. El cantant s’ho estava «passant de valent» amb Geordie II, tot i que les perspectives del conjunt no anaven més enllà d’això i unes quantes lliures setmanals. La trucada per fer una prova amb AC/DC va arribar el març de 1980. Bon Scott, el cantant de la banda australiana, havia mort el 19 de febrer ofegat pel seu propi vòmit després d’anar de gresca. «En aquell temps –escriu Johnson– jo ignorava per complet els perills de beure en excés o prendre qualsevol tipus de drogues. En part perquè en el meu món ningú tenia diners per a drogues i tots matinàvem gairebé cada dia per anar a la feina, així que emborratxar-te fins a perdre el sentit no era una opció gaire assenyada». En el primer assaig va demanar interpretar ‘Whole lotta Rosie’ (AC/DC) i, cosa xocant, ‘Nutbush City limits’ (Ike & Tina Turner). El món de Johnson era a punt de canviar del tot. Estranger a casa seva Brian va ser el primer dels quatre fills d’Alan Johnson i Esther de Luca. El seu pare va combatre al nord de l’Àfrica i a Itàlia en la Segona Guerra Mundial. Primer com a soldat i després com a sergent. Ni Brian entén com va tornar a Gateshead casat amb la filla d’una família burgesa de Frascati, població pròxima a Roma. El cas és que així va ser. El progenitor va ser expulsat de l’Exèrcit i va haver de col·locar-se com obrer sense qualificar on va poder. La parella es va veure obligada a instal·lar-se a casa dels pares d’ell, on van arribar a viure 17 persones. I on Esther va ser infeliç a causa de l’escassetat en general i dels aliments en particular, el pèssim clima i el rebuig de la família, que es ficava amb ella i els seus fills per ser «estrangers». El suspens de l’examen ‘eleven plus’, que dividia els escolars entre els que podrien anar a la universitat i els que s’haurien d’acontentar amb una formació professional, el descobriment del rock and roll, els Boy Scouts, les primeres feines, el concert de Jimi Hendrix al Club a’Gogo de Newcastle, propietat de Mike Jeffery, els primers grups, el casament amb Carol i l’ingrés a l’Exèrcit Territorial («la versió britànica de la Guàrdia Nacional dels Estats Units», aclareix Johnson) dibuixen el camí fins a Geordie (sobrenom donat als naturals de la regió de Newcastle). Gairebé sord Al cap i a la fi l’episodi més important de Geordie serien els concerts que van oferir el 1973 amb Fang com a teloners. El cantant de Fang era Bon Scott, que un cop a AC/DC va parlar en alguna ocasió de Johnson als germans Malcolm i Angus Young. D’aquí la inesperada trucada de 1980. Vist i no vist, el vocalista era a les Bahames gravant ‘Back in black’. Johnson limita al segon elapé més venut de la història el seu relat sobre AC/DC. El pròleg i l’epíleg estan dedicats al greu problema d’oïda iniciat a causa d’una febrada el 2015 i que va estar a punt de deixar-lo completament sord el 2016. Tot i que molt tocat, va poder gravar ‘Power up’ (2020), veurem si és el testament d’AC/DC.

Brian Johnson, l’estrella més improbable del rock

El cantant d’AC/DC publica ‘Las vidas de Brian’ (Contra), unes memòries centrades en la seva infància de classe obrera i la seva llarga etapa de pringat del rock, a la qual va posar fi una oferta miraculosa quan tenia 32 anys

El més llegit