Cada ics temps, el món adult –tot i que falten més adjectius, ja ho veuran– xoca amb el jove. En els últims anys, la crítica a la música llatina –indubtable fenomen cultural dels nostres temps, més entre els joves– des d’una mena de superioritat moral, assumida en sectors diversos, és cíclica. S’apunta al masclisme de les seves lletres, mentre s’obvia ‘La mataré’, de Loquillo, i tantíssimes d’altres, i a la ‘bruta’ manera de ballar. Tot forma part d’una mirada estigmatitzada: és una música que s’expressa a través del cos, mentre que la ‘nostra’ ho fa des de l’intel·lecte.