‘Alcarràs’, de Carla Simón: el perfum serè d’una obra mestra

Atrapar el moment, atrapar l’emoció, arribar a l’harmonia. I, de passada, la plenitud cinematogràfica. Així és ‘Alcarràs’, una obra realment portentosa en la qual Carla Simón fa un pas més enllà a l’hora de configurar un imaginari propi que parteix de l’íntim per arribar a un sentiment universal. Si a ‘Estiu 1993’ parlava de la mort, de la infància i del sentiment d’orfandat d’una manera molt íntima i des d’un sol punt de vista, el d’una nena després de la mort dels seus progenitors, a ‘Alcarràs’ tot el dispositiu s’articula a partir de l’arrelament a un lloc, a una terra, a una forma de vida que arriba a la seva fi, i ho fa partint de la coralitat a través del gresol de relacions que s’estableixen entre els membres d’una família que s’enfronta a la pèrdua, al desarrelament i al sacseig involuntari de la seva pròpia identitat, de les seves arrels i de la seva herència, quan després de tota una vida, han d’abandonar la terra que han cultivat perquè els seus legítims propietaris, l’explotin a través de les plaques solars. Cadascun gestionarà aquest desconcert i buit de diferents maneres, mentre la càmera de la Carla els segueix durant aquest espai de temps que els porta des de la ràbia a l’acceptació. Ho fa a través d’un complex sistema de relleus, a través de coreografies internes d’una enorme delicadesa expressiva, destil·lades fins a la màxima essència, que ens condueixen dels uns als altres sense gairebé adonar-nos-en, gairebé com si es tractés d’una dansa màgica entre les diferents generacions. El paisatge rural es converteix en un element fonamental i es filtra per tots els porus de la pel·lícula. Els espais oberts, el sol de l’estiu, el perfum de la collita, les fileres de presseguers, la calor del migdia, el so del camp. La llum natural ho inunda tot perquè a ‘Alcarràs’ no hi ha artificis, no hi ha impostures, només nèctar, essència, ànima. Però Simón no mira cap a fora, sinó cap a dins. No hi ha abstracció en la bellesa de l’entorn, sinó que tot se centra en els conflictes dels personatges, en una èpica quotidiana que gairebé es pot palpar i, sobretot, sentir. Arran de terra La directora s’inscriu així dins d’una nòmina de directors que han sigut capaços de capturar el temps i l’espai, l’esdevenir de la vida d’una manera transparent. En aquest sentit resulta fonamental la referència al neorealisme italià per la seva capacitat d’integrar veritat i emoció humana i d’utilitzar éssers de carn i os que traspuen calidesa i naturalitat. Perquè a Carla Simón no li interessa estar per sobre de la seva història com a creadora, sinó situar-se arran de terra per captar cada petit detall de cadascun d’aquests personatges que adquireixen entitat pròpia amb tot just unes pinzellades. És ‘Alcarràs’ un autèntic monument, un cim del nostre cine que uneix risc, ambició artística i alhora una enorme humilitat. Parla del passat, però sense romantitzar-lo, i de com el futur queda en suspens ple d’incògnites. Parla de la lluita diària, de les penes i de les petites alegries. Parla de tot.

‘Alcarràs’, de Carla Simón: el perfum serè d’una obra mestra

El film de la directora catalana parla del passat, però sense romantitzar-lo, i de com el futur queda en suspens ple d’incògnites. Parla de la lluita diària, de les penes i de les petites alegries. Parla de tot

‘Alcarràs’

El més llegit