Agustí Villaronga, el meu company de pis, el meu amic, el mascaró de proa de la meva vida

Ahir, quan m’acomiadava de l’Agustí, li agafava les mans, i al notar-les fredes, molt fredes, i escoltar la seva respiració profunda i extenuada, em vaig ensorrar per complet. No ho vaig poder evitar. Però de sobte vaig frenar en sec. No per l’Agustí, sinó per mi. Per salvar la cara. Perquè tal com era ell, vaig pensar: «Aquest s’aixeca ara ¡i em dona una plantofada!». I després m’hauria dit: «però ximplet, ¿es pot saber què fas? Apa, ves...Ves cap allà». I m’hauria fet fora de l’habitació. Així era l’Agustí, un ésser únic. I quan dic «únic», ho faig com si la paraula sortís rentada i acabada de pentinar del diccionari. Amb ell vaig compartir pis durant nou anys i mig al carrer de Trafalgar de Barcelona. El meu moment preferit del dia era l’esmorzar. Jo esperava que l’Agustí s’aixequés i quan apareixia per la porta del menjador, amb el pijama blau i la samarreta grisa, llavors sí que em sentia a casa. Entrava a l’estança fent un saltiró brusc, com si tingués un ressort, i començava a recitar una cançó de Bertolt Brecht interpretada per Massiel la tornada de la qual deia això: «La vida és bonica / Visquem-la doncs / Viure-la en llibertat / Cosa és de rei». I continuava cantussejant i cantussejant sense parar. Imitava Massiel en l’espectacle homenatge al dramaturg alemany ‘A los hombres futuros: Yo, Bertolt Brecht’, en què la cantant va treballar amb Fernando Fernán-Gómez i que es va estrenar el 1970. El 1972 Ariola va gravar un disc per immortalitzar aquell espectacle. Doncs bé, hi havia dies que, si l’Agustí s’aixecava de bon humor, et podia cantar tot el disc ballant al més pur estil Massiel entre plats i tasses de cafè. I hi havia dies que, si no es despertaven bonics, pel que fos, ell t’ho recordava simplement taral·lejant tot i que només fos la tornada d’aquella cançó perquè no te n’oblidessis: «La vida és bonica, visquem-la doncs.» L’Agustí, quan es posava guapo, amb el seu estil sobri i elegant, tenia el tarannà d’un comte del segle XIX. I jo li deia que era el seu cotxer. El cotxer del carruatge del comte. «Apa –li deia. Ja trec el carruatge de les cotxeres». I ell em contestava: «A veure si et treus el carnet de conduir de veritat i calles». L’Agustí era un cineasta de cal Déu. Era com un d’aquests escriptors profunds que no temen explorar les foscors de l’ésser humà, només que ell explorava amb imatges. El 1982, mentre a Espanya es representava la festiva ‘¡Que vienen los socialistas!’, ell rodava ‘Tras el cristal’, una obra rotunda i perversa que ara mateix ningú en aquest país s’atreviria a fer. Es va avançar mig segle en el temps. O més. Cine sobri, sever i espartà L’Agustí era el devorallibres més gran que he conegut a la meva vida. Havia passat per l’educació estricta dels jesuïtes. Per això el seu cine més pur és un cine tan sobri, sever i espartà com l’abillament d’un jesuïta. Ara que recordo: el primer esborrany del guió de la pel·lícula ‘La mala educación’, d’Almodóvar, era seu. Es deia ‘Las visitas’. I en certa manera era la seva venjança amb aquesta educació que va rebre, amb totes les coses bones i les dolentes. Li agradava molt el cine de Hitchcock i el de Polanski perquè deia que el seu equilibri era perfecte: tenia la capacitat de connectar amb el públic sense perdre el calat artístic. Fa quatre anys exactament em vaig entretenir col·leccionant un munt de fulls publicitaris amb els quals omplien la nostra bústia de Trafalgar. I em vaig embolicar a escriure-hi, a la part blanca del darrere. Després els enganxava en una paret. Un dia l’Agustí va entrar a la meva habitació i va començar a llegir aquelles coses meves entre anuncis de detergent i venda d’electrodomèstics. Era el desenvolupament d’una història petita. D’un barri molt humil. Anava d’una senyora gran que havia sigut una gran atleta i que per circumstàncies de la vida s’havia de fer càrrec dels seus dos nets de 14 i 8 anys. La senyora va començar a desenvolupar Alzheimer i llavors eren els nens els que s’havien de fer càrrec d’ella, amb molt d’enginy perquè Assumptes Socials no els separessin. L’àvia, de jove, havia sigut saltadora d’obstacles, i aquests obstacles del seu esport eren els obstacles de la vida que havien de saltar ara els nets. Això li va agradar a l’Agustí i de seguida ho va fer seu. La seva mare havia mort d’Alzheimer i sabia bé del que parlava. Així que vam començar a treballar en un guió de cine perquè ell volia intentar fer una pel·lícula a l'estil de Berlanga, de Vittorio De Sica... i, ves per on, ha resultat que és l’últim material que va rodar aquest estiu. ¡Collons! Jo no volia que fes la pel·li. Perquè si rodava significava que havia de deixar la quimioteràpia. Els metges el van fer firmar un paper que no es feien responsables d’aquesta bogeria. Ell sabia que era l’últim Dit i fet. Va deixar la químio i es va posar a rodar la pel·lícula. Amb nens, avis, un lloro... amb tot el que el seu admirat Hitchcock desaconsellava a l’hora de rodar per evitar maldecaps. Doncs ell ho va reunir en una pel·lícula, i amb càncer. Una pel·lícula que va fer en cinc incomprensibles i diabòliques setmanes de rodatge que li espremerien la poca vida que amb prou feines podien suportar les seves cametes de filferro. Ell sabia que seria l’últim material, però era un cineasta pur dels que moren amb la càmera posada. Era un tossut. Confesso que durant aquesta última època estava una mica enfadat amb ell perquè no suportava la idea que estigués malalt, i això feia que em tornés boig del cap i ho pagava amb tot Déu. Donava puntades de peu a les parets i a tot el que trobava. La pel·lícula es dirà ‘Loli Tormenta’, i és una cosa que ja és nostra i que ningú, repeteixo, ningú, cap productor insensible i altres farfolles, ens traurà. Ara no sé què faré amb la meva vida, si jugar al ping-pong o anar-me’n al Tibet i fer-me monjo. He pensat: si es mor l’Agustí canvio de vida, em faig paleta o burro de càrrega. Però també he pensat que podria dedicar-me a fer que la seva obra sigui més coneguda. És insuportable viure sense ell, era el mascaró de proa del barco amb què navego i el que m’avisava si s’aproximava un iceberg. El que trencava tots els gels amb el seu cap i la seva saviesa. Mestre, si continuo tal com em coneixies, prometo que m’instal·laré un Word... «Mario, posa’t un Word d’una vegada i deixa d’escriure en paperots amb mocs». I això faré. Vas ser increïble. No has mort. No pas. Perquè sempre viuràs en el meu cap boig com a tu t’agradava habitar quan miraves de comprendre’l. Adeu, mestre.

El més llegit