Els espanyols d’ascendència marroquina assalten la cultura

No passa cada dia que almenys tres espanyols fills de marroquins coincideixin en l’actualitat cultural. Almenys quatre si comptem Morad, que sempre està d’actualitat en virtut dels nous ritmes de producció musical. La lògica dicta que més aviat que tard un fet així deixarà de ser notícia, però de moment ho és. Youssef el Maimouni (Ksar el Kebir, 1981, portat a Coma-ruga abans de fer un mes) acaba de publicar ‘Nadie salva a las rosas’, la seva segona novel·la. La rapera Miss Raisa (Tànger, 1996, arribada a Barcelona el 2004) té a les llibreries l’assaig autobiogràfic ‘Porqué me da la gana’. Una vida contra els prejudicis. I Nadia Hafid (Terrassa, 1990) va guanyar amb ‘Chacales’ el premi Ojo Crítico al millor còmic del 2022 i és una de les nou autores d’avantguarda amb una obra que s’exposa a ‘Constel·lació gràfica’, al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) fins al maig. Parlem amb tots tres. ¿Com es defineixen en termes d’identitat cultural? Miss Raisa: Hòstia. Definir-se és limitar-se, ¿oi? Situar-te en un lloc o un altre, i jo soc una barreja de moltes coses. Tinc un sentiment de pertinença molt forta amb Catalunya i Espanya i alhora sento una gran admiració pels meus orígens. De manera que no puc definir-me. I no és necessari quan pots agafar les coses que més t’agraden de cada lloc i fer-te-les teves i disfrutar-les. Jo és el que faig. Youssef el Maimouni: La qüestió de la identitat al final té més a veure amb la mirada de l’altre que amb la mirada d’un mateix. És complicat que un mateix es dediqui a reflexionar sobre això, jo almenys no ho faig. Al final ets una suma de vivències, del que has mamat i el que has rebutjat. Per sort la societat és cada vegada més diversa i més intercultural. Nadia Hafid: Les etiquetes te les posen els altres. I, curiosament, aquesta identitat que se’ns construeix és canviant, perquè el que s’espera de tu va canviant. Per acabar-ho d’adobar, la visió que la majoria té de les minories tendeix a ser monolítica, ¿oi? N. H.: I això és molt nociu perquè el que fa és perpetuar estereotips sobre comunitats i anul·lar les persones. La part forta d’aquest tema és que la pressió, les expectatives, provenen tant d’aquí com de la nostra cultura d’origen. Cada banda espera de tu una cosa diferent. M. R.: I quan no encaixes ni en allò que espera de tu una banda ni el que espera de tu l’altra, és quan dius: ¿d’on soc? Aquí comencen les crisis identitàries. És una qüestió delicada. Y. E. M.: Tot això es podria resumir com el desconeixement cap als altres col·lectius. En el cas dels marroquins o els seus descendents, no té les mateixes experiències una persona si ve del món rural, de l’urbà, del nord del Marroc o del sud, si és atea o creient. Es creu que tots els moros som creients i musulmans, i no té per què ser així. Les generalitzacions venen del desconeixement i només canvien coneixent individus, la cultura, el país. M. R.: S’agafa una realitat i es posa com a representació de totes les realitats. És molt clar en el cas de les dones de cultura musulmana: si una noia porta vel és perquè l’han obligat a posar-se’l. I no és així, o no només és així. N. H.: Gairebé mai es parla d’una cosa que és una qüestió fonamental: tot això és un tema de classe social. Y. E. M.: Així és: si tens euros a la butxaca, les portes se t’obren i la discriminació desapareix. A ningú li preocupa d’on ve un jugador de futbol de Primera. La mateixa paraula ‘immigrant’ està estretament vinculada a la classe social. Un immigrant és algú pobre i probablement africà. Miss Raisa: ¿A quina classe social pertanyen? Y. E. M.: Obrera [Miss Raisa i Nadia Hafid assenteixen]. H.: Però això també és complex. Perquè nosaltres som persones que han tingut la sort, per un motiu o un altre, de poder accedir a tenir cultura. Potser va ser l’entorn, potser va ser un professor que ens va motivar, però aquesta flameta ja marca una diferència. M. R.: La mateixa paraula ‘immigrant’ està estretament vinculada a la classe social. Un immigrant és algú pobre i probablement africà. Ara les coses em van bé econòmicament i podria dir que soc de classe mitjana, però continuo sentint-me de classe obrera per les vivències que he tingut i perquè hi continua havent gent entossudida a dir-me que m’he d’integrar. Déu meu, porto aquí gairebé tota la meva punyetera vida, estudiant, treballant, intentant aportar a aquesta societat, i em venen amb la integració. Y. E. M.: Quan la Unesco accepta que si et vols integrar, bé, i si no et vols integrar, també. Que continuïn existint uns estudis d’Integració Social és com... ¡caram, espera un moment! Potser s’hauria de reflexionar i dir-ne, no sé, de Cohesió Social. ‘Integració’ és una paraula que grinyola per tots costats. Com parlar d’immigrants de segona generació. Que als fills d’immigrants se’ls digui fills d’immigrants ja és discutible, perquè ells no han pres la decisió de canviar de lloc, però que se’ls digui immigrants de segona generació ja és un oxímoron inacceptable. No vaig tenir referents amb històries similars a la meva. Youssef el Maimouni ¿Quins van ser els seus estímuls per dedicar-se a la creació? N. H.: La meva mare és una persona inquieta culturalment i sempre va potenciar aquesta part. Des de petita em va seduir l’art i vaig voler dedicar-m’hi. Y. E. M.: El somni de qualsevol persona immigrant és que els seus fills tinguin més oportunitats que ella. A casa hi havia certa obsessió que fóssim bons estudiants, no ens poséssim en embolics, etcètera. A primer de BUP un professor de Llengua i literatura catalanes em va donar a conèixer Mohamed Chukri i descobrir un autor marroquí crític i canalla com ell em va obrir molt. No vaig tenir referents amb històries similars a la meva. M. R.: La meva mare és analfabeta, però tenia també l’obsessió que els seus fills traguessin les millors notes. Crec que la pressió va ser massa gran perquè els meus tres germans van deixar l’escola. Jo vaig sentir que havia de complir el somni de la meva mare. Malgrat que té un pensament conservador, sempre m’ha empès a ser una dona independent, a utilitzar la ment i a fer coses que m’agradin. Ha sortit l’absència de referents a Espanya. ¿Els van trobar a faltar? M. R. No veia ningú que s’assemblés a mi en la literatura, la música, el cine... Pot semblar una tonteria, però no ho és. El meu màxim ídol era Lil Wayne, que no és que tingui gaire a veure amb mi, però t’aferres al que pots. Ja després em vaig començar a adonar que hi ha dones marroquines científiques, creadores... però això no t’ho ensenya ningú aquí. No interessa. Y. E. M.: França, Anglaterra i Alemanya van tres passos per davant. Es tradueixen més llibres a l’any del danès a l’espanyol que de tot el món àrab, i no és perquè no es publiquin llibres al món àrab. A Algèria, Tunísia i el Marroc es fan pel·lícules molt bones, però no arriben o no tenen cap recorregut. El mateix passa amb la música. Si aquests continguts culturals no es difonen, és difícil que s’avanci. ¿S’identifiquen amb l’experiència i el discurs de carrer de Morad? N. H.: A mi em flipa i no reflecteix la meva realitat, ni de bon tros. És tan real que no importa si he viscut o no el que explica. Si a mi em toca, entenc que per a xavals i xavales amb vida de barri sigui un ídol. Em sembla molt seriós el seu impacte i segur que moltes persones en situacions semblants els ha obert una porta perquè s’expressin. Espero que en vagin sortint més com ell. A Madrid ja hi ha Huda, una jove que em sembla important. Y. E. M.: En la música urbana francesa hi ha molts Morad. Ha donat sentit a les vivències d’infinitat de joves que passen molt temps a la plaça i només per això tenen problemes amb la policia. Treballo com educador social i em sembla una figura molt important. R. No em sento identificada amb el que explica, però celebro que per fi un artista que s’assembla a mi representi tanta gent. ¿Han patit racisme clar o velat? Y. E. M.: Anava a una discoteca i hi entraven tots els meus col·legues i jo no. ¿Per què? Perquè portava vambes. Com tots els meus col·legues. A l’època universitària volíem llogar un pis amb uns amics. Si jo deia el meu nom i cognom, s’acabava la gestió. Catalanoparlants que et parlen en castellà tot i que tu ho facis en català. Mil cosetes. N. H.: Aquests microracismes, com els micromasclismes, van fent efecte. Són fotuts perquè són quotidians i estan normalitzats. M. R.: Jo vaig arribar a preparar-me respostes per contestar qui em preguntava per què portava vel. Em preguntaven per exemple si era calba. La pitjor experiència que he tingut va ser un tio que se’m va posar a dos centímetres de la cara al metro i va començar a cridar-me: «¿Tu de què vas disfressada? ¡Se’n veuen moltes com tu per aquí!». Va ser molt violent. Durant mesos vaig tenir pànic a anar amb metro. Els microracismes, com els micromasclismes, van fent efecte. Són fotuts perquè són quotidians i estan normalitzats Nadia Hafid: ¿Les seves famílies estan satisfetes amb allò que fan? Y. E. M.: El meu pare es fon quan va pel poble i algú li diu: «M’he llegit el llibre del teu fill i m’ha agradat». Tot i que després em diu: «¡Quins temes que tractes! Perquè el primer va de les tropes mores de Franco i el segon de l’assassinat d’una noia transmarroquina. Està supercontent, però crec que també ho estaria si em dediqués a qualsevol altra cosa mentre fos sana. M. R.: Ha sigut molt bonic el procés de fer partícip la meva família del que faig. La meva mare fins i tot ha fet aportacions a cançons. Les hi tradueixo a l’àrab i de vegades em diu: ‘Afegeix això...’ N. H.: Em veien i crec que encara em veuen com una friqui, però estan molt contents. Els meus còmics no són fàcils, però se’ls han llegit i s’han emocionat.

El més llegit