Carla Vall: «En aquest país s’enterra el dolor a les cunetes»

Fa 8 mesos es va crear el Departament d’Abusos de l’Acadèmia del Cinema, ¿quin és el balanç? La idea és agitar i posar nom a moltes conductes que tenim normalitzades. Obrir una bretxa. Hem rebut les primeres consultes a nivell jurídic i psicològic i estem ultimant un protocol. Les sessions de formació han servit per prendre la temperatura de la situació. ¿I quina és? La presidenta de l’Acadèmia va parlar de 150 casos. És una xifra preocupant, però en són molts més. Aquest número és només la punta de l’iceberg. ¿N’han aflorat més en aquests mesos? Al voltant d’uns 40. No tots són casos en actiu, també rebem peticions per revisar experiències viscudes. S’ha accedit més al servei psicològic que al jurídic. El percentatge de víctimes que acaba denunciant en el cine és inferior a la mitjana, ¿per què? És un món molt petit. Hi ha la por a no tornar a treballar i al corporativisme, que la persona que hagi abusat de tu tingui llaços amb altres autors d’aquest tipus de conductes, cosa que genera una impunitat gran i una por raonable. Tots sabem que existeixen unes xarxes de contacte que garanteixen que certs casos no surtin a la llum. ¿Hi ha impunitat? És clar, igual que en la resta de la societat. Sabem que la majoria de víctimes de violència sexual no denuncia, aflora un 10% dels casos, poquíssim. El repte està a ajudar que surtin i a facilitar la recuperació de les víctimes, no només a animar a denunciar. ¿Què falla en el sistema? Quan t’enfrontes a un agressor amb dimensió pública et veus exposada a un efecte multiplicador, que s’escriguin articles i surtin figures defensant-lo amb eines que potser tu no tens. Com que el debat és públic, t’exposes que el teu cercle més pròxim també es vegi exposat a aquest dolor. En els últims anys estem aconseguint que l’estigma passi d’un costat a l’altre, que la vergonya estigui en el costat de l’agressor, però no és una cosa que canviï d’un dia per l’altre. Amb la denúncia comença un procés de revictimització. ¿Hi ha un abans i un després de Pamplona? Sí. Una de les coses més valuoses que es van aconseguir transmetre és la necessitat de preservar la víctima i que la vergonya és de l’autor. Però hi continua havent homes que s’han quedat en l’imaginari de fa 30 anys, que no han sabut recollir tota la informació social de la nostra era i entendre que això s’ha acabat. Crec que la majoria social està compromesa amb les dones, però hi ha un reducte d’homes que viuen sota l’excusa que no saben relacionar-se amb les dones, però tampoc amb els homes que han renunciat a aquestes violències. ¿Què cal fer amb aquest tipus d’homes? Segregar-los. Dir-los: us heu quedat sols, això no va d’homes i dones, això va que ens creguem que tots tenim drets. ¿És una cosa generacional? Una part important sí. La majoria de manifestants que van sortir al carrer després del cas de ‘La manada’ eren menors llavors i avui són dones amb les idees molt clares. Ho hem vist en algun cas mediàtic recent com el de Saül Gordillo. Crec que hi ha coses que les noves generacions no admeten. ¿A qui li fa gràcia el 2022 la brometa de portar condons al sopar d’empresa de Nadal? Només a aquesta gent ancorada en el temps que no s’adona que és patètica, la manera de comprendre i utilitzar el poder del qual és igualment patètica. Gent que necessita continuar pensant que el poder el proveirà de dones i que la manera d’accedir-hi és mitjançant l’engany, les drogues o la coacció. ¿Què espera dels homes? Crec que hi ha d’haver una renúncia expressa i pública respecte a aquestes actituds. La pilota és a la seva teulada i han de desmantellar aquest sistema tan pervers. Jo crec que molts d’ells estan en desconstrucció, o això diuen, i ara comencen el període de construcció. Tinc molt clar que és una batalla per l’hegemonia cultural. Aquí el repte és que nosaltres hàgim llegit tant Gramsci com ells, que ho tenen claríssim. El poder és una construcció. ¿Què li sembla que els César vetin aquest any els investigats per abús? M’imagino tots els conflictes que deu haver desencadenat pels límits de la presumpció d’innocència. Com a mesura cautelar em sembla que pot tenir un efecte protector. Alguna vegada hem vist que no només no es fa res contra l’abús, sinó que es premia els abusadors. Potser jo no soc la més indicada per parlar de separar l’obra de l’artista. Em passa quan veig el ‘Guernica’ de Picasso, un dels meus quadros favorits, i penso: la República et va pagar per fer això i eres un maltractador. No és que vulguem ànimes blanques, però entre ser una persona perfecta i un delinqüent hi ha una escala de grisos. ¿Com és, en el seu cas, conèixer els abusos i no poder prendre mesures per parar-los? Aquest és un dels grans debats. ¿Poden tercers o informants posar en marxa un protocol antiassetjament? Jo tinc clar que no puc saltar-me el meu deure de confidencialitat. Però és clar que em genera malestar moral saber que existeix algú amb un patró de conducta perillosa solt. Em passa molt sovint. Tinc coneixement de com és el subsol d’aquest país. Visc amb això, passejant per la nostra ciutat, sabent on ha passat cada cosa. Els casos de l’Institut del Teatre i l’Aula de Lleida van ser arxivats per falta de proves o perquè havien prescrit. Això dona la raó als que no es creuen els abusos. Aquesta espècie de negació social em crida molt l’atenció. ¿Per què aquesta necessitat tan imperiosa de negar que això hagi pogut passar, d’aquest tranquil·litzant social que et digui que aquí no ha passat res? ¿Què és el que et remou? En aquest país s’enterra el dolor a les cunetes i que el temps passi, creu i ratlla. Tenim un problema amb la cultura de la reparació, que no existeix. ¿Què fem amb les conductes que, malgrat ser condemnables, no comporten la intervenció del dret penal? Crec que es confon entendre que tot allò que no és delictiu està bé. Tot el que no està prohibit està permès, però això no vol dir que sigui apte per fer-ho dins d’un espai pedagògic. Hauríem de revisar el que es permet dins d’una aula. Ha reactivat les denúncies en el cas de l’Aula de Lleida, ¿com va el cas? Quan les vaig conèixer vaig pensar que no s’hi podria fer res. Isabel Coixet ha hagut de fer una pel·lícula, ‘El sostre groc’, perquè el món sabés el que va passar. Crec que les primeres denunciants es mereixen un monument. ¿Quantes generacions de dones han protegit al denunciar el que els va passar? Em sembla indignant que es decideixi amagar la violència sota de l’alfombra. Hi havia responsables que sabien el que succeïa i van triar callar, van preferir el risc per a altres alumnes. Em consta que els Mossos estan trucant a les víctimes i que s’estan investigant els fets. ¿Què opina de les rebaixes de les penes per la Llei del ‘només sí és sí’? La nostra experiència és que moltes vegades en les apel·lacions ja es redueixen les penes. Vull dir que abans ja ens passava. Ho hem viscut malament, s’ha generat molt dolor a les víctimes. El problema real que tenim és que quan aconseguim una condemna, moltes vegades és la mínima. Encara costa entendre que la violència sexual sense violència física pugui generar tant dolor. ¿Creu que algun dia hi haurà un Me Too espanyol? Segur que hi ha casos. He sentit una mica de tot, tot i que no estic tant en el sector. Tinc una esperança fonamentada que sí. A diferència dels Estats Units, a Espanya no hi ha hagut acords de confidencialitat de manera habitual. I em sembla que hi ha prou advocades feministes per donar la cara que no es doblegaran recollint diners per generar més impunitat.

Carla Vall: «En aquest país s’enterra el dolor a les cunetes»

L’any passat l’Acadèmia del Cinema Català va posar en marxa una oficina pionera per atendre les víctimes d’abús sexual en el món del cine després de detectar 150 casos, amb aquesta advocada especialitzada en violència de gènere al capdavant.

Vuit mesos i 40 casos nous després, Carla Vall fa balanç.

El més llegit