Lentament però a pas molt ferm, la literatura d’Elvira Navarro (Huelva, 1978) ha anat adquirint un imponent pes específic en les actuals lletres espanyoles. Els passos d’aquesta trajectòria van ser ‘La trabajadora’, en el qual es va avançar a un tema que avui és clau: com la nostra relació amb la feina ens despersonalitza, i molt especialment amb ‘La isla de los conejos’, on va tocar a les portes del cel com a finalista del National Book Award. El recorregut segueix ara amb ‘Las voces de Adriana’ (Random House), novel·la en tres temps, trista, tristíssima, com la majoria dels seus textos, protagonitzada per una dona fàcilment identificable amb l’autora que després de la mort de la seva mare s’ha de cuidar d’un pare que, després de superar un ictus, es resisteix a acomiadar-se d’aquest món buscant parelles en un servei de cites per internet. El tema del dol i de com fem front al descobriment que la senyora Mort ens espera en qualsevol lloc és lel dolç d’aquesta història elegíaca.