El cine mostra un interès renovat per les escriptores, per Desirée de Fez

Coincideixen en el temps diverses aproximacions biogràfiques a escriptores importants, la més recent, ‘Emily’ (2022), escrita i dirigida per l’actriu Frances O’Connor i centrada en una etapa de la vida d’Emily Brönte. El biopic literari no és cap raresa, com tampoc ho són les pel·lícules sobre escriptores. ‘Iris’ (2001), ‘Sylvia’ (2003) o ‘La jove Jane Austen’ (2007) en serien exemples. I l’any passat complia vint anys ‘Les hores’ (2002), de Stephen Daldry. Adaptació de la novel·la de Michael Cunningham, no és un biopic, però una de les seves protagonistes és Virginia Woolf (Nicole Kidman) en l’etapa en què escriu ‘La senyora Dalloway’. ¿Per què és llavors destacable l’aparició els últims anys de nombroses pel·lícules sobre la vida i l’obra d’escriptores? Per tres raons. Una, perquè realment són moltes. Una altra, perquè parteixen d’una voluntat clara de recordar la importància d’aquestes autores. I una tercera, perquè les seves responsables, majoritàriament directores, es proposen oferir perfils rics i complexos d’aquestes dones. La majoria d’aquests cineastes esquiven l’esquematisme i posen el focus en com de conscients que aquestes autores eren de la realitat de la seva època, de les dificultats a què havien de fer front pel fet de ser dones, en la seva independència i en la seva rebel·lia. No totes aquestes pel·lícules són brillants, i algunes, tot i que ho facin amb la millor intenció, observen les seves protagonistes amb una mirada massa actual, contagiada de les preocupacions del present. Tanmateix, tot i que no tots aquests films brillin igual, estan connectats per la necessitat de recordar la importància literària i històrica d’aquestes dones. Estrenada en sales la setmana passada, l’última és ‘Emily’, en la qual O’Connor esbossa la complexitat psicològica de l’escriptora i el possible efecte en la seva vida (i obra) de dues figures masculines, el seu germà i l’home de qui es va enamorar. Però no és un cas aïllat. Els últims anys han vist la llum ‘Colette’ (2018), en la qual Keira Knightley dona vida a l’escriptora francesa, i ‘Conociendo a Astrid’ (2018), que se centra en la joventut d’Astrid Lindgren, creadora de Pippi Langstrum, i la presenta com un clar referent feminista. També s’han estrenat Marguerite Duras. ‘París 1944’ (2017), inspirada en el llibre/diari de Duras ‘El dolor’ i, encara més interessants i comentades, ‘Historia de una pasión’ (2016), ‘Mary Shelley’ (2017) i ‘Shirley’ (2020). Abans de passar a aquestes tres últimes, també cal destacar una proposta pròxima: ‘Karen’ (2020), de María Pérez, un retrat íntim i delicat de l’escriptora danesa Karen Blixen. Vida i obra Fins i tot sent molt diferents, Mary Shelley i Shirley tenen alguna cosa en comú: les seves directores creuen –narrativament i formalment– la vida i l’obra de les protagonistes de les seves pel·lícules. En la primera, la cineasta Haifaa al-Mansour recull l’adolescència de l’autora de ‘Frankenstein’ i els esdeveniments que la van portar a escriure-la. Posa èmfasi, de manera didàctica, en les dificultats Shelley per fer valer la seva obra en un món que negava la dona i en el feminisme que va heretar de la seva mare, l’escriptora Mary Wollstonecraft. Però el més interessant és com estableix paral·lelismes entre la protagonista i el seu cèlebre monstre i mira d’imprimir al film l’atmosfera de la novel·la de Shelley. A ‘Shirley’, la directora Josephine Decker també entrellaça, en aquest cas fins al deliri, la vida i l’obra de l’escriptora Shriley Jackson, mestra de la literatura de terror. A ‘Shirley’ es fonen i confonen l’escriptora, els seus personatges i el seu univers fantasmal. A les dues pel·lícules hi ha una voluntat expressa de donar protagonisme a l’obra d’aquestes autores i esquivar un mal comú en el biopic literari: oblidar que aquestes dones, més enllà dels seus problemes, abans que res escrivien. Aquesta és també l’essència d’‘Historia de una pasión’ (2016), la millor de les pel·lícules citades en aquest reportatge, en la qual Terence Davies s’acosti a Emily Dickinson i captura visualment, amb tanta humilitat com mestria, el misteri dels seus poemes. Propostes documentals L’interès per les escriptores també s’adverteix en el documental, present en sales, festivals i plataformes (Filmin, per exemple, té tot un apartat dedicat a pel·lícules sobre escriptores). Recentment s’han estrenat ‘Los años de Super 8’ (2022; Filmin), proposta atípica en la qual la premi Nobel Annie Ernaux (directora del film juntament amb el seu fill) es busca i troba en velles pel·lícules domèstiques, i ‘A las mujeres de España’. ‘María Lejárraga’ (2022; Filmin), documental en el qual la directora Laura Hojman s’acosta a la figura d’una pionera del feminisme a Espanya i aborda la seva tasca literària silenciada. I, a més de recuperar documentals de la importància de ‘Recordando a Susan Sontag’ (2014; Filmin) o ‘Todo es una copia’ (2016), sobre Nora Ephron, les plataformes van incorporant (fins i tot produint) amb naturalitat i bona acollida les noves propostes de no ficció sobre escriptores. Els documentals citats estan, han estat o –esperem– estaran disponibles per veure en línia a Espanya: ‘Joan Didion: El centro cederá’ (2017; Netflix), ‘Supongamos que Nueva York es una ciudad’ (2021; Netflix), sèrie en la qual Martin Scorsese conversa amb l’escriptora Fran Lebowitz, ‘Ferrante Fever’ (2017), sobre el misteri entorn d’Elena Ferrante i el fenomen que són els seus llibres, ‘Worlds of Ursula K. Le Guin’ (2018; Filmin), ‘Toni Morrison: The Pieces I Am’ (2019), ‘Margaret Atwood: A Word after a Word after a Word is Power’ (2019; Filmin), ‘Amando a Highsmith’ (2022; Filmim), la minisèrie ‘Agatha Christie: La reina del misterio’ (2022; Movistar) o ‘Flannery’ (2019), documental creatiu sobre Flannery O’Connor.

El cine mostra un interès renovat per les escriptores

‘Emily’, sobre Emily Brönte, és una de les nombroses propostes recents, de ficció i documental, que donen noves mirades sobre autores fonamentals

El més llegit