Katherine Mansfield i els escriptors temptats pel clor

Aquesta setmana s’han complert 100 anys de la mort de Katherine Mansfield. Mansfield, una ‘outsider’, en paraules de Leonard Woolf, algú a qui l’exclusiu i gens empàtic grup de Bloomsbury va tractar sempre amb menyspreu per no ser més que «una provinciana» a qui li estava permès «mirar però no tocar» allò que tenien –la seva fama, la bohèmia, Londres–, havia nascut a Nova Zelanda i havia acabat a la capital britànica perquè mai res li semblava suficient. És injust que hagi passat a la història com una nota al peu a la vida de Virginia Woolf –l’amiga enemiga amb qui l’autora de ‘La senyora Dalloway’ deia que competia i sense la qual, deia, els seus llibres serien pitjors– malgrat ser una espècie de força de la naturalesa que va passar al món 34 intensos anys. No fa falta remuntar-se a la seva infància rebel –la va haver de criar la seva àvia perquè la seva mare no podia ni veure-la: ella hauria volgut que fos un nen– ni al que va estar a punt de fer per amor quan va perdre el cap pel seu professor de violoncel als 14 anys –Mansfield tirava per a concertista, va ser una bona violoncel·lista i pensava dedicar-se a la música, fins que la literatura va aparèixer al seu camí–, ni que als 15 va conèixer Ida Baker, la seva primera amant –i a qui va mantenir a prop tota la seva vida–. Tot i que podria esmentar-se de quina manera era capaç d’embolicar-se amb la dona del seu cap –Beatrice Hastings– o deixar el seu marit la nit de noces per escapar-se amb un violinista al qual abandonaria, avorrida i embarassada, un mes després. Com a literaris il·lustres, Kafka, que nedava a la piscina de l’Escola Civil de Natació de Praga assíduament a l’estiu, i Lord Byron L’estada en un balneari després d’aquesta última ruptura, el balneari de Bad Wörishofen a Baviera, al qual va anar amb la seva mare, Annie, va inspirar el seu primer llibre de contes, titulat simplement ‘En un balneario alemán’ (Alba), publicat el 1911. El 1911, Mansfield tenia 23 anys. En aquell balneari va patir un avortament espontani en el qual va perdre el nadó. La seva vida va seguir. Però, en algun sentit, cada vegada que s’obre aquest llibre de contes, continua aturada en el temps. Mansfield no acostuma a parlar als seus diaris, com sí que ho feia Franz Kafka, de com nedava en aquells llocs als quals anava sovint –no va ser aquell, el balneari de Bavaria, l’únic on va passar una temporada–, però els protagonistes dels seus contes –l’argument dels quals és sempre un conflicte interior– sí que ho fan. Amb John Cheever, per exemple, passa una cosa semblant. Per més que escrigués ‘El nadador’, que no és només potser el millor conte que s’ha publicat mai –o com la vida pot no ser res més que tornar a casa, a través de les piscines dels teus veïns, completament borratxo i perdut–, sinó amb tota seguretat el millor conte protagonitzat per algú addicte al clor, o temptat, que s’ha escrit mai, preferia patinar sobre gel. Els seus ‘Diarios’ (Random House) estan plens de moments tot sol sobre llacs gelats, tramant històries. Tot i que, per a nedadors literaris il·lustres, Kafka, que nedava a la piscina de l’Escola Civil de Natació de Praga assíduament a l’estiu, i Lord Byron. Shapton va estar a punt de ser olímpica i el seu relat és el més complet i profund que s’ha fet mai sobre la vida real sota l’aigua El poeta anglès, bon amic de Percy i Mary Shelley, va ser un excel·lent nedador en aigües obertes fins al punt que el 1810 es va convertir en la primera persona a creuar nedant l’estret de Hellespont. Ho explica Leanne Shapton en un fascinant artefacte artístic anomenat ‘Bocetos de natación’ (Blatt & Ríos). Un ‘memoir’ que mira d’escapar-se de la seva condició de ‘memoir’ ampliant-la fins a convertir-se en una obra d’art. Shapton, que va néixer al Canadà el 1973, és l’editora d’art del ‘New York Review of Books’ i una reconeguda artista l’obra de la qual va recórrer el món després d’aparèixer a ‘Her’, la cinta de Spike Jonze sobre un home que s’enamora d’un sistema operatiu, d’una veu que simplement l’escolta i li contesta cosa que pregunta. I en un altre temps va ser nedadora. En realitat, ho continua sent. Però no tan seriosament. Shapton va estar a punt de ser nedadora olímpica i el seu relat, alhora inventari de banyadors, tipus de rivals, piscines de motels, estones amb la seva mare –una immigrant filipina al Canadà, un solitari peix fora de l’aigua– i estones a soles –massa estones a soles pensant que la vida era el que tenien els altres, tot allò que feien mentre ella nedava– és, sens dubte, el més complet i profund, gairebé un abisme en si mateix, que s’ha fet mai sobre la vida real sota l’aigua. A Kafka, a Lord Byron, a Mansfield i especialment a John Cheever, els hauria encantat llegir-lo. Tota vida és una col·lecció de moments que, amb el temps, es presenten, com aquí, desordenats, i arriben al seu veritable sentit.

El més llegit