Simone Weil, una jove filòsofa, fusell a l’espatlla, a la guerra civil espanyola

Grimpa fins a la trinxera. No tremola, subjecta fermament el fusell. No té por. Es tracta de la filòsofa parisenca Simone Weil (1909-1943), que amb 27 anys, l’agost de 1936, es va plantar al front d’Aragó per unir-se a la Columna Durruti i defensar la República del cop d’estat feixista. D’idees pacifistes, per a ella, «escriure, pensar, actuar» eren una mateixa cosa. «La guerra no m’agrada, però el que més m’indigna és l’actitud dels que es creuen de braços», escriuria. I així, va arribar a Barcelona amb tren des de Portbou. A la seva maleta de cuir marró portava «un jersei d’hivern, dues camises gruixudes, cinc paquets de Gauloises, uns llàpissos ben afilats, un quadern de notes i una caçadora», escriu el francès Adrien Bosc (Avinyó, 1986) a ‘La columna’ (Tusquets/Univers), novel·la documental en la qual segueix els passos de l’escriptora per la guerra civil espanyola. Weil va passar 45 dies a Espanya, en un grup d’uns 20 milicians, fins que un inoportú accident –després d’un bombardeig, al sortir d’una trinxera va posar el peu en una gran paella d’oli bullint– la va obligar a tornar a la rereguarda per curar una cremada que amenaçava gangrena. A les seves cartes, va intentar tranquil·litzar els seus pares assegurant-los que anava a Espanya com a periodista. I els va enviar una de les instantànies que li va fer un fotògraf de carrer en aquella convulsa i revolucionària Barcelona, davant una seu del POUM, on s’havia reunit amb un dels seus líders, Julián Gorkin. Va posar amb el fusell a l’espatlla i enfundada a la granota de mecànic que li van donar com a uniforme, amb espardenyes i mocador vermell i negre, abans de dirigir-se a la zona de combat. «Demana que l’enviïn com a espia rere les línies enemigues, tot i que ella no és espanyola ni parla l’idioma, i de vegades s’oblidava de la realitat dels combats», explica en entrevista Bosc, que no creu que fos una insensata. «El seu coratge va ser gran, el seu compromís absolut, la seva voluntat i determinació, molt clares, i el seu sacrifici, real. Ella va triar lluitar malgrat el perill, i sempre va estar del costat dels febles», recalca. La carnisseria nacional a Mallorca ‘La columna’, explica l’autor, «forma part d’un cicle de tres llibres, on trobem objectes que viatgen en el temps. Existeix una fascinació lligada al fet de trobar un objecte perdut, oblidat, desconegut, que trastorna el curs del present». En el seu primer títol, ‘Constellation’, era la voluta d’un violí; a ‘Capitaine’, unes fotos suposadament destruïdes. A ‘La columna’ és la història d’una carta que Weil va enviar a l’escriptor catòlic i conservador Georges Bernanos i que es va descobrir quan ell va morir, el 1948. «L’havia portat a la seva cartera, de jaqueta en jaqueta durant 10 anys d’exili. L’absència de resposta, o més aviat, l’eloqüència de la presència de la carta tan pròxima a ell, és la història que explico». Tot i que inicialment en bàndols diferents, Weil, desenganyada pels excessos i la deriva autoritària de molts anarquistes, va escriure a Bernanos després de llegir Los grandes cementerios bajo la luna’, amb què aquest va voler donar a conèixer als francesos «l’abominable realitat d’aquesta guerra fratricida». «Ella va tenir la impressió de trobar en aquest llibre un germà en el pensament, un company que caminava també en el territori de la veritat. El fet que Bernanos fos un falangista convençut, que el seu propi fill s’unís a la Falange a Mallorca, i que des de finals de l’estiu del 36 denunciés les represàlies i abusos dels nacionals a l’illa i a tot arreu, és l’exemple mateix d’aquesta ètica», opina Bosc. Weil escriu a Bernanos sobre la corrupció de la força (com la guerra per si mateixa, la seva violència, la seva brutalitat corromp, transforma) Segons l’autor, Weil formula diverses idees en aquella carta. «La corrupció de la força (com la guerra per si mateixa, la seva violència, la seva brutalitat corromp, transforma) i això és una cosa que desenvoluparà més en un text al començament de la Segona Guerra Mundial titulat ‘La Ilíada o el poema de la força’. També insisteix que ‘no hi pot haver causa justa que no es corrompi un dia pel desig de veure-la triomfar’». En la missiva, afegeix Bosc, «hi ha una frase bonica i enigmàtica: ‘Quantes històries s’amunteguen sota la meva ploma...’. És aquesta tensió la que recorre el llibre, un feix d’històries que xoquen, històries enredades que a poc a poc es desentranyaran». Entre aquestes, peripècies dels milicians, de les quals destaca el linxament d’un jove soldat falangista presoner que es va negar a canviar de bàndol malgrat que el mateix líder sindicalista Buenaventura Durruti el va instar a fer-ho per conservar la vida. Weil no va tornar a Espanya perquè va veure que el que va començar com «una guerra de camperols famolencs contra terratinents i un clergat còmplice» d’aquests s’havia convertit «en una guerra entre Rússia i Alemanya i Itàlia», diu a Bernanos. Però va continuar sense poder quedar-se de braços plegats davant el feixisme i, malgrat emmalaltir de tuberculosi, va intentar formar part de la Resistència activa contra Hitler a la Segona Guerra Mundial. Va morir el 1943, a Londres. Tenia 34 anys.

Simone Weil, una jove filòsofa, fusell a l’espatlla, a la guerra civil espanyola

A ‘La columna’, el novel·lista Adrien Bosc segueix els passos de la pensadora francesa, que es va plantar al front d’Aragó en defensa de la República

El més llegit