La revolució de l’escenari operístic europeu no està tan verd com es creu, perquè en realitat és un moviment evolutiu que fa més d’un segle que evita l’immobilisme creatiu, en el qual rau la mort del gènere com a expressió artística si es té en compte l’escassa producció contemporània. Quan en la dècada de 1920 Edward G. Craig es declarava enemic del naturalisme en la direcció escènica a favor del simbolisme, l’abstracció i l’estilització del gest, Adolphe Appia afirmava que la posada en escena s’havia de sustentar en quatre elements: actor, espai, llum i color. Després d’influir en el teatre de prosa, l’òpera no va trigar a acollir-se a aquestes directrius de la mà de creadors com Wieland Wagner, Luchino Visconti, Jean-Pierre Ponelle o Harry Kupfer.
Controvèrsia als escenaris europeus
Valquíries en patins i ‘Tannhäuser’ amb artistes porno: l’òpera es reinventa amb polèmica
Europa és el bressol de la nova manera de muntar òperes clàssiques, cosa que als Estats Units es coneix com a ‘european trash’; el festival wagnerià de Bayreuth, a Alemanya, és l’epicentre paradigmàtic del fenomen
La soprano francesa Patricia Petibon (Lulu), amb Will Hartmann (el pintor) i Silvia de la Muela (el grum). /