William T. Vollmann i la cara amagada de San Francisco

A San Francisco surten cada dia des del moll 39 un grapat d’enormes barcos des dels quals turistes de tot el món albiren balenes. Poder veure balenes és un dels atractius de la ciutat dels tramvies i els carrers amb aspecte de muntanya russa que va concentrar l’eufòria beatnik –continua oberta la llibreria amb segell editorial que va reunir els clàssics, Ginsberg, Burroughs, Kerouac, i fins i tot Richard Brautigan, abans que ho fossin: City Lights–, i que en algun moment dels seixanta es va convertir en sinònim de llibertat, i després en el de la lluita per ella: primer hi van arribar l’Estiu de l’Amor i els ‘hippies’, i després el regidor Harvey Milk i el moviment pels drets dels homosexuals. De res de tot això en parla William T. Vollmann a ’Putas para Gloria’(H&O Editores). I, malgrat això, està considerada una de les cinc millors novel·les ambientades a San Francisco que s’han escrit mai, segons ‘The Guardian’. La llista obvia Los viernes en Enrico’s, de Don Carpenter (Sexto Piso), que amplia la lluminosa i autodestructiva influència de la ciutat a aquells que han decidit dedicar-se a escriure. I tanmateix, inclou l’estranyíssima –perquè és alhora divertida i sòrdida i experimental– ‘Homeboy’, de Seth Morgan. Seth Morgan havia fet de tot abans de posar-se a escriure i no va poder fer gaire més després. Va morir el mateix any en què es va publicar ‘Homeboy’, el 1990. Era conegut a la ciutat perquè era el promès de Janis Joplin quan Janis Joplin va morir. Una petita llegenda que, sobretot, coneixia els baixos fons. Xulos, travestis i prostitutes Dels baixos fons és del que parla Vollmann a ‘Putas para Gloria’, novel·la d’incòmode títol que es pot entendre com una introducció –no per això menys macabra, i a estones, insuportablement profunda– a la seva obra magna, ‘La familia real’ (Pálido Fuego). Hi ha una raó per la qual qualsevol novel·la de Vollmann no és exactament una novel·la, sinó gairebé una experiència immersiva en un altre món i és que l’autor coneix molt bé el material amb què treballa. És a dir, si està parlant de la vida al carrer, de xulos, travestis i prostitutes, és perquè ell mateix, com segurament el mateix Seth Morgan, s'ha trobat entre ells, com a client, però també com a confessor, i amic, i germà bastard. Per més que es defugi parlar de l’assumpte en els seus perfils mediàtics –gairebé no hi ha informació sobre ell, i no ha concedit gaires entrevistes, potser perquè se'l tem com es tem aquell que viu al marge del sistema i no pot evitar bombardejar-lo amb gairebé cada frase que pronuncia– té gairebé una obsessió clínica per la prostitució i el que l’envolta, i exposa una vegada i una altra la part complexa i abismal d’aquest món, tan amagat a simple vista, com si fos l’únic que existeix. Vollmann pren com ningú el pols a les atrocitats, la foscor, i els fets dolorosos d’aquest món convençut que la inadaptació sistèmica és l’única sortida. Però ¿ho és? ¿S’han apartat els personatges de ‘Putas para Gloria’ de la societat, o ha sigut la societat la que els ha apartat? Explorant l’abisme Diguem que, en algun moment, algú es va creuar al seu camí i els va dir que les coses podien ser diferents. I que, com en un sinistre relat dels germans Grimm, el van creure. I sí, les coses van ser diferents, però no de la manera en què esperaven que ho fossin. Vollmann explora el mateix abisme que explora ‘The Deuce’ –la sèrie de David Simon i George Pelecanos, en la qual regna la sempre brillant Maggie Gyllenhaal, en un personatge d’allò més vollmannià, la prostituta que arriba a directora de cine porno–, i ho fa, com aquella, en els seus propis termes, i potser per això és duríssim treure-hi el cap, a la història del Jimmy, l’individu que busca una prostituta imaginària i l’únic que aconsegueix són engrunes de la resta mentre recopila records feliços de les seves vides passades. Com a curiositat, el potent personatge de la duríssima agent Laredo –d’incògnit al carrer–, i la seva fascinant semblança amb la Mike Hoolihan de ‘Tren de nit’, de Martin Amis. I, per descomptat, la condició de Vollmann d’explorador salvatgement ferit. Perquè hi ha una raó per la qual a l’escriptor de Los Angeles –que aquest any farà 64 anys– li interessa la manera com algú es pot sobreposar a tota mena de patiment, i a la violència que simplement aterra a la teva vida sense més ni més, i és que, quan ell tenia 9 anys, la seva germana petita, de 6, es va ofegar en un estany. Se suposava que ell l’havia de vigilar. Estaven sols. ¿S’aparta una persona de la societat, o és la societat la que l’aparta? De vegades, qui es creua al teu camí ets tu mateix.

El més llegit