La simfonia ‘Leningrad’ de Xostakóvitx: una odissea terrible i commovedora

L’idioma rus distingeix entre dues formes de canibalisme: hi ha un verb que significa «menjar cadàvers» i un altre que significa «menjar persones». De tots dos tipus d’antropofàgia hi va haver casos durant el setge de Leningrad per part d’exèrcits nazis, el més llarg de la història: 872 dies. En el primer i més atroç any del setge hi va haver 2.015 detencions per menjar cadàvers o persones, informa M. T. Anderson a ‘Sinfonía para la la ciudad de los muertos’ (Es Pop Ediciones). La desclassificació dels arxius del NKVD (Comissariat del Poble per a Assumptes Interns) el 2002 va permetre quantificar i detallar un horror fins aleshores només xiuxiuejat. Una dona va compartir el cos del seu fill amb els seus companys de feina; una àvia va ser sorpresa a punt de cuinar viva la seva neta, un nadó; un noi va anar a tancar la compra d’unes botes al pis d’un home d’aspecte saludable de manera cridanera al mig d’una legió de distròfics i va tocar el dos a l’entreveure per la porta entreoberta un rebost macabre... Però en aquesta ciutat devastada per les bombes, congelada i morta de gana es va imposar per molt l’esperit col·lectiu sobre l’individualisme monstruós. Per això van resistir contra tot pronòstic els leningradesos. Calor humana Familiars i amics es van agrupar en habitacions de vivendes rebentades, pràcticament a la glacial intempèrie, per elevar la temperatura i compartir tasques, sobretot, la més important, anar a buscar les misèrrimes racions de pa; es van crear bugaderies, lavabos i escoles bressol comunals; la Biblioteca Pública es va convertir en centre de reunió i va ampliar els seus fons amb la compra de llibres a persones desesperades (els diners no valien gaire cosa, però menys és res) i amb les patrulles que recollien volums a immobles fets fosfatina; el Teatre de Comèdia Musical i la ràdio de Leningrad van mantenir la seva activitat entre esvaïments en directe d’intèrprets i locutors desnodrits... Anderson desplega un imponent teló de fons: la revolució bolxevica, el terror estalinista i el front rus de la Segona Guerra Mundial. I, sobre aquesta tela històrica, dibuixada amb relleu i es podria dir que amb equanimitat, segueix la peripècia vital del compositor Dmitri Xostakóvitx (1906-1975). Amb l’accent en la seva Simfonia núm. 7, també coneguda com a ‘Leningrad’. Ni li passa pel cap pontificar sobre Xostakóvitx, un subjecte ben endimoniat a causa de la manipulació de la seva figura pels blocs soviètic i capitalista. Modernisme rampant Fill d’una família benestant de Sant Petersburg (després, Petrograd; després, Leningrad, i des del 1991, de nou, Sant Petersburg), a Xostakóvitx sembla que no el disgustava la revolució del 1917. Que durant una part de la dècada del 1920 va generar un art radicalment futurista: Xostakóvitx va tocar el piano en un cine anomenat La Retina Radiant. Amb la progressiva acumulació de poder per part de Stalin després de la mort de Lenin, fins a arribar a detenir-lo de manera absoluta, Xostakóvitx (i ¿qui no?, si van ser milions les víctimes) va veure les orelles al llop: queien com mosques persones del seu entorn, fins i tot del nivell militar més alt, purgades per la paranoia estalinista. Ell mateix, ja una celebritat internacional i antany favorit del règim soviètic, es va aguantar per un fil el 1936 a causa de l’òpera ‘Lady Macbeth del districte de Mtsenk’. La Wehrmacht va iniciar l’atac sobre Leningrad el 22 de juny del 1941, com a part de l’operació Barba-roja per envair Rússia. La ciutat va quedar assetjada i el nutricionista Ernst Ziegelmeyer va calcular científicament que la població no tardaria a morir de gana. Així que no valia la pena malgastar esforços bèl·lics. Se li va fer cas; bombardejos incessants al marge. Brillantor mitològica El músic va començar a escriure la seva Simfonia núm. 7 a l’assetjada Leningrad el juliol del 1941. L’obra en curs va adquirir brillantor mitològica després que el seu autor anunciés, a través del micròfon de la Casa de la Ràdio, una instal·lació que semblava un formatge emmental a causa dels projectils, que ja havia compost dos moviments. Era el 17 de setembre i Xostakóvitx va dir: «¿Per què els explico tot això? Els ho explico perquè les persones de Leningrad que m’estan escoltant sàpiguen que la vida continua a la nostra ciutat». Xostakóvitx, la seva dona i els dos fills de la parella van ser evacuats amb avió a Moscou l’1 d’octubre. Es van deslliurar així de l’espantós hivern del 1941-1942 a Leningrad. Que sí que van patir la resta de familiars. Des de Moscou, que semblava a punt de caure davant les forces alemanyes, els Xostakóvitx van prosseguir l’evacuació amb tren fins a l’oriental Kuibixev. Allà, al desembre, el compositor va acabar el quart i últim moviment de la Simfonia núm. 7. Pretendents La veu va córrer i directors d’orquestra d’arreu del món occidental pugnaven per estrenar-la. ¡Una simfonia de Xostakóvitx escrita en aquestes circumstàncies! L’obra la va estrenar el 5 de març del 1942 a Kuibixev l’Orquestra del Teatre Bolxoi. Havia començat un altre capítol de l’aventura de la simfonia ‘Leningrad’. Rússia reclamava als aliats, majorment als Estats Units, que intervinguessin al flanc est de la Segona Guerra Mundial. Enviant-hi tropes i ajuda de tot tipus. La primera petició no es va fer realitat, però la segona, sí, i hi va tenir un paper petit, però paper, al cap i a la fi, la Simfonia núm. 7. Va ser una mena de lubricant propagandístic perquè la població nord-americana acceptés que l’enemic bolxevic era ara amic davant Alemanya. La partitura (2.750 pàgines) va ser microfilmada. El microfilmi va volar de Moscou a Teheran; d’allà va viatjar per via terrestre a l’Iraq; va seguir ruta no se sap com fins al Caire; va tornar a volar segurament fins a Casablanca o Accra (Ghana); va continuar periple aeri fins a Recife (Brasil), i va arribar a Washington D. C., amb una escala prèvia a Florida. El 30 de maig del 1942 va ser entregat al Departament d’Estat dels Estats Units, que al seu torn el van entregar a l’ambaixada soviètica. Heroi tremolós Per primera vegada la revista ‘Time’ va dedicar la seva portada a un compositor, a Xostakóvitx. A qui segurament li van tremolar les cames al saber que se’l presentava com un bon noi de família burgesa. El 19 de juliol la NBC Radio Orchestra, dirigida per Arturo Toscanini, va interpretar la Simfonia núm. 7. El concert va ser retransmès en directe i escoltat a milions de llars nord-americanes. Hollywood va fer diversos intents de portar l’odissea a la pantalla. El cas és que els donatius de particulars a Rússia es van disparar i el govern de Franklin D. Roosvelt va enviar armament, medicaments i queviures al camarada comunista. Orquestra famèlica A la crida de l’Orquestra de la Ràdio de Leningrad per interpretar la Simfonia núm. 7 només van acudir 15 músics. La resta havia mort o no tenia forces per comparèixer-hi. El primer assaig va ser el 30 de març del 1942. El director, Karl Eliasberg, havia de ser portat en trineu a les polars sessions perquè no s’aguantava dret. Un dia un trompetista deia que no podia bufar i un altre dia es desmaiava un violinista. Amb el reforç de músics militars i les bondats que va portar el desglaç (la ciutat va ser transformada en un hort), l’obra va poder ser interpretada en públic el 9 d’agost. La Gran Sala de la Filharmònica es va omplir. A Eliasberg el frac li quedava enorme. Anderson construeix una tornada amb la idea que el primer moviment de la Simfonia núm. 7, unànimement interpretat al seu moment com a figura del brutal avanç nazi, també quadra amb el brutal estalinisme que el compositor va conèixer de tan a prop.

La simfonia ‘Leningrad’ de Xostakóvitx: una odissea terrible i commovedora

‘Sinfonía para la ciudad de los muertos’, de M. T. Anderson, teixeix un impressionant relat polític, bèl·lic, social i biogràfic entorn de la partitura del compositor rus

El més llegit