Les dones que manen en el món de l’art

La revista britànica ‘ArtReview’ publica des de fa 20 anys una de les llistes més comentades en el món de l’art. ‘The power 100’, així s’anomena, és un indicador de les personalitats més influents en l’art i el pensament globals. Només dos espanyols apareixen en el rànquing acabat de publicar, el que resumeix el 2022: en la posició 31 destaca l’escriptor i filòsof trans Paul Preciado (el seu últim llibre, l’apassionant ‘Dysphoria mundi’, és del millor de l’any) i en el número 61 debuta la directora del Macba des de l’any passat, Elvira Dyangani Ose. N’han quedat fora Manuel Borja-Vilell, l’encara director del Reina Sofia, i Helga de Alvear, la poderosa galerista que va obrir un museu al seu Càceres natal el 2006. ‘The Power 100’ ofereix pistes sobre els vents que bufen avui en l’art contemporani: fins a la posició dos ha escalat la molt influent Cecilia Alemani, que aquest any ha provocat estupor i tremolors a la Biennal de Venècia al programar un 90% de dones artistes en el que està considerat l’esdeveniment més important de l’art a nivell internacional. «A ningú l’estranyava quan el 90% d’artistes eren homes, així que no veig per què ara aquesta xifra hauria d’incomodar ningú», va dir llavors la responsable artística del High Line de Nova York. A la mateixa llista, ben amunt, destaquen les artistes negres Simone Leigh i Sonia Boyce (la primera dona negra a ser seleccionada pel British Council per representar la Gran Bretanya en els 127 anys d’història de la Biennal), totes dues Lleó d’Or a Venècia. També la pionera Carrie Mae Weems, que protagonitza una fantàstica retrospectiva a Barcelona (repartida entre Foto Colectania, el Macba i la Fundació Mapfre) fins al 15 de gener. Mae Weems va ser la primera artista negra a exposar a la Biennal i el Guggenheim. ¿Significa tot això que les dones comencen a manar en el món de l’art? Sí i no. En els últims anys moltes han accedit a llocs de poder tradicionalment ocupats per homes blancs, però la igualtat real continua estant a anys llum. El degoteig de nomenaments ha sigut constant des que el 2016 Frances Morris va arribar com a directora a una de les catedrals de l’art, la Tate Modern. A ella se li han d’agrair les grans exposicions dedicades a artistes com Yayoi Kusama, Louise Bourgeois, Agnes Martin i Tania Bruguera. Una altra dona, Maria Balshaw, és la directora del consorci que agrupa les quatre Tates (Tate Modern, Tate Britain, Tate Liverpool i Tate St Ives) des del 2017. El 2021, el Louvre va nomenar Laurence des Cars com a primera directora en els seus 228 anys d’història. I a l’altre costat de l’Atlàntic, als EUA, les coses també comencen a canviar: hi ha dones al capdavant del Museu d’Art Contemporani de Chicago, a l’Studio Museum de Harlem i a la National Gallery of Art de Washington, tot i que diversos estudis apunten que la bretxa salarial entre homes i dones es perpetua als llocs de màxim nivell i que com més pressupost té un museu, més probable és que estigui dirigit per un home. La filantropia és part intrínseca del món de l’art als EUA i un dels prejudicis més estesos en els patronats dels museus és que a una dona li costa més asseure’s a parlar de diners amb un donant o mecenes que a un home. A Nova York, les tres joies de la corona continuen dirigides per homes, de moment: el Met ha prorrogat en el càrrec Max Hollein com a director i conseller delegat. Richard Amstrong, al capdavant del Guggenheim els últims 14 anys, ha anunciat que es retirarà el 2023. I al MoMA resisteix l’extremadament influent Glenn D. Lowry des de 1995, tota una proesa. Només hi ha una altra figura tan veterana com Lowry en el món de l’art novaiorquès i aquesta és Lisa Phillips, la directora del New Museum des de 1999 i considerada la dona més poderosa de l’art en la Gran Poma. Malgrat que el lloc de director resulta molt simbòlic, fa temps que en un segon rang floreixen les carreres de dones que faran parlar molt, com Naomi Beckwith, nomenada el 2021 subdirectora i cap d’exposicions al Guggenheim de Nova York i ferma candidata a substituir el seu cap, que es jubila aquest estiu. A Espanya, les principals institucions culturals –el Museu del Prado, el Reina Sofia, el Thyssen i el Guggenheim– segueixen dirigides per homes. El Macba va nomenar el 2021 Elvira Dyangani Ose com a directora, la primera dona al capdavant del museu en els seus 26 anys d’història. De pares equatoguineans, Dyangani va dir després d’accedir al lloc que la seva tasca se centraria a construir un Macba menys elitista i més pròxim a l’artista local. El seu espai veí, el CCCB, també va nomenar la seva primera directora a finals del 2018. «Toca que hi hagi dones en els llocs de responsabilitat pública. Partim d’una base de desigualtat flagrant», va dir a aquest diari Judith Carrera després d’assumir el seu nou rol. Totes dues desafien una de les conclusions de l’últim informe sobre igualtat en el món de l’art elaborat pel Govern central, la que diu que «l’àmbit de poder més inexpugnable per a les dones és sens dubte el poder cultural». Malgrat l’escassetat de dones en càrrecs directius de grans museus, el cert és que la història del galerisme espanyol no s’entén sense les dones: hi ha figures tan emblemàtiques com Juana de Aizpuru (primera directora d’Arco), Soledad Lorenzo i Helga de Alvear, deixebles de la pionera marxanta Juana Mordó. I no s’ha d’oblidar qui mou els fils a la Fundació la Caixa, que té Elisa Durán com a directora i Nimfa Bisbe com a directora de la col·lecció d’art contemporani.

El més llegit