Del pou a la recuperació: el teatre del 2022 acaba en ovació

Mai abans un actor havia conquistat amb un monòleg i de manera tan elegant la ingovernable Sala Gran del TNC. ‘Una noche sin luna’ de Juan Diego Botto va estar a l’altura de les expectatives i va reafirmar que el follet de Lorca segueix entre nosaltres. També el fantasma del poeta es va deixar veure al Lliure amb la ‘Yerma’ de Juan Carlos Martel i va seduir dues joves companyies que, amb ‘Un segundo bajo la arena’ (Col·lectiu Desasosiego) i ‘La casa sin Bernarda’ (cia. Entrance), van actualitzar el mite lorquià amb una mirada de present i sense complexos. Pràcticament totes les llistes de final d’any han coincidit: ‘El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc’ de Josep Maria Miró i ‘L’oreneta’ de Guillem Clua han sigut dues fites dramatúrgiques del 2022. Aquests dos títols són només la punta de l’iceberg, èxits que posen de manifest la consolidació d’una generació de dramaturgs emergits a principis de segle la maduresa del qual es tradueix al present en obres formalment molt complexes, amb estils marcats en el bon sentit i resultats que convencen. A Miró i Clua els acompanya Llàtzer Garcia, que aquest any va redoblar l’aposta amb ‘Al final, les visions’, thriller hitchcockià amb caire d’elegia generacional; o Jordi Prat i Coll, que amb la seva ‘Fàtima’ es va marcar un descens als inferns del Raval amb tocs de Koltès; i Victoria Szpunberg, que amb ‘El pes d’un cos’ va burxar a les fronteres entre el personal i el polític. Segurament, això no és més que el principi. El 2021, mentre mig Europa continuava amb les programacions internacionals congelades, el director Marcos Morau va fer història amb La Veronal: es van convertir en la primera companyia de dansa catalana programada al mític Palais des Papes del Festival d’Avignon. Aquest any, el còmput de saldo exterior del teatre català no ha fet res més que augmentar. La companyia El Conde de Torrefiel va estar també al cartell de la mostra provençal al juliol; la productora de Oriol Broggi, La Perla 29, va ocupar durant quatre setmanes el Théâtre de La Colline amb la felliniana ‘28 i mig’; i també a París, es va poder veure l’obra ‘Entrevistes breus amb dones excepcionals’ de Joan Yago, autor que també va visitar Madrid amb La Calòrica i l’obra ‘Els ocells/Las aves’. Altres companyies com Agnès Mateus i Quim Tarrida, Azkona&Toloza i Agrupació Senyor Serrano van completar la tímida però decidida exportació del nostre teatre. Superat ja l’escenari de fronteres tancades, Europa ha tornat a ser territori obert per a la circulació de creacions de referència. Fa pocs dies, vam poder disfrutar a Barcelona de ‘Catarina e a beleza de matar fascistas’, del portuguès Tiago Rodriguez, destacat pel ‘New York Times’ entre el millor del 2022. També al Lliure, podrem veure el 2023 tres muntatges que han sacsejat les llistes i han generat el consens entre part de la crítica. Aquests dies a la cartellera, ‘La voluntad de creer’, de Pablo Messiez, que ha commogut el públic de Madrid; al març vindrà ‘Oasis de impunidad’ del xilè Marco Layera, colpidor muntatge sobre la violència d’estat; i també entre el març i l’abril veurem ‘Kingdom’, de la francesa Anne-Cécile Vandalem, inquietant superproducció sobre la impossibilitat de les utopies. No ens avorrirem. L’any que ara tanquem, alguns primers passos a l’escenari han sigut especialment encoratjadors: Lucia Del Greco amb el seu muntatge ‘El desig del cor’ de Caryl Churchill va demostrar un primerenc domini de les infinites possibilitats del llenguatge escènic. Les Huecas, per la seva banda, van unir la bellesa del ritual de la mort amb la denúncia del monopoli de la indústria funerària a la peça ‘Aquellas que no deben morir’, bonica i política; ‘Síndrome de gel’, de Mohamad Bitari i Clàudia Cedó, va situar la figura de Roc Martínez com un valor en alça entre els nous planters d’intèrprets. Els seguirem de prop. Res podrà reemplaçar-lo. La notícia de l’any, la més trista, ha sigut la irreparable pèrdua del mestre Peter Brook, director que amb la seva teoria escrita i la pràctica dels seus muntatges va marcar una decisiva influència en el teatre de la segona meitat del segle XX, una ombra que es projectarà encara molts anys. Ja més al pla local, la mort del director Joan Ollé va suposar una clatellada per als seus molts amics, els homenatges dels quals es van barrejar amb les polèmiques dels seus últims anys de vida. Finalment, Tricicle va fer el definitiu mutis pel fòrum: els disfrutarem per separat, però serà ja difícil que tornem a veure’ls com a companyia saludant a la sortida dels seus ja llegendaris espectacles. A reveure.

Del pou a la recuperació: el teatre del 2022 acaba en ovació

Lorca viu

El més llegit