Serrat: l’autor feliç d’una cançó multitudinària

Es diu Serrat, va néixer a Espanya. Té 79 anys, els fa ara, i és la veu d’un llarg temps, d’anys i anys en què ha acompanyat espanyols i llatinoamericans amb cançons que han acabat sent de totes les goles, ja que les emocions que va fer seves van ser també, i de seguida, d’altres. L’amor, la desgràcia, el mar, la mare, la vida del barri, l’alegria. Un ciutadà que va anar creixent fins a significar la dignitat, la recerca o l’esperança dels qui vam començar a escoltar-lo. La seva veu ha sigut, des del principi dels temps, un missatge pel qual valia la pena continuar desperts. La seva cançó ha sigut nostra, de tots nosaltres, dels espanyols i dels americans. La seva manera de ser de dos idiomes, de l’espanyol i del català, va fer l’idioma de Serrat, i ningú l’hi pot discutir, ni de broma, que aquesta conjunció sigui un símbol major de la seva manera de ser un ciutadà. Cantés en espanyol o en català, res del que digués ens era aliè. Per això ara, al llarg d’aquests 74 concerts de comiat, els milers i milers d’éssers humans que l’han acompanyat a dir adeu han sabut que només deixa el micròfon, el tamboret, el seu uniforme de ser allà dalt. Perquè la seva discografia continuarà disponible, igual que són a les biblioteques els clàssics de la poesia que a ell mateix li van servir d’inspiració i alhora de guia, igual és la seva manera de cantar en com a part de la memòria que ens va fer feliços. Un clàssic Un clàssic s’acomiada de vostès. A punt de fer els 79 anys, com va prometre i com ha anat complint amb el caràcter que li ve de lluny. Amb aquesta serietat per dir que farà el que en efecte posa en marxa i que després és aquest adeu que sembla el resultat d’una maquinaria sentimental a la qual de vegades se li ha trencat la veu. Va anunciar la retirada un dia gris de Barcelona, a la tardor, i a l’hivern del temps que ha seguit se’n va com el senyor de Barcelona que és, un senyor també d’Espanya i d’Amèrica. S’ha de buscar molt per trobar algú així, d’ànima i condició i pertinença tan veritablement multitudinària. I ara se’n va, però s’hi queda. És un poeta. Els poetes no se’n van mai dels cors dels qui els han cantat. Serrat va triar els llocs d’on anar-se com si estigués deixant cartes en tots aquests llocs, des dels més petits als més grans, i es va acomiadar del tot (això diu, això farà) a Barcelona, que és molt més que un lloc o un indret. Barcelona és, amb l’Aragó de la seva mare, amb el Poble-sec dels seus primers anys, amb el Mediterrani que el va fer home, el lloc de Serrat. Ell és el que diu adeu i s’hi queda alhora, perquè la seva és també, i per sobre de tota la resta, la cançó d’un temps i d’una època i d’uns sentiments que ell ens ha ajudat a dir millor. És una persona singular que ara tots podem dir en plural, i aquesta és també una manera de quedar-se, tot i que el tamboret ja no sigui allà a dalt sostenint-lo. Compromès Molts dels que ara hem tornat a seguir les seves lletres, les seves i les que va fer seves, les del poeta i les dels poetes que l’han acompanyat en les multitudinàries aparicions de comiat, hem tornat a cantar en realitat cançons que ja van ser nostres. Ja que ell ha convertit la seva vida en la dedicació d’un autor feliç compromès a interpretar el que a la fi ha sigut i és una cançó multitudinària. Aquí i allà de la geografia que inclou la seva fama de cantautor Serrat ha anat dibuixant un espai nou i exclusiu, el de la seva música, que només obeeix al seu batec. Mai ha creat una moda, ni ha volgut convertir-se en un il·lustrat de les caràtules de la premsa o de les televisions. Ha abordat la seva carrera, des que era petit, buscant a la vida els temes, i així han aparegut, com l’amor o els pendents a què obliga la vida, el Mediterrani i la mare, i els amors i l’esperança. Travessat, com a ésser humà nascut a l’acabar la guerra, en un país que ja coneixia la desgràcia, ha fet biografia del seu poble petit, i del poble de la seva mare, ha sigut generós amb els mestres i amb els oficis del pare, ha cultivat l’amistat des de la guitarra, i l’ha cantat també, igual que ha cantat a les nòvies i a l’amor i per això ha sigut seva i dels altres la melodia que va deixar escrita i recitada i cantada també en els temps foscos. Al seu poble S’ha ajuntat amb altres cantants i sempre ha aparegut com el que millor combinava amb tots, sense que, ni en públic ni en privat, arrufés les celles ni el compromís d’arribar fins al final amb la seva aventura. Ara ell ha volgut que tot sigui història. Simbòlicament, davant del públic amb el qual va néixer, va alçar a l’aire el tamboret i la guitarra, i amb els seus músics va dir adeu a tot això, com diria Robert Graves, i va reclamar sobrietat i alegria (que van juntes quan es demanen des d’un escenari) per fer d’aquest últim festeig de la seva vida en públic «una festa de collons». Ho va fer, a més, al seu poble, per dir-ho així, al Poble-sec, com si hi hagués traslladat l’essència d’allò que ell ha sigut perquè no s’oblidi que, sense l’origen d’aquesta vida que tantes vegades apareix en les cançons, ell no seria avui aquest jove complidor, exacte, un noi que mai ha sigut infidel al moment mateix en què es va adonar que la seva vida estava destinada a ser testimoni d’una memòria en què no estava sol. Per això una multitud l’acomiada. Aniversari de Serrat. Una veu de mar i de terra, una cançó per a la vida.

Serrat: l’autor feliç d’una cançó multitudinària

L’artista fa 79 anys just després d'acabar a Barcelona la gira de comiat dels escenaris

El més llegit