¿Per què Jonas Mekas és un dels directors més influents de la història del cine?

«No hi ha manera de trencar les petrificades convencions cinematogràfiques si no és a través d’una completa descomposició dels mecanismes cinematogràfics oficials». Ho va dir el 1959 Jonas Mekas, de qui aquest 23 s’ha celebrat el centenari de naixement, i sens dubte cal reconèixer-li que va predicar donant exemple. Crític revolucionari, poeta, promotor visionari, exhibidor atrevit, videoblocaire abans que existís aquesta professió, i sobretot padrí del cine ‘underground’, al llarg de set dècades va treballar sense parar per promoure, protegir i ampliar les possibilitats estètiques de la imatge en moviment a través de 60 pel·lícules i d’una forma audiovisal, el diari fílmic, que ell va inventar a tall de reacció contra, segons les seves pròpies paraules, «el cine oficial [...], moralment corrupte, estèticament obsolet, temàticament superficial, temperamentalment avorrit [...]. La destresa de la seva execució s’ha convertit en una perversió que encobreix la falsedat dels seus temes, la seva falta de sensibilitat i la seva falta de d’estil». Des del seu apartament de Manhattan, a partir de mitjans dels 60, es va erigir en catalitzador de l’experimentació artística. The Velvet Underground va assajar allà; de fet, va ser Mekas qui va posar en contacte Lou Reed amb Andy Warhol, que després va produir l’àlbum de debut de la banda. També Salvador Dalí va visitar l’espai poc abans de protagonitzar una pel·lícula de Mekas anomenada ‘Salvador Dalí at work’, en la qual l’artista cobria una model amb crema d’afaitar. La seva llista de contactes no tenia fons. Allen Ginsberg i Jack Kerouac eren amics i col·laboradors ocasionals. Jackie Kennedy li va encarregar que fes classes de cine als seus fills. I va ser la primera persona a qui John Lennon i Yoko Ono van trucarquan la parella es va mudar a Nova York el 1976. «John vol un ‘espresso’. ¿Coneixes algun lloc bo que segueixi obert a aquesta hora a Nova York?», sembla que li va preguntar l’artista la nit que van arribar a la ciutat. Poeta a la seva Lituània natal Abans d’això, en la seva joventut, Mekas havia sigut un poeta celebrat a la seva Lituània natal, autor de 20 llibres publicats. Mentre fugia del país el 1944, el seu tren va ser aturat pels nazis i va ser enviat, junt amb el seu germà Adolfas, a un camp de treball del qual es van escapar vuit mesos després per haver-se amagat en una granja a prop la frontera danesa. Després de la guerra van viure en camps de refugiats durant gairebé quatre anys, fins que el 1949 van poder viatjar a Nova York sota els auspicis de l’ONU. «Tenia 27 anys i vaig haver de recuperar tot el temps perdut, així que vaig començar a absorbir-ho tot», va explicar anys després. «Tenia fam de cultura, d’estimulació.» Després de reunir els diners necessaris per comprar una càmera Bolex, va començar a documentar la seva nova vida. El 1954, els germans van fundar la revista ‘Film Culture’, que no va trigar a convertir-se en referent per a l’intercanvi d’idees i informació sobre l’emergent cine d’avantguarda, que també es va dedicar a patrocinar amb passió des de les pàgines del ‘Village Voice’ quan, quatre anys després, es va convertir en el primer crític de cine del diari novaiorquès. «Havia de protegir totes les coses boniques que veia al cine i que eren massacrades o ignorades pels meus col·legues escriptors i pel públic». La seva missió el va ficar en més d’un problema; el 1964, per exemple, va ser arrestat dues vegades en una setmana, acusat d’obscè, després de projectar successivament ‘Flaming Creatures’ (1963), de Jack Smith, i ‘Un chant d’amour’ (1950), de Jean Genet. «Va ser pioner en moltes coses, i entre elles destaquen el seu esperit divulgatiu i la militància amb què va cultivar l’esperit de fraternitat entre cineastes», opina el cineasta Isaki Lacuesta. Prova d’aquestes qualitats són els Anthology Film Archives, cofundats per Mekas el 1970 i que actualment posseeixen la biblioteca més gran de cine experimentaldel món. «Mai va ser dogmàtic», afegeix el director d’‘Entre dos aguas’ (2018) i ‘Un año, una noche’ (2022). «En el cine ‘underground’ passa com en el ‘mainstream’, que sol estratificar-se en estils molt tancats, però ell sempre va fomentar la màxima diversitat». Capturar moments, no narracions Mekas era reticent a considerar-se un cineasta i preferia utilitzar la càmera per capturar moments aparentment nimis que no pas per elaborar narracions. Filmava incessantment tant instantànies de l’escena ‘underground’ com la seva pròpia vida i, durant molt temps, fer-ho el va ajudar a alleujar el dolor provocat per l’exili. «El que jo faig no té res d’artístic, perquè és una necessitat», va dir. La pel·lícula que el va donar a conèixer internacionalment és ‘The brig’ (1964), una crònica sobre la vida en una presó militar que va guanyar el Gran Premi del Jurat del Festival de Venècia, però la seva plenitud creativa va arribar uns anys després, primer gràcies a ‘Walden’ (1979), un remolí d’imatges de persones i llocs intercalades amb ràfegues de música i soroll, textos impresos en pantalla i veus ‘en off’, i sobretot a ‘Reminiscencias de un viaje a Lituania’ (1972), considerada la seva obra mestra, elegíaca visita al poble on va néixer i a un campament a Hamburg en el qual va estar reclòs, entre altres llocs. Va continuar produint fins al final dels seus dies, literalment; ‘Venus’, el seu últim llargmetratge, va veure la llum mesos després de la seva mort, al gener del 2019, als 96 anys. Enorme influència Mesurar la influència de Mekas en el cine nord-americà posterior és summament difícil, ja que la seva obra va tenir un gran impacte sobre autors considerats pioners, com John Waters i Jim Jarmusch. Bona part del cine americà beu d’ell d’alguna manera, tot i que molts dels seus representants no en siguin conscients. «Fins i tot un ‘blockbuster’ de fantasia-terror com ‘Monstruoso’ (2008) no existiria sense Mekas», assegura Carlos Reviriego, director de programació de la Filmoteca Espanyola, que el considera un precursor de la cultura de ‘selfies’ i ‘stories’ en què vivim. «Ja als anys 60, en una conversa que va mantenir amb Pier Paolo Pasolini, Mekas va predir l’ecosistema audiovisual d’avui», recorda Reviriego. «Va anticipar que tots tindríem una càmera a la mà, un tercer ull, i que tot, absolutament tot, podria ser filmat». «Quan Mekas va començar a fer diaris filmats es tractava d’una forma gairebé inexistent de la qual va ser pioner, però avui la gent grava de manera regular la seva vida, configura àlbums visuals i autobiogràfics tot i que no pretengui crear una obra artística», apunta al respecte, finalment, el professor i programador Gonzalo de Lucas. «Per això els nous espectadors connecten ara molt més fàcilment amb la seva obra, l’entenen millor i aprecien el seu estil, la seva gestualitat creativa, la manera en què articula la seva experiència en una manera de veure a través del cine».

¿Per què Jonas Mekas és un dels directors més influents de la història del cine?

El cineasta nord-americà d’origen lituà, de qui aquest divendres s’ha commemorat el centenari del naixement, va ser el gran padrí del cine ‘underground’ dels 60 i va predir l’ecosistema audiovisual actual

El més llegit