«No hi ha manera de trencar les petrificades convencions cinematogràfiques si no és a través d’una completa descomposició dels mecanismes cinematogràfics oficials». Ho va dir el 1959 Jonas Mekas, de qui aquest 23 s’ha celebrat el centenari de naixement, i sens dubte cal reconèixer-li que va predicar donant exemple. Crític revolucionari, poeta, promotor visionari, exhibidor atrevit, videoblocaire abans que existís aquesta professió, i sobretot padrí del cine ‘underground’, al llarg de set dècades va treballar sense parar per promoure, protegir i ampliar les possibilitats estètiques de la imatge en moviment a través de 60 pel·lícules i d’una forma audiovisal, el diari fílmic, que ell va inventar a tall de reacció contra, segons les seves pròpies paraules, «el cine oficial [...], moralment corrupte, estèticament obsolet, temàticament superficial, temperamentalment avorrit [...]. La destresa de la seva execució s’ha convertit en una perversió que encobreix la falsedat dels seus temes, la seva falta de sensibilitat i la seva falta de d’estil».