Un Serrat colossal en l’inici del seu compte enrere

I va arribar la nit marcada en vermell al calendari, la primera de les tres amb les quals Joan Manuel Serrat ha decidit que baixarà dels escenaris (que no de l’ofici, o ‘vici’, d’escriure cançons: així ho ha remarcat). Recital carregat d’estímuls i memòries, a dalt i a baixde l'escenari, el d’aquest dimarts, obrint el compte enrere de la fosa amb un repertori guanyador des d’abans que apaguessin els llums del Palau Sant Jordi, i que va arrencar portant-nos de la mà fins al passat llunyà a través de la crònica sentimental de ‘Temps era temps’. Serrat va aparèixer en escena lluint un franc somriure, amb 20 minuts de demora, colant-se pel teatral teló de vellut vermell, i portant-nos de la mà aquella Barcelona de la postguerra, la d’«Una, grande y libre / Metro Goldwyn Mayer / Lo toma o lo deja / Gomas y lavajes». Espectres conjurats pel trobador amb bon humor des del principi, com està sent costum. «Roda al món i torna al Born», va saludar abans de citar el clàssic. «Com va dir Tarradellas, ja soc aquí». Sense plors ni nostàlgia Havia tornat a Barcelona, la seva ciutat, per acomiadar-se de nosaltres «en persona, com correspon», i amb alegria, va afegir, perquè és així com ha transcorregut sempre la seva vida en la música. Per això, va demanar evitar «qualsevol temptació de caure en la nostàlgia i la melangia». La nit no havia de ser d’ànims baixos, sinó de festa, tot i que el pes emocional del repertori les portava: allà hi va haver ‘Cançó de bressol’, reflex de la cançó de bressol que li cantava la seva mare, la senyora Ángeles Teresa. I seguint el fil que ens portava fins a Belchite, ‘El carrusel del Furo’, homenatge a l’avi Manuel, a qui mai va conèixer perquè els ‘nacionals’ es van interposar en el seu camí. Aquest tema va portar una altra classe de records, els del Serrat proscrit pel franquisme (donades les seves crítiques als últims afusellaments del règim quan es trobava a Mèxic), en temps de l’àlbum ‘Para piel de manzana’. Materials sensibles Ambient de concentració i un respectuós silenci al Sant Jordi (15.100 persones, segons la promotora The Project). La processó aniria per dins entre un públic en qui s’endevinaven complicitats llaurades al llarg de molts anys, potser tota una vida. Cada cançó significaria una cosa especial per a un o altre assistent, o per a tothom. Aquest conjur contra la llei de Murphy anomenat ‘Seria fantàstic’, la determinació juvenil de ‘Me’n vaig a peu’ (Serrat, acompanyant-se aquí de la guitarra) i el desconsol de ‘No hago otra cosa que pensar en ti’. I l’esmena als polítics roïns a ‘Algo personal’ (i la cançó és del 1983). Acompanyant Serrat, el grup de set músics, amb punts d’ancoratge al piano de Ricard Miralles i els teclats electrònics de Josep Mas ‘Kitflus’, i «la meravellosa presència» d’Úrsula Amargós, filla de Joan Albert Amargós, que va aportar nous perfils amb el seu violí (i va donar la rèplica al cantautor, suplint a Noa, a ‘Es caprichoso el azar’). El to es va posar més solemne amb ‘Pare’, queixa de l’acció humana en el medi ambient cursada fa gairebé 50 anys, va fer notar (tot i que avui «de quasi tot fa 50 anys», va dir fent broma). El canvi climàtic és, va afegir, «el problema més greu que tenim com a espècie». Cançons canòniques Més degoteig immisericordiós de trofeus, sense pietat: ‘Cançó de matinada’, pedra angular del primer cànon ‘serratià’, i la mà estesa a Miguel Hernández amb ‘Las nanas de la cebolla’, que el poeta va escriure a la presó (música aquesta de l’«amic i company» Alberto Cortez), i un ‘Para la libertad’ que va fer exaltar-se visiblement al Sant Jordi per primera vegada. I gestos de complicitat al ‘cap i casal’ no practicats en altres nits de la gira: ‘El meu carrer’, amb l’imaginari del Poble-sec que el va veure créixer, i la carta d’amor de ‘Barcelona i jo’. Una altra perla rescatada per a l’ocasió va ser ‘La tieta’, amb Serrat tancant els ulls mentre recorria aquestes estrofes que s’esmunyien entre aquells freds llençols en «els llargs vespres d’hivern». I va ser ‘Mediterráneo’ el tema que, per fi, va fer que el públic s’alcés dels seus seients amb un aplaudiment prolongat i esquitxat per peticions de cançons. Quedaven cartes al barret de copa. ‘Plany al mar’ va prolongar la mirada al Mare Nostrum, ara danyat pel plàstic, els residus i el naufragi de tantes vides que van mirar d’obrir-se pas des del sud. Parlament greu: «El mar es como un sarcófago». «Nunca perseguí la gloria / ni dejar en la memoria / de los hombres mi canción…», va entonar via Machado a ‘Cantares’, la peça que va tancar el cos central del repertori, amb l’audiència compartint la lletra, camí d’uns bisos en els quals Serrat va dosificar estats d’ànim. Va citar el seu introspectiu últim àlbum en català, ‘Mô’ (2006) amb ‘Cremant núvols’ i el va casar amb ‘Paraules d’amor’ (més cant compartit) i la sempre irresistible ‘Fiesta’. «És inevitable que tot el que comença s’hagi d’acabar», va concloure. Però a aquest final encara li queden dos actes.

El més llegit