Serrat, el pas al costat del trobador de trobadors

Serrat va anunciar que baixava dels escenaris i de seguida ens vam adonar que no es tractava de cap artifici promocional, sinó d’un pas al costat carregat de simbolisme. Potser exagerem avui dia quan per qualsevol cosa parlem del final d’una era (o del món), però la seva retirada ens convida a l’examen de consciència col·lectiu i al balanç d’una manera d’entendre la vida a través de la cançó com a art popular i culte, de precís traç poètic i enaltidor de l’esperit. Va ser fa un any quan Serrat va destapar aquesta gira de comiat, ‘El vicio de cantar 1965-2022’, sense pròrroga ni subterfugi possible, amb estació final al Palau Sant Jordi el divendres 23 de desembre, concert al qual s’hi afegirien dos més (20 i 22). Un adeu no gaire lluny d’on va començar tot, el carrer Poeta Cabanyes, del Poble-sec, que el va veure néixer fa gairebé 79 anys (els farà el dia 27). Beneïda ‘tournée’, aquesta, que l’ha vist redoblar dates i aforaments allà on ha anat, a Espanya i a les Amèriques, amb repertoris canviants i enciclopèdics (manega unes 70 cançons, de les quals cada nit en sol escollir entre 22 i 24), mirant d’incloure himnes i filigranes, poesia pròpia i aliena (també seva i de tots), amb aquestes composicions que fan fàcil el difícil i que aconsegueixen interpel·lar multituds a través de la cavil·lació personalíssima. Veu entre les ruïnes Serrat ha explicat que l’amor a l’ofici el va anar cultivant a mesura que es ficava en plena feina, ell, que un dia es va imaginar un futur com a pèrit agrícola, estudis que revelen una sensibilitat per la natura que es filtraria a la seva obra. A les primeres estacions, el cançoner destil·lava fam de vida (‘Ara que tinc vint anys’) conjugable amb l’amor al paisatge i la quotidianitat menestral, amb una atenció per certs personatges dels marges (‘El drapaire’ i ‘Els titelles’, ‘La balada per a un trobador’ i ‘La tieta’), tractats amb gran tendresa, i on es respirava un passat i unes ferides des de les quals emergia amb tot l’ímpetu juvenil. En el seu llenguatge musical s’advertia l’empremta francòfona (Brel, Brassens, Aznavour), que en el futur es fondria amb altres influxos latents, de la copla a la cançó popular d’ultramar (el tango, la crònica banyada en folklore de Don Atahualpa Yupanqui). Flotant en l’ambient, la memòria del daltabaix: el pare, el Josep, anarquista de la CNT; la mare, l’Ángeles, originària del martiritzat Belchite. Serrat havia atès així la crida de Lluís Serrahima en el seu article ‘Ens calen cançons d’ara’ (revista ‘Germinabit’, 1959), allistant-se com el 13è d’Els Setze Jutges i comprometent-se amb la dinamització de la cançó en català en ple franquisme. Un noi d’uns vint anys curiós, abocat a aprofundir en les tonades d’un altre temps, potser ‘demodés’, en l’àlbum ‘Cançons tradicionals’ (1968), de la mà d’Antoni Ros-Marbà. No va trigar a expressar-se també en la seva altra llengua, la materna, el castellà, si bé va tensar les cordes amb el règim al voler defensar en català el ‘La la la’ d’Arcusa i De la Calva a Eurovisió. Però l’àlbum homònim, conegut com ‘La paloma’ (1969), formalitzava el prodigi d’un compositor de cançons capaç de sobresortir en dos idiomes, cas insòlit en l’esfera internacional. Poeta, melodista, intèrpret Avui molts cantants catalans barregen les llengües en els seus discos, però Serrat sempre ha preferit reservar un àlbum per a cadascuna; un espai mental, emotiu, propi (i, amb matisos, un mercat). A poc a poc, el Serrat de ‘Cançó de matinada’ (que, de manera molt notòria, va ser número 1 en vendes a l’Espanya de 1966) i ‘Me’n vaig a peu’ va conduir cap al de ‘Tu nombre me sabe a hierba’ i ‘Penélope’, i a la fita de fites ‘Mediterráneo’ (amb l’embriagador arranjament de Juan Carlos Calderón), i la simbiosi amb els poetes als seus àlbums dedicats a Miguel Hernández i Antonio Machado. Serrat cantautor, abocat a la cura de cada paraula, i Serrat melodista en estat de gràcia, amb un do per casar inflexions poètiques i lògiques harmòniques amb encant. Intèrpret sentit, però sense artificis, dotat per dir els textos amb franca pulcritud. Amb tot això, el trobador que podria haver sigut objecte d’un culte per a minories es va acabar colant en categories com la cançó lleugera i el pop. La música, poderós carril per on transmetre idees, sentiments i alta literatura. Sempre mirant d’elevar la mirada, conscient de la repercussió pública del seu art (o artesania, com ell apunta amb humilitat), compartint diferències amb els ídols de l’aparador comercial i replicant clixés: «‘La mujer que yo quiero / no necesita bañarse cada noche en agua bendita’», cantava impugnant cert ideal romàntic de la feminitat. Veu entre les ruïnes L’etiqueta de cantautor se l’ha pres Serrat de vegades amb reserves, al corrent de l’halo polític que l’envolta. El seu sempre ha sigut més ampli i divers, si bé és cert que, en el franquisme, no calia fer cançó política per resultar polític. Tot podia ser-ho, i una cançó com ara ‘Fiesta’, celebració de la comunió popular més enllà de les distàncies ideològiques i de classe (en què planejava la crítica àcida), va excitar la censura, que va debilitar la llibertat del text i va forçar el canvi de les banderes «liles» per «verdes». El xoc amb el règim ja va ser frontal quan, el setembre del 1975, de gira per Mèxic, Serrat va denunciar els últims afusellaments, que li van costar l’exili durant gairebé un any. Va ser premonitori, aquell temps de refugi, dels seus llaços cada vegada més estrets amb Llatinoamèrica, de soferta emotivitat al Con Sud, on Serrat va ser mirall i aliment anímic en ple cicle de cops militars i dictadures. Fogosos episodis de retrobament: Buenos Aires, 1983, segellant un afecte mutu al Luna Park; Santiago de Xile, 1990, omplint de gom a gom l’Estadio Nacional. La dimensió americana de Serrat es convertiria en troncal, reflectida en àlbums com ‘El sur también existe’ (amb textos de l’uruguaià Mario Benedetti, 1985), o més endavant, l’homenatge a boleros, tangos, milongues, ranxeres i tonades de ‘Cansiones’ (2000). No cal dir que, a l’altre costat de l’Atlàntic, és comú haver tingut notícia de l’existència de la llengua catalana a través de Serrat. El fil de la Nova Cançó Mai va deixar de tornar a la llengua paterna, ja fos invocant la «revolució de la poesia», així la va presentar, encarnada per Salvat-Papasseit (‘Res no és mesquí’, 1977), cantant a Barcelona i a l’emergent Catalunya mestissa (‘Material sensible’, 1989) o ficant-se generosament al jardí (doble) de ‘Banda sonora d’un temps, d’un país’ (1996), ofrena als seus col·legues de la Nova Cançó. I entregant algunes de les seves més delicades cançons de maduresa, com ‘Cremant núvols’ i ‘Plou al cor’, a l’àlbum ‘Mô’ (2006), dedicat a l’illa de Menorca, el seu cau davant el mundanal soroll. Obra d’introspecció, compatible amb l’aliança mudada amb el seu amic i admirador Joaquín Sabina (que als 90 li va dedicar un tema, ‘Mi primo el nano’). I fins aquí. O gairebé: Serrat deixa la porta oberta a continuar creant cançons i, potser, a gravar algun disc. Però és temps de baixar de l’escenari, estima, i d’alliberar-se de més urgències i compromisos dels indispensables. Serrat gira full en el seu vincle amb el públic (i amb el seu mànager des de fa cinc dècades, José Emilio Navarro, ‘Berry’: sorprenent longevitat que ens recorda que és home de llargues fidelitats). Tot i que en altres concerts d’aquesta gira ha comptat ocasionalment amb convidats selectes (Maria del Mar Bonet, Sole Giménez, Rozalén), a Barcelona no desviarà el focus de la seva figura i circumstància. S’acosten nits de borratxera emocional, però que ningú pensi que anirà a un funeral: el mestre no vol drama ni melodrama, sinó alegria i celebració pel camí caminat. Que així sigui.

Serrat, el pas al costat del trobador de trobadors

El cantautor del Poble-sec culmina la seva trajectòria als escenaris i deixa la porta oberta a continuar gravant cançons.

Tres recitals al Palau Sant Jordi resumiran les seves colossals aportacions a l’art de la cançó durant més de cinc dècades

Reportatge multimèdia | Gràcies, Serrat: Rosalía, Estopa, Júlia Otero, Valdano... li rendeixen homenatge

El més llegit