Llibres recomanats | Catherine Lacey, la fabulosa i desconeguda Joan Didion de Tupelo, per Laura Fernández

En la història de la literatura hi ha infinitat d’exemples de personatges masculins que, un bon dia, decideixen anar-se’n de casa. Es diuen que ja n’han tingut prou i s’allunyen del que han sigut fins aleshores per convertir-se en qui sap quina altra cosa. Passa sovint que aquesta altra cosa mai arriba,i tots es queden a l’espera que ho faci, en una espècie de llimbs en els quals miren d’entendre què no els agradava de la seva vida passada i s’acaben adonant que potser el que no els agradava continua allà amb ells. Que ells mateixos són aquesta cosa i que mai podran desfer-se’n. Tots estan avorridament i feliçment casats i no hi ha ni un sol problema a la vista. El millor i més nostàlgic exemple d’aquesta mena de personatge és l’agent d’assegurances George Bowling, el protagonista de ‘Subir a por aire’, de George Orwell. Per desaparèixer o ser un altre, Bowling ni tan sols s’allunya de casa seva. En té prou amb llogar un apartament a un parell de carrers i dedicar-se a recordar qui era abans que l’anihilant vida suburbana se’l mengés. ¿Però no es va menjar a si mateix sense més ni més? Un altre exemple il·lustre, Reginald Perrin, el divertidíssim personatge de David Nobbs, protagonista de ‘Caída y auge de Reginald Perrin’. Perrin decideix matar-se simuladament –és a dir, fingir matusserament un suïcidi sense cadàver– per començar una nova vida que no té res de nova, a menys que un munt de malentesos i maldecaps comptin. No, Perrin no arriba a trobar a faltar els seus dies com a executiu infeliç a Postres Lucisol, però a punt està de fer-ho. En un cas i en l'altre el que fan, sobretot, és omplir-se de si mateixos. ¿I no fugen precisament per poder fer-ho? Elyria, la protagonista de ‘Nunca falta nadie’ (Alfaguara), de Catherine Lacey, un dels comptadíssims exemples d’això mateix en clau femenina, viu a Nova York i té un marit aparentment perfecte, i no pot dir-se que el treball l’estigui devorant –escriu guions, s’avorreix amb tot–, però un dia decideix comprar un bitllet d’anada a Nova Zelanda i desaparèixer. Puja a cotxes de desconeguts, dorm en coberts abandonats i es pregunta si està en algun lloc. En realitat es pregunta si hi ha estat en algun moment. ¿No ens hauríem d’aturar a pensar el que fem abans de fer-ho? Porta amb ella el fantasma –la pena, el dol per la mort– de la seva germana Ruby i no sap què fer-ne. Lacey, autora tan fascinant com desconeguda al nostre país –es podria dir que és una Otessa Moshfegh que hauria llegit més del compte Joan Didion i també, per què no, Rachel Cusk–, va fer aquell mateix viatge en algun moment del seu passat, qui sap si fugint d’alguna cosa, o d’algú. ¿Que de què podria fugir Lacey? Lacey tenia 25 anys quan va començar el 2010 a escriure ‘Nunca falta nadie’ –la protagonista, per cert, és escriptora, però la classe d’escriptora que encara no es considera a si mateixa escriptora, i el lloc al qual es dirigeix és l’habitació de convidats d’un poeta que, simplement, va esmentar que en tenia una a la seva granja de Nova Zelanda i que de bon grat se la deixaria a qui volgués escriure allà–, i regentava un ‘bed & breakfast’ amb amics a Brooklyn. La primera guitarra d’Elvis ¿Havia nascut Lacey a Nova York? No, Lacey havia nascut a Tupelo, Mississipí. El seu passat és un passat interessant en aquest sentit. Potser fins i tot una cosa de la qual es necessita fugir, o agafar distància, per començar a tenir clar qui és exactament una mateixa. Lacey és filla de la tercera generació de propietaris de la Tupelo Hardware Co. Inc., una ferreteria famosíssima per haver sigut el lloc on la mare d’Elvis Presley li va comprar la primera guitarra el 1946, quan el futur rei del rock tenia 11 anys. No hi ha referències a l’assumpte en el material que ha publicat de moment. I ha publicat tres novel·les, una col·lecció de contes i un assaig sobre l’art de l’‘affaire’ en només vuit anys. També ha estat casada i ha deixat d’estar-ho i fins fa poc sortia amb Jesse Ball. A l’inclassificable Jesse Ball, un Palahniuk post Palahniuk, o un definitivament lliure, autor de ‘Los niños 6’ i ‘Cómo provocar un incendio y por qué’ (editades a Espanya per El Sigilo), Lacey li dedica la seva última novel·la, ‘Altar’ (Alfaguara). ‘Altar’ és, com a novel·la, un misteriós no-lloc, tornar a submergir-se –aquesta vegada la profunditat és més acusada: l’estupor d’allò que som arriba a un insomne poble al complet– en la part extraordinària del que es manté ocult en cadascun de nosaltres i que Lacey busca sense remei, obrint portes encara per obrir en el terreny literari existencial. Pot ser que ‘Altar’ no figuri en les llistes dels millors llibres de l’any perquè l’autora continua amagada a simple vista, qui sap per què. Però hi hauria de figurar. La necessitem. És ferotge i continua, afortunadament, perduda.

El més llegit