Mor Nélida Piñón, una dona per a totes les estacions, per Juan Cruz

Ha mort Nélida Piñón, la més dolça, i la més atrevida, també la més amistosa, de les escriptores brasileres o de qualsevol lloc. Havia nascut a Rio de Janeiro el 1938, era devota d’un sant d’origen canari, José de Anchieta, que va fer del Brasil un jardí cultural exigent, i va ser, entre moltes altres coses que li van sortir de l’ànima, la millor amiga de Carmen Balcells. Ha mort aquesta tarda a Lisboa, i van ser uns amics espanyols els que van avisar aquest cronista de la penosa notícia. El seu últim llibre, publicat, com molts altres seus, per l’editorial Alfaguara, va ser una recreació de Xahrazad, la dona que teixia i desteixia històries per fugir de la mort. I avui podria dir-se que ella mateixa va ser, al llarg de la seva esplèndida vida (era una dona que regalava fantasia, i també alegria), algú que explicava i explicava perquè no s’adormissin ni la vida ni l’amistat, els seus principals atributs. Per la seva obra va guanyar el premi Príncep d’Astúries i per la seva bondat va guanyar, com diria la cançó d’un paisà seu, un milió d’amics. La principal persona de la seva vida, intel·lectual i amistosa, va ser la que seria la seva agent, Carmen Balcells. Van ser tan bones amigues, des que es van conèixer, que una vegada l’audaç agent literària barcelonina va creuar l’oceà per portar-li, intacte, un regal fet del material més fràgil (que en aquest cas no era l’amistat sinó una figura de ceràmica). Durant anys aquesta relació es va fer de converses i regals, i d’algunes anècdotes que les dues s’explicaven com a gestes bèl·liques d’una vida pacífica i feliç. Una d’aquestes anècdotes la va provocar Carmen durant un d’aquests viatges de Nadal que Nélida feia a Barcelona per veure-la. Com que els camins fins a Madrid, d’on l’amiga brasilera havia de tornar a Rio, estaven plens de neu, Carmen va trucar a aquest cronista amb un encàrrec peremptori: que li busqués, per traslladar Nélida, que estava ancorada a la neu de Sòria, un helicòpter dels que seguien la Vuelta ciclista. No importa que sigui fora de temporada, tu busca’l, li va dir l’agent a aquest periodista. Quan va aparèixer l’helicòpter no va fer falta, ja que la novel·lista de tantes ficcions es trobava còmodament allotjada, esperant per marxar, en un hotelet sorià. Entre rialles i festes va confessar, a més, que aquest niu provisional era una casa de cites. Aquestes amigues van fer millor la vida dels altres, i van fer de la seva amistat una irradiació feliç que ara té el seu desenllaç simbòlic: fa unes setmanes havia estat a Barcelona, visitant els successors de Carmen, com si estigués també acomiadant-se d’aquesta geografia que va ser part de la seva naturalesa. A Lisboa les conseqüències d’una icterícia van acabar després amb la vida d’un ésser que, a més d’aquests esclats que regalava el seu somriure, era una dona compromesa, amb la literatura i amb el seu país, al que va dedicar preocupacions de les quals va parlar més d’una vegada a periodistes com el que subscriu aquesta crònica. L’ègida de Bolsonaro la va omplir de preocupació civil i humana, i ara es preparava per seguir la tornada política de Lula, a qui va acompanyar a Espanya quan en el seu primer mandat l’ara nou president del Brasil se significava com l’esperança d’una regeneració del gran país que ara l’acomiadarà. La vaig entrevistar moltes vegades, i moltes vegades la vaig sentir parlar amb enorme afecte d’altres, per exemple de Mario Vargas Llosa o Gabriel García Márquez o Carlos Fuentes, que van formar part d’un cercle, que en ella (i en Carmen Balcells) també van convertir el boom en un fenomen brasiler. No em resisteixo a rescatar opinions seves d’una de les últimes entrevistes que li vaig fer, i que ara cito com a homenatge a la dolçor amb què va explicar fins i tot els seus patiments. ¿Què és la teva vida creativa ara? La vida creativa és la capacitat que tinc d’afegir a la meva vida tot el que és fora. El creador crea a partir del que existeix avui i el que va existir en el passat. Soc una dona que creu que només es pot ser contemporani si s’és arcaic, jo navego en les aigües dels grecs, dels perses, de les Amèriques i del món, no faig una distinció profunda d’on soc, qui soc ni en quina època. Aquest període que vivim s’assembla en certa manera a la seqüència vital de Xahrazad parlant perquè no es complís la condemna. Ara vivim com una condemna en què xerrem perquè mai es faci de nit. És veritat, però s’ha de saber que la humanitat sempre va patir tremendes dificultats, sempre, mai vam tenir una època fructífera, només instants de celebració, però cada vegada que la humanitat fracassa tirem endavant. Ara es parla molt de la globalització, però ja els vikings van començar aquest procés, els grecs amb Alexandre, els perses, els bucaners anglesos del Carib (rialles) i els extraordinaris globalitzants portuguesos. Sempre va ser així, tots van obrir espais per a la globalització, només que una de les característiques de la globalització d’avui és comprar objectes per un dòlar, venem la nostra consciència i la nostra llibertat d’individus patris per un dòlar, per objectes peribles sense cap valor. No tinc por del que pugui passar perquè el pitjor ja està passant. ¿Què ha sigut el pitjor del pitjor? Si no ens en adonem de la força d’aquesta advertència històrica que amenaça la civilització és que no estem preparats per sobreviure, s’ha d’estar preparats per sortir d’això i intentar veure què impedeix la nostra supervivència. On som, qui som, què podem fer, s’ha de tenir en compte la veritat, rere tot això estem vivint una explosió demogràfica, la Terra té dificultats per abraçar vuit bilions de persones, a més persones que avui tenen consciència de la possibilitat de sobreviure, ningú es vol quedar a l’Àfrica, a Europa, ningú vol quedar-se on és, sempre estan buscant un lloc que els pugui assegurar la fortuna. Més que desplaçant-nos geogràficament ho estem fent en esperit i en això veig insatisfacció, necessitat, infortuni extraordinari. Avui som éssers desplaçats, com si no tinguéssim futur, ens entossudim a esborrar els fets del passat. El passat no es destrueix, però sí que s’han de corregir els desvaris del present». És la primera vegada que en el temps de la globalització hi ha una pandèmia, es podia pensar que tot el món podria haver lluitant alhora contra el virus però hem vist una desunió impressionant, dins cada país i entre els països. ¿Com qualificaries aquest moment moral de la humanitat? La humanitat mai ha tingut un codi moral (riu) que servís per a tothom; els codis morals que hem tingut servien per alguns, els amos del codi, els que els van escriure i no els que patien els horrors d’aquest codi. Des de la Bíblia, els codis dels etruscos, de qui sigui, tots beneficiaven només una parcel·la de població, els altres eren esclaus de la voluntat aliena. El que veig avui és una desunió en favor dels seus interessos. La Unió Europea va trigar molt a ajudar, va tenir i té por de la segregació, que puguin sorgir d’altres Brexit. Igual que a Amèrica, nosaltres no estem units, hi ha interessos. No crec que puguem tenir un codi moral que sigui just i s’apliqui als interessos humanitaris». Has viscut la pandèmia al teu país, a Espanya s’ha viscut dramàticament també. Abans de parlar del Brasil, ¿com has viscuts els nostres propis problemes? Personalment ha sigut un gran dolor però d’alguna manera el dolor que sortia d’Itàlia va tenir un efecte pedagògic, ens va preparar per a les futures tragèdies. Itàlia ens va advertir: prepareu-vos perquè el món està immers en la tragèdia. Quan va arribar a Espanya, imagina’t el que vaig sentit. ¿Com podia passar això a Europa? Se suposava preparada per entrar a l’edèn, al paradís econòmic i de la justícia. Jo no ho vaig creure però la gent creia estar sota la benedicció de Déu, un déu econòmic, poderós. Ha sigut un gran dolor. Jo me’n vaig adonar que això s’arrossegaria per tot el món però que sembraria menys pànic, el pànic ha tingut una força poderosa, més que la pandèmia, potser, no sé, ja ho veurem perquè hi ha molts ministeris, molt que no sabem i moltes veritats que sortiran dels laboratoris químics i farmacèutics perquè no ens diuen el que està passant. Hi ha contradiccions profundes entre les fórmules químiques i les sanitàries. Ha sigut un gran dolor per mi, el mateix que amb els brasilers, molt castigats per la pandèmia, tot el món ho està sent, i a més espanta molt la paraula espanyola «brot», és impressionant el sentit, més que etimològic, simbòlic. Quan parlen i insisteixen en el brot ens estan establint els nostres límits, a partir d’ara no tenim cap llibertat perquè som víctimes del pròxim brot, de la pròxima pandèmia. S’ha acabat el sentiment de la felicitat, no n’hi pot haver o joia fructífera sota la tutela del brot. ¿Què és el brot? El Brasil està en el focus internacional perquè no només té una ferida profunda sinó també perquè el seu president s’ha convertit en un governant que ha sortit als mitjans per la seva lluita i els seus exabruptes, ¿com ho has viscut? Com tothom, ho he vist amb una visió crítica i molt dolguda, tenir un governant que no se n’adona del pes de la pandèmia i el que està passant al món és una profunda llàstima i tristesa. Els fracassos que arriben de Brasília ens han educat, des de fa molt, per al patiment; és com si pogués esperar el pitjor de Brasília, és un càncer que va començar fa molt. Arribo a la conclusió que les administracions s’imposen a favor dels seus interessos, del poder i no del poble, tinc una profunda descreença del poder, com el que ara viu el Brasil». El teu pare et va ensenyar a regalar flors i llibres. En aquest punt de la vida, ¿quin regal esperaries? Les flors i els llibres del meu pare, per tant la memòria del meu pare, la memòria dels meus ancestres. El que realment considero un regal, més que estar viva, ha sigut l’esforç d’entendre per què sóc a la terra i l’esforç de la tolerància. Això és el que més vull. I evidentment un altre regal que vull és continuar escrivint».

Mor Nélida Piñón, una dona per a totes les estacions

L’escriptora brasilera, premi Príncep d’Astúries i la millor amiga de Carmen Balcells, ha mort a Lisboa

El més llegit