‘Aftersun’, la pel·lícula revelació de l’any: «Als onze, entre la infantesa i l’adolescència, ets al precipici»

De vegades les pel·lícules ‘sorpresa’ de l’any no es troben en les seccions oficials dels grans festivals, sinó en les competicions paral·leles. La Setmana de la Crítica de l’última edició de Cannes es va presentar ‘Aftersun’, l’’opera prima’ de Charlotte Wells i des del primer moment va començar a córrer la veu sobre com d’especial era. Va anar passant per diferents certàmens i va continuar enamorant el públic fins que s’ha convertit en la pel·lícula independent més ben valorada de l’any, tant en les llistes de les revistes especialitzades com en els diversos cercles de la crítica de Nova York i Los Angeles. Va arrasar en els BIFA (British Independent Film Awards) amb set guardons i opta a cinc candidatures en els Independent Spirit Awards. ¿Què té d’especial ‘Aftersun’? La directora se submergeix en els seus propis records per parlar de la relació entre un jove pare (Paul Mescal) i la seva filla d’onze anys (Frankie Corio) durant uns dies d’estiu que marcaran les seves vides, tot i que en aquell moment no ho sàpiguen. La memòria real es barrejarà amb la recreació fictícia, amb els vídeos casolans, amb la música dels noranta i, l’aspecte quotidià, donarà pas a una sèrie de sentiments profunds al voltant del que significa fer-se gran i com es gestiona el dolor i la pèrdua. Fa poc James Gray, que ha abordat la seva infància a ‘Armageddon time’, deia que és millor començar a dirigir a partir del que un coneix millor. ¿Aquest ha sigut el seu cas? Suposo que sí. Tot i que no fos conscient, tot el que he fet fins al moment prové d’una cosa molt meva, d’una necessitat d’expressió personal. El meu primer curtmetratge tractava sobre la pèrdua i era alguna cosa així com el germen d’’Aftersun’ que ha sigut una ampliació. Són més comunes les històries sobre mares i filles, però no ho són tant les que expliquen una relació entre un pare i una filla, ¿per què? És difícil saber la raó. El qualsevol cas, jo no volia que el conflicte emergís de la seva relació, que és d’amor i de carinyo, sinó de les seves pròpies experiències privades. Bona part de les pel·lícules sobre relacions paternofilials són massa exagerades i a mi m’interessava sobretot la subtilesa a l’hora d’endinsar-nos en les seves pors particulars. ¿És una pel·lícula sobre com ens fem grans i el que suposa madurar? Sí, totalment. Els onze anys són una edat molt específica en la qual s’és al precipici, entre la infantesa i l’adolescència. Per això, per a mi l’escena del karaoke (en la qual la protagonista canta ‘Losing my religion’ de R.E.M. i el pare la deixa sola a l’escenari) és com el punt d’inflexió, el moment en el qual passes per una porta i perds part de la teva ingenuïtat i t’endinses en un espai més fosc. Fa la sensació que volia explicar aquesta història d’una manera diferent. Sempre que he intentat escriure un guió convencional mai he pogut. M’agrada escriure perquè ho considero una expressió dels meus sentiments i, el cine, l’idioma que m’ajuda a l’hora de donar-los forma. Per això vaig intentar estructurar la pel·lícula a través de diferents capes per entrar i sortir a través d’elles: les imatges d’arxiu, les vacances, la ‘rave’ en la qual es troba suspès el pare i els esclats del món actual de la Sophie. M’interessen els primers treballs de Terence Davies, en els quals es parla del muntatge de manera no temporal, sinó emocional. ¿De quina manera pensa que la veu íntima connecta amb els sentiments universals? Em sento molt connectada a les pel·lícules dirigides per dones que han explicat coses molt petites que en mi han ressonat profundament. Em passa amb Chantal Akerman, per exemple. És important que puguem validar les nostres històries, així com nodrir-nos les unes de les altres. ¿Com va ser l’elecció dels actors? Vaig decidir encarregar-me jo mateixa del càsting. Amb Frankie Corio vaig tenir molta sort, s’assemblava a mi quan era petita i era una nena molt expressiva. Però en el cas del pare crec que estava perseguint una idea equivocada, que s’assemblés de veritat al meu pare. Quan vaig arribar a Paul Mescal em vaig adonar que això no era l’important, sinó que l’energia que desprengués fos semblant. I ell tenia aquesta calidesa, aquest encant, era rotund i vulnerable alhora, perquè, al cap i a la fi, té una immensa lluita per dins, tot i que la Sophie només se n'adoni en alguns moments. I això és el que volia explicar, quant pots estimar un fill i com d’infeliç pots ser alhora. I també l’herència que tot això comporta, la vinculada al dol i al dolor.

El més llegit