Kike García i Xavi Puig (El Mundo Today): «Ens han amenaçat de mort per fer un acudit d’Ayuso»

Kike García (Santa Coloma de Gramanet, 1981) i Xavi Puig (Barcelona, 1980), col·laboradors de suplement d’oci OnBarcelona d’El Periódico de Catalunya, porten 14 anys coquetejant amb la querella per idear i difondre la sàtira més mordaç que circula per les xarxes sobre temes tan espinosos com la Casa Reial, la religió, el feminisme, el procés, el terrorisme o la pederàstia. Ara han recopilat en un llibre –‘Mejor no bromear con esto’ (Temas de Hoy)– els titulars més sarcàstics i irònics que han publicat durant aquests anys a la web d’El Mundo Today, un compendi que serveix de guia per identificar els límits de l’humor i conèixer millor un país que, en només tres lustres, ha reorientat els temes i enfocaments que l’animen a riure o a declarar-se ofès. -¿Els seus acudits d’avui són com els del 2009? -Xavi: Han canviat, igual que ha canviat la societat. Avui no faríem els acudits que fèiem fa 14 anys sobre el feminisme, per exemple, però no perquè ens autocensurem, sinó perquè la ciutadania es relaciona d’una altra manera amb aquest tema i nosaltres també. Som fills del nostre temps. Aquests acudits ja no ens surten igual. I està bé que sigui així, perquè reflecteix l’evolució que ha experimentat el discurs públic. -Kike: També han canviat els temes sobre els quals ens ve de gust riure. Al principi fèiem molt humor costumista i ara ens basem més en l’actualitat. Perquè arriba un moment que el costumisme se t’esgota com a font i veus que ja has fet tots els acudits possibles sobre sogres, i perquè el país s’ha polititzat molt durant aquests anys, i els nostres acudits, també. -¿Això ha afectat la seva disposició a l’hora de fer humor? -X: La nostra manera de treballar és igual de lúdica ara que al principi: primer disparem i després preguntem. No ens reunim al matí per pensar com abordar des de la sàtira la paràlisi de la justícia o els nomenaments del Constitucional, per citar dues notícies recents. És al revés: primer se’ns ocorre l’acudit i després veiem la reacció. De vegades pensem titulars que sabem que portaran cua quan es publiquin, però no passa res, només és soroll. Si l’acudit és bo, no ho dubtem: el publiquem sense importar-nos les crítiques que ens puguin caure. -K: No podríem pensar acudits calculant si ofendran un col·lectiu o un altre, perquè llavors no faríem humor. Al cap i a la fi, això que fem no és tan important. Que s’equivoqui un cirurgià és greu, però un còmic... Si se’ns en va la mà amb un acudit, demanem perdó, l’esborrem i aquí no ha passat res, en unes hores serà ‘trending topic’ un altre tema. -¿Han demanat perdó moltes vegades? -K: La veritat és que mai, però tampoc creiem que hàgim publicat res que fos tan greu. A veure, senyors, estiguem tranquils, que es tracta només d’un acudit. -X: D’altra banda, si demanéssim perdó, ¿qui ens creuria? ¡És El Mundo Today, som una paròdia! ¿Encara no està clar? Avui no faríem els acudits que fèiem sobre el feminisme, no perquè ens autocensurem, sinó perquè la ciutadania es relaciona d’una altra forma amb aquest tema, i nosaltres també Xavi Puig, El Mundo Today -Tanmateix, la polèmica els ha perseguit de vegades a causa de certs acudits que van ofendre col·lectius, marques comercials i personatges públics. -K: Aquests accidents ens passen cada vegada menys perquè El Mundo Today ja és molt conegut i la gent ja sap el que fem. La veritat és que ens feia molta gràcia quan algú es prenia seriosament algun dels nostres titulars sense adonar-se’n que eren irònics. Era com veure algú caient en una broma. -X: El que estem observant és que cada vegada hi ha més gent que voldria que certs titulars polèmics fossin certs per confirmar els seus prejudicis. Si diem en to irònic que Pedro Sánchez ha fet tal barbaritat o tal altra, de seguida apareixen els seus ‘haters’ cridant: «¿Veieu? ¡És que aquest home és un perill per a Espanya!». En psicologia es diu biaix de confirmació i cada cop és més freqüent. -¿Per allò que cada vegada estem més polititzats? -X: La política utilitza més que abans l’exaltació de les emocions per traslladar el seu missatge i això ha escalfat l’ambient. Això ja ho va predir Stuart Mill: el gest estrident sempre guanyarà a l’argumentació en el discurs públic perquè crida més l’atenció. És més fàcil cridar que reflexionar. Però això no ens afecta. El que sí que ens preocupa és que avui tinguem davant els nostres ulls situacions que no es donaven fa anys, com l’auge de l’extrema dreta o l’emergència del canvi climàtic. En aquests terrenys sí que utilitzem conscientment la sàtira, gairebé des de l’activisme, per assenyalar coses que ens fan por. Abans la realitat era més amable. -¿Tenim la pell més fina ara que quan van començar a fer sàtira? -K: No ho crec. El que passa és que hi ha més gent amb altaveu que fa servir Twitter per queixar-se del teu acudit o escriure al president del Govern per posar-lo a parir. Hi ha més gent parlant i, per tant, estem més exposats que abans a opinions contràries a les nostres. -X: El que sí que hem observat és que de vegades els humoristes, quan parodiem un homòfob, acabem fent un acudit homòfob. És el cas ‘Torrente’: quan parodies un feixista i només riuen els feixistes, compte, perquè estàs repetint el mateix que vols reprovar. Això no ho teníem tan present fa anys. -¿Tenen línies vermelles? -K: Només una: que l’acudit ens faci gràcia. Però és una línia que és al nostre cap, no podria explicar-la. El Juanjo, un col·laborador del nostre equip, és fan de l’humor negre i de vegades ens proposa idees d’acudits que no publiquem perquè són més provocadors que graciosos, i això tampoc ens agrada. No volem generar focs d’artifici, sinó generar riure o desconfiança. -X: Les nostres línies vermelles són les faltes d’ortografia i tot el que no encaixa amb el nostre estil, que ja està bastant definit. El que no ens representa, ho rebutgem, però no són temes, ni persones, ni consignes. L’autocensura només ens l’apliquem quan col·laborem amb altres mitjans. Llavors sí que hi ha línies vermelles claríssimes. Cada vegada trobem més gent que voldria que fos veritat el titular polèmic que hem publicat per confirmar els seus prejudicis Xavi Puig (El Mundo Today) -¿Ah sí? -X: Sobretot quan hem fet televisió. Des del primer dia ens van deixar clars els temes que no podem tocar. Nosaltres hem treballat per a mitjans que ens han dit a l’arribar: aquí no podeu fer acudits de la Casa Reial ni de Soraya Sainz de Santamaría. Tal qual. La primera vegada que ho vaig sentir, innocentment vaig arribar a preguntar: ¿ho puc tenir per escrit? Perquè em sembla que és història d’Espanya. ¿Els agrada tocar els nassos? -X: La sàtira busca tocar els nassos, però no pel gust de tocar-los, sinó per assenyalar qüestions que són molt importants i no estan anant bé. No busquem provocar ni fer gamberrades, no toquem el timbre i sortim corrents. Si fem un acudit sobre Ayuso per la sanitat pública, no ho fem per tocar-li els nassos a la presidenta madrilenya, sinó per assenyalar un tema que ens sembla molt greu. -¿Amb un titular com el que van publicar recentment: «Després de veure la manifestació massiva d’ahir, Ayuso lamenta no haver matat més gent durant la pandèmia»? -K: És un acudit molt dur, en som conscients. És, potser, l’acudit més agressiu que hàgim publicat mai sobre un polític. Però la reacció que han tingut els seus fans, perquè se’ls ha d’anomenar, ha sigut també la més furibunda que hàgim patit mai. Ens han insultat, ens han amenaçat de mort... no s’han plantat davant la nostra oficina perquè no en tenim, que si no... -¿Els havia passat abans? -K: Ens hem rigut de Zapatero, Rajoy, Sánchez i Puigdemont, l’heroi alliberador de Catalunya durant vuit segons, però mai havíem vist una reacció similar a la dels fans d’Ayuso. ¡Com que l’adoren! Amb Iglesias ens va passar una cosa semblant, però els seus seguidors són més ploramiques que agressius. Això d’Ayuso és inèdit. Només hem vist una cosa similar als Estats Units amb els seguidors de Trump, que tampoc accepten que es faci sàtira del seu líder. Fa poc van publicar un altre titular polèmic: «Els assessors d’imatge de la Casa Reial recomanen a Joan Carles I que es mori». ¿Hi va haver reaccions de la Zarzuela? -K: No, ni les esperàvem. A veure, siguem sincers, en l’àmbit de la comunicació de la Casa Reial, el millor que podria passar és que l’emèrit es morís. Sovint l’humorista no necessita pensar res enginyós, sinó que n’hi ha prou de limitar-se a assenyalar l’elefant dins l’habitació. En un ascensor, l’humorista és el primer que diu: ¡doncs aquí fa olor de pet! És evident que fa olor, però als altres els fa vergonya dir-ho. Quan vam publicar aquest titular, veníem de la mort de la reina d’Anglaterra, l’acudit era pertinent. Ens vam limitar a posar negre sobre blanc el que tothom pensava. Sovint, l’humorista en té prou de limitar-se a assenyalar l’elefant dins l’habitació. En un ascensor, és el primer que diu: ¡aquí fa olor de pet! Als altres els fa vergonya dir-ho ¿Saben que existeix el delicte d’injúries a la Corona? -K: Injuriar la Corona és dir-ne coses dolentes, però ara mateix totes les notícies que es publiquen sobre l’emèrit el denigren. Com deu estar la cosa que l’única manera que hi ha avui d’informar de la Corona és injuriant-la. Rapejar «‘los Borbones son unos ladrones’» és delicte, però també és dir la veritat. ¿Com una mateixa cosa pot ser il·legal i certa? Sembla un dilema socràtic, revela que aquí tenim un problema. -X: Que l’autor d’aquest rap s’hagi hagut d’exiliar ens mostra les orelles del llop. -¿En aquest país hi ha qüestions sobre els quals, com diu el títol del seu llibre, és millor no fer bromes? -K: Les marques comercials són molt complicades, perquè es mostren molt agressives litigant, però el pitjor són les confraries de Setmana Santa. Prefereixo enfrontar-me a Sony o Apple abans que a una confraria d’un poble de merda d’Andalusia. No saps la que et pot caure per fer un acudit sobre la seva processó. Tot i així, fa 14 anys que esquiven els tribunals. -K: Tenim dues demandes, però no han prosperat, i amenaces de demanda, moltíssimes. Agressions físiques, cap, ni preveiem que passin. També és cert que no sortim gaire de casa. En canvi, hi ha una carta del Trivial Pursuit que ens cita. Això ja és haver tocat el cel. ¡Formem part de la cultura popular!

Kike García i Xavi Puig (El Mundo Today): «Ens han amenaçat de mort per fer un acudit d’Ayuso»

La parella d’humoristes satírics ha reunit en un llibre els acudits més polèmics que han publicat a la seva web des de la seva creació el 2009

El més llegit