Olivier Dahan sembla haver-se especialitzat en biopics històrics de prestigi des del seu acostament a la figura d’Édith Piaf a ‘La vida en rosa’, gràcies a la qual va demostrar la seva volença per les perruques, l’histrionisme i l’excés dramàtic. Després li va tocar el torn a Grace de Mònaco, tot i que de manera més anodina i ara a Simone Veil, l’activista política que va aconseguir instaurar la llei de l’avortament a França als anys setanta. Afortunadament l’aproximació al seu objecte d’estudi resulta més mesurada i seriosa, menys fallera. Desafortunadament, per aquesta mateixa raó, també acaba sent bastant més avorrida. 

El director té a la seva disposició un material apassionant i incendiari, el d’una dona que va sobreviure als camps d’extermini nazi, que va ser dona, mare i va estudiar política i dret per acabar convertint-se en presidenta del Parlament Europeu després d’haver sigut ministra i haver batallat per diferents causes socials i sanitàries davant els homes. Però aquí tot es troba plasmat (i mastegat) d’una manera plana, gairebé a tall de successió d’estampes fonamentals de la vida de Veil dramatitzades a través de grans frases per a la posteritat. Dahan aposta per l’academicisme més anquilosat per explicar la peripècia d’una dona moderna i valenta i això arruïna una proposta que, en el millor dels casos, resulta més informativa i educativa (nivell ESO), que cinematogràfica.