Liniker: ¿per què la seva victòria en els Grammy Llatins va ser una fita per al col·lectiu trans?

El 17 de novembre, la 23a edició dels Grammy Llatins va ser testimoni d’un moment transcendental. Aquella nit, gràcies al disc Indigo Borboleta Anil, l’actriu i cantant Liniker va aconseguir el gramòfon al millor àlbum de música popular brasilera. I el que encara és més important: es va convertir en la primera dona trans guardonada en la història d’aquests premis. Els presents al Michelob Ultra Arena de Las Vegas la van ovacionar posant-se drets. L’ocasió bé ho mereixia. Liniker no ho ha tingut fàcil. Nascuda a Araraquara, prové d’una família de músics humil. «Al ser una persona negra i de l’interior de Sao Paulo, criada per una mare que s’ocupava sola de mi i el meu germà, sempre he hagut de ser molt madura per lidiar amb tot», va declarar el 2019 a les pàgines de Marie Claire. En aquesta xerrada, a banda d’explicar com el seu pare va estar absent bona part de la seva vida, va parlar per primera vegada d’un episodi que la seva gent més pròxima ignorava: «Van abusar sexualment de mi quan tenia 12 anys. Durant molt temps ho vaig esborrar de la meva ment. Vaig començar a recordar fa poc. Ningú de la meva família ho sabia. Hi va haver més d’un abusador, repetidament. I eren persones amb qui vivia. Volia dir-l’hi a la meva mare, però tenia por que fos un desastre per a la família». Primer, a través del teatre, i després amb la música, va trobar una via d’escapament. El 2015, en tot just una setmana, Cru, el seu primer EP amb la banda Os Caramelows, va obtenir més de 5 milions de reproduccions a Youtube. La premsa especialitzada aviat la va comparar amb Tim Maia, el «rei del soul brasiler». Tanmateix, els seus posteriors àlbums –Remonta, del 2016; Goela Abaixo, del 2019, i Indigo Borboleta Anil, el primer que va editar després d’independitzar-se d’Os Caramelows el 2021– van demostrar que en la seva eclèctica batedora sonora a més hi ha espai per a gèneres com el funk, el R&B i la samba-rock. Més enllà de Maia, quan li pregunten per les seves principals fonts d’inspiració, assenyala Whitney Houston i Nina Simone com les seves heroïnes. El seu directe, com recentment va demostrar en l’exitós debut del festival Primavera Sound de Sao Paulo, és tota una declaració d’intencions. «La meva visibilitat com a cantant m’ajuda a ocupar espais que no són els habituals per a les dones trans. Aquesta representació és molt important. El Brasil continua sent un país molt transfòbic, masclista, racista i amb discursos d’odi. Quan una dona trans puja a l’escenari, això ja és polític», va assegurar el 2018 a Now Magazine. Les seves paraules no poden ser més precises: segons l’Associació Nacional de Travestis i Transsexuals (ANTRA), el 2020 van ser assassinades 175 transsexuals al Brasil, un 43,5% més que l’any abans. I tot i que la xifra va baixar fins a 140 el 2021, el gegant sud-americà continua encapçalant la taxa mundial de transfeminicidis. Amb aquestes xifres, la victòria de Liniker en les Grammy Llatins s’ha d’entendre com una fita per a la comunitat LGTBIQ+. Tant la brasilera, en particular, com la internacional, en general. Així mateix, el 6 de febrer vinent, l’alemanya Kim Petras també podria donar la sorpresa en els Grammy anglosaxons. Després de convertir-se l’octubre passat en la primera solista trans d’arribar al cim del Billboard Hot 100 amb Unholy, el senzill que va gravar amb Sam Smith, surt com a favorita en la categoria de millor duo pop. En cas d’aconseguir el gramòfon, seguiria els passos de Wendy Carlos, que el 1970 –als dos anys d’iniciar la teràpia de substitució hormonal– va obtenir tres Grammy per Switched-On Bach, el revolucionari àlbum que va introduir els sintetitzadors analògics al gran públic. Carlos va ser a més la compositora de les bandes sonores d’‘El resplandor’, ‘La naranja mecànica’ i ‘Tron’. Altres artistes trans com Teddy Geiger, Jackie Shane, SOPHIE o Arca han sigut nominats des del 2019. Tot i que, totes, van marxar de la gala amb les mans buides. Criada a Hennef, un poble rural de la regió de Colònia, Petras sempre va ser conscient que havia nascut al cos equivocat. Fa poques setmanes, a The Guardian, va revelar: «La meva disfòria era greu de nena. Vaig tenir tendències suïcides des de molt jove fins a l’adolescència. On vaig néixer no hi havia atenció mèdica local, així que a partir dels 10 anys els meus pares em van portar per tot Alemanya per trobar metges que em tractessin. Van pressionar perquè rebés l’ajuda que necessitava, i em van creure. I això va ser fa més d’una dècada, una època totalment diferent». De fet, després d’aparèixer a la televisió alemanya amb 13 anys, es va fer famosa al seu país per defensar els drets de la infància trans. El 2010, fins i tot, va compartir la seva història en el programa ‘Rojo y negro’ de Telecinco. A poc a poc, al llarg de l’última dècada, Petras s’ha guanyat el cor dels amants del pop electrònic. El seu últim senzill coproduït per Max Martin, If Jesus Was a Rockstar, explora un camí més orgànic i menys hedonista del que es va poder sentir a principis d’any a l’EP Slut Pop. Però si les quinieles ho encerten, com Liniker passaria a formar part immediatament dels llibres d’història. En pocs mesos sortirem de dubtes.

El més llegit