L’any que els directors de cine es van posar nostàlgics

Aquests dos últims anys seran recordats com un moment en què els cineastes van tornar a la seva infància i adolescència. Fa dues setmanes es va estrenar ‘Armageddon Time’ (2022), la nova pel·lícula de James Gray. Aquí, l’autor de ‘La nit és nostra’ segueix les aventures i desaventures d’un nen, el més petit d’una família jueva, a Queens als anys 80. Aquest noi, fins i tot amb un altre nom, és Gray de nen. Més lluminosa i pop, la pel·lícula d’animació ‘Apolo 10 1/2: Una infancia espacial’ (2021) també s’alimenta dels records d’infància del seu autor. L’arribada de l’home a la lluna és el teló de fons d’una pel·lícula en la qual Richard Linklater (‘Boyhood. Momentos de una vida’) rememora la seva infància a Houston, Texas, a finals dels 60: la relació amb la seva família, el descobriment de la cultura popular, la seva fascinació per la carrera especial. Un altre cineasta que ha elegit aquest moment per recordar temps passats és Paul Thomas Anderson a ‘Licorice Pizza’ (2021), sobre el despertar a l’amor (i a la vida adulta) d’un adolescent a la Vall de San Fernando, Los Angeles, a principis dels 70. Per una qüestió tan senzilla com que no quadren les dates (Anderson va néixer el 1970 i les aventures del protagonista de ‘Licorice Pizza’ passen el 1973), la pel·lícula del director d’‘El hilo invisible’ és menys autobiogràfica que les altres dues. Tot i així, es nodreix dels records d’infància i adolescència del cineasta, que també va créixer a la Vall de San Fernando, i del seu amic Gary Goetzman, productor que, igual que el protagonista de ‘Licorice Pizza’, va ser un nen actor. Com a exemple de com de personal que és la pel·lícula, cal recordar un detall compartit en la promoció: la família en la ficció d’Alana Haim, coprotagonista del film, és la seva família en la vida real. I la seva mare va ser la professora d’art (i amor platònic) d’Anderson a l’escola. A aquestes tres pel·lícules de naturalesa autobiogràfica cal sumar-hi un dels títols més esperats: ‘Los Fabelman’ (2022), la nova pel·lícula de Steven Spielberg, que s’estrenarà a Espanya el 10 de febrer. És cert que les memòries d’infantesa del cineasta, sobretot familiars, es colen en part important de la seva filmografia. Però a ‘Los Fabelman’ recrea directament la seva infància: del divorci dels seus pares al moment en què va descobrir el cine. Són quatre pel·lícules molt diferents, però en totes hi ha la nostàlgia, la crònica (més o menys de fons) de moments concrets de la història dels Estats Units i el despertar a la vida i a l’art –propi o aliè– dels seus autors. Ara bé, encara més que aquestes coincidències, l’interessant és per què tots han triat aquest moment per recordar les seves infàncies i convertir-les en pel·lícula. No en són els únics. ‘Bardo. Falsa crónica de unas cuantas verdades’ (2022) no és exactament el mateix:l’obra autobiogràfica d’Alejandro G. Iñárritu cobreix un espectre més ampli, parla essencialment d’identitat i migració. Però, tot i així, també incorpora aquest viatge a infància i joventut. I fora del paisatge nord-americà, ‘Fue la mano de Dios’ (2021), la més terrenal de les propostes citades fins aquí, també s’inspira en l’adolescència del seu autor, l’italià Paolo Sorrentino. És impossible saber el perquè d’aquesta melancolia col·lectiva i masculina. Potser és només qüestió de vanitat. Potser és una pota més de l’era de la nostàlgia en què vivim. Potser, tot i que la gènesi d’alguns d’aquests projectes es remunti a molts anys enrere, l’experiència de la pandèmia hagi fet que tots aquests cineastes, al sentir-se vulnerables, hagin utilitzat l’art per fer un balanç precoç de les seves vides. Precoç perquè no són pel·lícules de comiat, cridades a tancar o apuntalar el tancament d’una carrera: excepte Steven Spielberg, els autors d’aquestes pel·lícules tenen entre 50 i 60 i pocs anys. O potser, i hi ha d’haver moltes altres possibles explicacions, tots han decidit tornar al passat, la majoria en propostes molt clàssiques i enemigues de la urgència, davant el vertigen pels canvis profunds (i potser sense retorn) que està experimentant el cine aquests últims anys. Tot i que paradoxalment algunes es conceben en plataformes (‘Apolo 10 1/2, ‘Bardo’ i ‘Fue la mano de Dios’), totes aquestes pel·lícules tenen una mica de cine de resistència davant la incertesa i el canvi... I totes porten implícita la (auto)reivindicació dels seus autors en un moment en què el nom del director ja no surt ni al pòster.

L’any que els directors de cine es van posar nostàlgics

‘Armaggedon Time’ de James Gray i ‘Los Fabelman’, de Steven Spielberg, són dues de les nombroses pel·lícules recents en què directors de prestigi recorden la seva infància

El més llegit