En els principis del confinament, aquella negra primavera del 2020 en què el món es va aturar i el futur era foscament nebulós, Mario Casas es va llançar a l’aventura d’escriure un guió de cine. «Havia de fer alguna cosa amb la meva vida i sempre m’havia agradat escriure. El que passa és que em feia molta vergonya mostrar-ho a la gent. Que em diguessin de sobte ‘no en tens ni idea’ o ‘això no serveix per a res’», admet l’actor en el descans del rodatge, a Barcelona, d’una de les escenes de la que serà la seva ‘opera prima’ com a director, ‘Mi soledad tiene alas’. Una història de delinqüència juvenil i aroma neoquinqui, basada en aquell guió escrit en pandèmia, «no autobiogràfica, però sí sobre les meves arrels a la perifèria de Barcelona», el protagonista de la qual és el seu germà Óscar (Casas). «És la pel·lícula, crec, que a mi m’hauria agradat fer com a actor quan tenia la seva edat», afirma, somrient, l’ara flamant director.