El millor que li ha passat a la literatura apocalíptica d’aquest segle, segons George R. R. Martin

En un moment donat del tercer capítol de la fidel i alhora expansiva adaptació televisiva de ‘Station Eleven’, la novel·la d’Emily St. John Mandel que va anticipar (el 2014) una versió encara més catastròfica del futur en el qual vivim, Arthur Leander, el personatge que interpreta Gael García Bernal, un famós i encantador actor, explica a Miranda Carroll (Danielle Deadwyler), la dibuixant que està creant en forma de novel·la gràfica el manifest d’aquell futur en el qual gairebé vivim, que quan era petit va passar un any en una petita i idíl·lica illa. Els seus pares, poetes, van creure que seria romàntic, li diu. Una cosa semblant li va passar a Emily, però ella no va passar només un any aïllada de la resta del món, sinó uns quants, imaginant que el món havia desaparegut. ‘Station Eleven’, publicada al nostre país per Kailas com ‘Estación Once’ el 2016, la novel·la que va col·locar Mandel al mapa, i de quina manera, amb 31 traduccions, un Arthur C. Clarke, una nominació al National Book Award, una al PEN/Faulkner i una al Baileys Women’s Prize for Fiction el 2015, va ser inexplicablement ignorada al seu moment a Espanya. El més curiós no és que ho fos al seu moment, sinó que des d’aleshores, llibre a llibre –a partir de llavors, publicats tots per Ático de los Libros aquí–, St. John Mandel s’ha anat obrint camí en terreny vedat per a l’escriptor de la ficció especulativa davant allò brillant i complexíssim i en extrem Literari, amb majúscules, de la seva proposta allà fora mentre que aquí continua sense importar el més mínim, com abans no importava Margaret Atwood. Allà fora, no només George R. R. Martin considera la canadenca el millor que li està passant al gènere i a la literatura apocalíptica aquest segle XXI –en les seves novel·les el món sempre s’està acabant, o ja ho ha fet, o amenaça de fer-ho; tot i que també es viatja en el temps, sobretot narrativament, per recordar-nos el que hem perdut–, sinó que també ho fan mitjans tan poc tendents a lloar el gènere fantàstic com ‘The New Yorker’, el ‘Washington Post’ i la ‘New York Review of Books’. Aquí, ni tan sols la pandèmia va rescatar ‘Estación Once’ abans que ho fessin Patrick Somerville i HBO Max. Tot i que la novel·la relata un principi del final similar al que vam viure a finals del 2019 i principis del 2020. Només que allà la cosa es precipita, per descomptat. «Vaig escriure ‘Station Eleven’ com una carta d’amor al món modern. No ho pensem sovint, però vivim en un món en el qual es pot creuar l’Atlàntic en sis hores i es pot trucar algú que viu a l’altra punta prement les tecles d’un aparell que portem a sobre. Vaig pensar que, considerant la seva absència, seríem conscients de fins a quin punt importa tot això», diu St. John Mandel en un vídeo que va gravar el 2016 per als seus futurs lectors espanyols. Al vídeo porta un mocador blau de llunes blanques al coll. No parla d’aquella infància aïllada en la qual no feia res més que llegir Isaac Asimov i veure Star Trek, però és allà amb ella. En el fons, les seves novel·les tracten de com es veu el món des de lluny, com el devia veure ella quan era petita. Un futur absurd com el present El que ella diu és que li interessa veure de quina manera pot canviar el món d’un moment a l’altre. Com les coses poden acabar sense més ni més. La fi del món és una cosa que passa diàriament, diu. La seva vida es va acabar quan va publicar ‘Station Eleven’. Va deixar de ser el que havia sigut fins aleshores per convertir-se en una altra cosa. Va arribar a ser l’autora favorita de Barack Obama quan encara era president dels Estats Units. D’això parla, des d’un futur tan absurd com el present –l’any 2203–, a ‘El mar de la tranquilidad’, la seva última novel·la, una història en tants temps com personatges protagonistes –quatre– que uneix una melodia de violí tocada en una terminal aeroespacial i un auró mil·lenari capaços de viatjar en el temps i en l’espai. Després de l’èxit d’‘Estación Once’, St. John Mandel va passar 14 mesos de gira per tot el món. Una cosa semblant li passa a Olive Llewellyn a ‘El mar de la tranquilidad’. Algunes de les escenes que viu –i les absurdes preguntes dels periodistes sobre sexe i tota mena de coses– estan completament basades en la seva experiència. Són una fascinant manera de dir-se que tot això va passar i de veure com gestiona l’escriptor la concepció de si mateix que tenen els altres a partir de tot el que no té res a veure amb el que fa: la seva literatura. Margaret Atwood també va guanyar l’Arthur C. Clarke amb ‘El conte de la serventa’ el 1987. I tot i que hi va haver edició espanyola, ningú se la va prendre seriosament fins que va ser ridícul no fer-ho, 30 anys després. Sembla que St. John Mandel segueix els seus il·lustres passos. No hem après res en tot aquest temps.

El millor que li ha passat a la literatura apocalíptica d’aquest segle, segons George R. R. Martin

El 2014, una escriptora canadenca va publicar la seva quarta novel·la, ‘Station Eleven’, i es va convertir en un fenomen mundial d’altíssim calat literari. Sis anys després, a Espanya se la ignora com es va ignorar Margaret Atwood al seu moment. ¿Per què?

El més llegit