Hans Magnus Enzensberger, enciclopedista del segle XX... i del XXI

Vestit de blanc, amb ratlles diluïdes al vestit de cavaller i poeta, va acudir el 2011 a ser, un cop més, testimoni del món. Fa anys va estar present en l’esperança cubana, que a poc a poc es va anar diluint com el ‘Titanic’, i aquesta va ser a més la seva metàfora quan va passar el temps i se’n va adonar que aquells clavells eren, al cap i a la fi, falsificats. Va ser, per descomptat, un nen i un adolescent en la guerra mundial que va tenir el seu país, Alemanya, com l’arrel d’un desastre sobre el qual va escriure moltes vegades, i sobretot ho va fer en un dels seus últims llibres, ‘Un puñado de anécdotas’. Però aquella vegada, el 2011, Hans Magnus Enzensberger, que acaba de morir a Munic, on vivia, als 93 anys, venia a la capital d’Espanya per veure en primera persona, com sempre havia fet en els viatges que va emprendre pel món, què era aquell testimoni juvenil que es va dir 15-M. Aquell maig espanyol li va cridar l’atenció per la joventut i també pel foc que representava: Europa, tocada per la crisi econòmica, Espanya, en perill de regressió política, significava per ell, un altre cop, una cerimònia confusa de vidres trencats. Els joves, pensava ell, i per això va fer aquest viatge, tenien les paraules, havien de significar una esperança en un continent quiet que, per fi, coneixia una revolució. Que aquesta revolució es fes a Espanya era particularment important per ell, perquè ell va ser, a principis dels anys 80, qui va venir com a testimoni europeu, entre altres, a veure què dimonis passava amb els vidres trencats que havien deixat la Guerra Civil, la dictadura i la postguerra. Va fer aquesta investigació en una sèrie d’articles que va escriure per a ‘El País’, i mai va deixar d’interessar-se per aquest país. No ho feia només perquè darrere de la nostra història estigués una maleïda aliança amb el nazisme alemany i el feixisme italià, amb una empremta que segueix entre nosaltres en les bravates que ara es llegeixen als mitjans i que tan present està en la penosa impressió que ofereixen els ultradretans al Parlament. Ho feia perquè era un europeu, i aquesta pertinença a Europa li va provocar la idea de recolzar que mai es trenqués aquesta esperança continental. Europeu compromès Així que aquest viatge seu a conèixer de prop el 15-M no era només l’excursió d’algú que davant el paisatge de la història tingués únicament curiositat intel·lectual. Era un europeu compromès amb què era aquest continent que va tenir alguna vegada, i per molt temps, empremtes horribles de la maldat, com les que ara es veuen a Ucraïna i no només. Es va preocupar per altres bàndols hispànics, perquè a l’horror que li va produir la trista derivació de Cuba es va afegir, més endavant, el desastre nicaragüenc, que també va desaprofitar una revolució. Perquè era hispà, fins i tot rabiosament espanyol, tot i que fos tan alemany que va dedicar els esforços més importants de la seva vida a mirar cap endins, al país d’on venien ell i molts altres i, per descomptat, Alexander Humboldt, el geni per a tot que va fer de la seva passió per la natura (d’Amèrica, de Tenerife, per cert, de tot arreu) una ciència i també una obligació de coneixement. Vivia en un carrer sense sortida de Munic, en una casa neta, nítida; la seva cuina era també la seva biblioteca. Tot i que fumés com si no hi hagués resposta dels pulmons, a casa seva només feia olor de llibres. A la prestatgeria més llarga hi havia tots els llibres de Humboldt (tots, i eren més de quaranta, no els vaig comptar), que ell havia editat per a Suhrkampf, la seva editorial, amb minuciositat d’orfebre. Era un clàssic, com a escriptor i com a persona, però era també un cavaller modern, interessat per tot el que passés, al cel, a les impremtes, i a la terra. Una vegada vam pujar al Teide, a Tenerife, on va anar a tenir un diàleg amb Vicente Verdú, i quan crèiem que s’havia perdut entre les velles laves va resultar que era estirat a terra com si volgués sentir l’ànima dels volcans. Llavors desconeixíem que tingués tanta relació intel·lectual amb Humboldt. Ell va redescobrir allà una de les fonts d’inspiració del seu heroi, ja que l’home a qui va dedicar tanta tasca intel·lectual va ser a l’illa per saber de què estava fet aquest bonic volcà que es diu Teide. Enzensberger era un ésser humà extraordinari, lleuger d’equipatge sempre, lleuger com l’aire com a poeta, essencial com un intel·lectual del seu temps, en què no cabien bromes sinó compromís. Tot i així, Enzensberger va escriure llibres molt acerats, plens d’humor, i això va ser així fins al final dels temps. El gener del 2022, fa res, va aparèixer al ‘Babelia’ d’‘El País’, on aquest periodista encara treballava, una ressenya que vaig fer d’uns d’aquests llibres que tenien una navalla dins. ‘Un puñado de anécdotas’ (publicat com gairebé tots els seus per Anagrama), deia un mateix al frontis d’aquesta recensió, «s’hauria de llegir amb campanetes, a les llibreries i els suplements, perquè el lector sàpiga que perdre-se’l seria una mica com un fracàs personal». Tercera persona Aquest volum breu i apressant ressenyava com va ser aquell nen veient desplegar-se davant seu l’arrel d’un mal, el nazisme, que no només va acabar amb Alemanya, sinó que va contaminar, tristament, un país com el nostre. Ell escrivia aquesta autobiografia amb el rigor de la història i amb el distanciament (brechtià) de la tercera persona. No s’amagava, ja que es deia M el seu personatge, i representava, en aquesta escenografia dels seus primers anys estranys, «la misèria que després seria un munt de runa sobre la qual van sonar les músiques triomfals dels americans que es van fer càrrec que, sobre aquest detritus, es fabriqués l’Alemanya que després hem conegut» (final de l’autocita, disculpin). Acabava així el que seria, almenys entre nosaltres, el seu llibre final: «Quan escriu sobre ell mateix,/ escriu sobre algú altre./ En el que escriu/ ell s’ha esfumat». Com un Cesare Pavese alemany i contemporani, va escriure aquesta memòria com si s’acomiadés d’un país que va viure l’angoixa i el dolor i la va fer patir a d’altres, i que en ell va tenir l’amargor i la saviesa de l’autocrítica. La Puerta del Sol del 15-M El dia que va venir a Madrid, una altra vegada, a veure quins vidres es refeien a la Puerta del Sol del 15-M, tornava a ser un europeu conscient que l’avenir, un altre cop, hauria d’estar en mans dels joves revolucionaris, tot i que s’equivoquessin. Allà va anar, en aquella plaça del futur i l’alegria es va trobar, recordo, amb José Luis Sampedro, van parlar en anglès, es van fer amics dels nois caminants. I va tornar a Munic. Anys després, el 2018, el vaig tornar a veure a Munic. Li vaig preguntar com estava Alemanya. «Més o menys tranquil·la. Hi ha una dreta populista com a tot arreu, com a França i a Escandinàvia. No em preocupa en absolut perquè no guanyaran. Són personatges no fiables que lluiten entre ells». A la seva edat, a prop dels 90 anys, em va dir, ja no havia de tornar a Espanya ni enlloc, i per això no faria mai cap altra visita com la que va fer a la Puerta del Sol. «Ja no volaré més. No tinc ganes de ser als aeroports, els odio, et revisen per tot arreu, et treuen la roba, les sabates, ¡no ho accepto!» En aquell temps hi havia calius del conflicte català. Em va dir que li feia pena el discurs nacionalista. «Quan parlar castellà va ser un problema a Catalunya vaig perdre l’afecte per aquest país. Abans a tot el món se li permetia parlar el llenguatge que volgués. És una bogeria». Després que sortís a Espanya ‘Un puñado de anécdotas’ li vaig escriure explicant-li que no es podia entendre el món, el de la pandèmia i el foc final d’una època d’Europa, quan començaven les guerres una altra vegada. Em va dir que ja no tenia ganes ni salut de continuar intervenint en el que passava. I va morir ahir, una llum a Europa, una consciència del món, un enciclopedista del segle XX ... i del XXI.

El més llegit