Samanta Schweblin: «Ara ens llegeixen més que en el ‘boom’, perquè la majoria de lectores som dones»

Quan Samanta Schweblin (Buenos Aires, 1978) va fer set anys, el seu avi, un reconegut gravador amb ànima excèntrica, va iniciar amb ella el que ell va anomenar l’«entrenament de l’artista», un procés, secret per als pares de la nena, que incloïa entre altres coses colar-se al metro, robar fruita i llibres, així com la identificació de fòssils i de l’estil neoclàssic a les façanes dels edificis de Buenos Aires. Amb els diners que havien robat apostaven en les curses de cavalls. El procés va acabar anys després amb un viatge de tots dos, avi i neta, a Nova York, una ciutat que ell adorava i on l’escriptora argentina –una de les més reconegudes de l’actual panorama– va rebre el National Book Award a la millor obra traduïda de l’any dijous passat pel seu llibre de relats ‘Seven empty houses’ (‘Set cases buides’). Un premi que és poc menys que l’Oscar en el seu gènere. Detalls: pel que sembla, l’estatueta del National surt de la mateixa farga que les de l’Acadèmia de Cine i pesa uns 20 quilos (o això sosté Schweblin). L’autora de ‘Distancia de rescate’ i ‘Kentukis’ respon via Zoom dies després d’aquella enorme pujada d’autoestima ja a Berlín, la ciutat on viu des de fa més d’una dècada i on escriu el seu pròxim llibre, una col·lecció de relats. Imagino que el record del seu avi va ser molt present en aquesta última visita a Nova York. No se’m va acudir mentre volava, però a l’arribar, quan anava al metro, el record del meu avi es va fer tan fort que vaig agafar la llibreteta que utilitzo per prendre notes i li vaig escriure. Per a ell la cosa més important quan vam viatjar junts a Nova York va ser visitar la catedral de Saint Patrick, que segons em va explicar, és el patró dels immigrants. I bé, la meitat de les coses que em solia dir el meu avi eren mentida, però en aquest cas va dir la veritat. El dia que es fallava el National Book vaig visitar l’església amb una llarga llista de desitjos, tots molt concrets. Vist el resultat, crec que hauria d’haver demanat més coses. Llegir-me en anglès suposa una barreja de reconeixement del meu text unit a l’estranyesa. Tenir una traductora com a Megan McDowell és un privilegi ¿Quina sensació li fa llegir-se en anglès? ¿Es reconeix? Una barreja de reconeixement del meu text unit a l’estranyesa. Tenir una traductora com a Megan McDowell és un privilegi. El meu anglès no és extraordinari, però sí suficient per entendre el seu gran treball. Una traducció implica un punt de vista absolutament nou sobre una tradició cultural i és també una nova lectura. A més, la llengua que més llegeixo és la de la traducció, ens passa a tots, i en aquestes lectures mai sento que falti alguna cosa o que alguna cosa es perdi pel camí. ¿Sol ajudar els seus traductors? No a tots, només els que em plantegen dubtes. En el cas de Megan em vaig esforçar a fer-li entendre aspectes molt específics de l’argentí de Buenos Aires. De vegades, quan no tinc paraules li he arribat a enviar imatges i fins i tot sons. Li vaig enviar, per exemple, l’estrany so que fa el personatge del conte ‘La respiración cavernaria’ quan respira. ¿Un so que feia vostè? Sí [riu]. El vaig assajar diverses vegades, la vaig deixar molt sorpresa. El curiós és que mentre l’escrivia no havia pensat que el so era aquest. La traducció t’obliga a ser material. Això és important, perquè hi ha una gran diferència entre el que una vol escriure i el que finalment escriu, aquesta és la gran lluita de l’escriptor. I si ho fas malament ve el traductor, que és el que més a prop és del text, i et revela amb els seus dubtes que potser no ho vas fer com pensaves. Malgrat que la literatura nord-americana té grans autors de gènere fantàstic com Shirley Jackson –un dels premis que atresora, per cert– és bàsicament una literatura realista. ¿Com hi encaixen les seves estranyes històries? En els meus primers anys de lectora devoradora llegia Bradbury, Ballard i Ursula K. Le Guin. Però quan vaig començar a escriure em vaig passar a Cheever i Carver, mestres del realisme absolut. Ells em van ensenyar a construir una realitat veritable que finalment em vaig dedicar a trencar no tant a través de la fantasia, sinó més aviat d’un sentiment d’estranyesa. L’espai dels llibres traduïts, abans ínfim, s’ha ampliat sensiblement a les llibreries britàniques Que un llibre escrit per una argentina que viu a Berlín, editat per un segell espanyol, Páginas de Espuma, triomfi als Estats Units ¿està dient alguna cosa del món de l’edició actual? Per començar, crec que s’estan ampliant els marges de la traducció d’altres llengües a l’anglès en el món anglosaxó. En els últims anys i més o menys alhora, tant el Booker Prize britànic com el National Book nord-americà han creat categories d’obra traduïda. En el cas de la Gran Bretanya, que conec bé, l’espai dels llibres traduïts abans ínfim s’ha ampliat sensiblement a les llibreries i fins i tot s’ha donat el cas que el Booker Internacional ha passat a ser més important que el Booker anglosaxó, perquè suposa una acurada selecció del que s’escriu en el conjunt del món. ¿Què ha passat perquè el tap de l’ampolla que tancava les autores llatinoamericanes s’hagi destapat amb tanta força? M’agrada aquesta imatge. La prefereixo a la del ‘boom’, perquè ‘boom’ implica una cosa nova i les autores llatinoamericanes sempre hem estat allà, gent com Sara Gallardo, Aurora Venturini i Elena Garro, escrivien quan el ‘boom’ existia. El problema és que no tenien lectors. ¿I per què ara sí? Perquè la gran majoria de lectores som dones. Em sol passar en els últims anys que quan arribo a una llibreria amb recomanacions o llibres que m’interessen surto d’allà amb llistes de llibres majoritàriament firmats per dones, i no és una cosa que hagi planejat, compro tants llibres de dones, tants d’homes, senzillament passa. Dir que és millor el que escriuen elles seria massa fàcil, ¿no? I també molt injust. I no ho diria de cap manera, però el canvi ha sigut radical i ràpid. Quan un grup no canònic irromp de sobte amb força sempre sol portar una cosa nova que es llegeix amb necessitat i alleujament. ¿Aquests nous noms impliquen també nous temes? Això és. Una escriptora sueca amiga em va dir que quan escrivia una escena concreta solia comparar-la amb les dels clàssics, homes majoritàriament, volia veure com ho van fer. Va decidir escriure sobre una dona alletant, va buscar exemples i en va trobar molts en Txékhov, Stendhal i Dostoievski, però eren mera descripció, relats tal com raja. Així que les escriptores tenim molt camp encara per explicar les coses des de dins. Durant la dictadura, Mariana Enriquez i jo érem massa petites per adonar-nos del que estava passant en realitat, però érem prou grans per sentir l’anomalia Com per exemple, en el cas de l’Argentina, com el fantàstic ha servit a Mariana Enriquez i a vostè, entre d’altres, per parlar dels desapareguts. Mariana i jo som de la mateixa generació i ens va tocar viure la dictadura de petites. Érem massa petites per adonar-nos del que estava passant en realitat, però prou grans per sentir l’anomalia. Això és una cosa perfecta per al gènere. Sents que està passant alguna cosa, però el monstre és a l’habitació contigua i no es pot tocar. Està prohibit parlar d’ell, tot i que sentis literalment els crits del veí. Tot això va tenir un pes enorme en la nostra educació sentimental i va arribar a la nostra escriptura.

El més llegit