Jazz, heroïna i un crim matusser a la Barcelona de 1962

Havia de ser un crim fàcil i substanciós i va acabar convertit en una salvatjada sense benefici. En l’assassinat del comerciant Francisco Rovirosa el 1962 hi van estar implicats ciutadans nord-americans, britànics i espanyols; a més la sang va esquitxar l’escena jazzística barcelonina. «Va ser el crim de la dècada a Barcelona i va rebre molta atenció mediàtica no només a Espanya, sinó també als Estats Units i a la Gran Bretanya –diu Alberto Valle–. El règim franquista el va anomenar el crim dels existencialistes. Per la dictadura era existencialista tot allò estrangeritzant i allunyat de la moral nacional-catòlica». És aquest succés el nucli de ‘Todos habían dejado de bailar’ (Roca Editorial), ficció amb la qual Valle (Barcelona, 1977) va guanyar la 16a edició del premi L’H Confidencial de Novel·la Negra. L’autor va ser primmirat en la reconstrucció novel·lada dels baixos fons i sobretot de l’òrbita del jazz de Barcelona. Els germans Jack i Phil Hand (al llibre, transformats en Hall), dos buscavides nord-americans gairebé tan fanàtics del jazz com de l’heroïna, van ser importants en aquest àmbit. Com a impulsors del club Jack’s (atenció: a la rebotiga del bar Carmona, al carrer del Parlament, seu de la Peña Taurina Chamaco) i com a líders de The Jazz Brothers, un grup més aviat primari però modern i amb ganxo que durant la seva breu existència es va atrinxerar al Jamboree de la plaça Reial. Consum molt minoritari ¿Hem dit heroïna? ¿A la Barcelona dels primers anys 60? «El seu consum era molt minoritari –informa Valle–, però si en volies i sabies on buscar-ne, en trobaves. Arribava a través de marins de la Sisena Flota nord-americana. Els Hall i el seu entorn eren una excepció en l’ambient jazzístic de la ciutat, on es bevia whisky i, a tot estirar, es fumava grifa». L’èxit de les sessions del Jubilee Jazz Club al restaurant Tobogán de la Reial no va passar desapercebut a Joan Roselló, propietari del bar Brindis, situat al davant, transformat a Jamboree el 1960. «El Brindis era un antre on eren habituals els enrenous –assenyala Valle–. Tenia fins i tot taquilles perquè la soldadesca americana es canviés de roba i sortís del braç d’una dona camí d’una pensió». La mala reputació del Brindis va propiciar que al principi els músics i els aficionats al jazz locals es resistissin a anar al Jamboree. «La majoria eren de famílies acabalades –indica Valle–. Els discos de jazz nord-americà eren gairebé objectes de luxe que s’havien de comprar a França. Com als personatges de ‘Vida privada’, de Josep Maria de Sagarra, 30 anys abans, els agradava baixar al nucli antic a encanallar-se. Però locals com el Brindis depassaven el seu límit». Al Jamboree li va costar poc superar aquests prejudicis, ja que la seva primera etapa va durar fins a 1968 i va ser reobert el 1992. ‘Como si tuviera alas’, breus memòries del trompetista, cantant i heroïnòman recalcitrant Chet Baker, té un epíleg barceloní datat el desembre de 1963, quan l’artista d’Oklahoma va anar a actuar a la cova de jazz durant un mes. Allà, escriu, va conèixer una «família de gran pes a la ciutat» a través de la qual va contactar amb un cirurgià de fama internacional. «Aviat vaig aconseguir que em facilités receptes i tot va tornar a començar», acaba la icona del ‘cool jazz’ blanc. A consciència Valle es va documentar a consciència. Entrevistes a músics de l’època, hemeroteca i llibres: ‘Jazz a Barcelona 1920-1965’, bíblia de Jordi Pujol Baulenas; ‘La Sisena Flota a Barcelona’ i ‘Vida i miracles de la plaça Reial’, de Xavier Theros; ‘Historia y leyenda del Barri Chino’, de Paco Villar; ‘Ficció criminal a Barcelona 1950-1963’, de Ramon Espelt; ‘Barcelona, en rosa y negro’, de Santiago Tarín... En l’apartat de delinqüència local, Valle recomana com una mina d’informació els llibres de casos del comissari Tomás Gil Llamas (‘Brigada criminal’, ‘La ley contra el crimen’). «El personatge d’‘el Titi’ va existir; Gil Llamas el va presentar com la bèstia negra de la policia al Xino –explica l’escriptor–. Gil Llamas era un policia carismàtic, fins que l’any 1953 o així li va fer un cop de puny a un superior en un ball i va caure en desgràcia». Però ‘Todos habían dejado de bailar’ és una novel·la i no una crònica, i funciona com un tret al marge de la fidelitat a l’època, als ambients i als personatges retratats, un plus per a lectors iniciats. ‘Cameo’ rocker Al llibre hi ha un ‘cameo’ de Los Salvajes, l’orgull rocker del barri del Poble-sec. «Imagino que la gent del jazz mirava aquests conjunts naixents com si fossin merda –afirma Valle–. I imagino també que la gent del rock and roll considerava un conyàs els grups de jazz». Valle és autor de ‘Soy la venganza de un hombre muerto’ (premi de narrativa Ciutat de Vila-real 2018) i de les cinc entregues de l’exaltada i molt ‘pulp’ saga ‘noir’ protagonitzada pel violent Palop, firmats amb el pseudònim Pascual Ulpiano (66 Rpm Editorial).

Jazz, heroïna i un crim matusser a la Barcelona de 1962

Alberto Valle publica ‘Todos habían dejado de bailar’, una ficció teixida al voltant d’un succés famós amb què va guanyar l’última edició del premi L’H Confidencial de Novel·la Negra

L’obra brinda una reconstrucció minuciosa dels baixos fons i de l’escena jazzística de la ciutat.

El més llegit