¿És possible celebrar el llegat de Michael Jackson sense blanquejar els seus abusos?

En els dos últims anys, han passat pels escenaris barcelonins fins a cinc espectacles musicals diferents concebuts en forma d’homenatge a la música i figura de Michael Jackson: ‘I want U back’, ‘Michael’s legacy’, ‘Michael Jackson Tribute’, ‘Forever King of Pop’ i ‘This is Michael’. Ben aviat se n’estrenarà el sisè, ‘Amazing Michael Jackson’, en el marc de la «programació familiar» del Teatre Poliorama. No és un fenomen exclusiu de la capital catalana. Gairebé mig milió d’espectadors han assistit fins ara a les representacions de ‘MJ The Musical’, un ambiciós muntatge estrenat al gener a Broadway que ha sigut guardonat amb quatre premis Tony i que ja prepara una gira pels Estats Units i el salt al West End londinenc. Han passat més de 13 anys des que el 25 de juny del 2009 una sobredosi de fàrmacs va acabar amb la vida de Michael Jackson i el nom de l’autocoronat Rei del Pop continua sent un poderós reclam a l’hora d’omplir teatres i vendre discos. El que més crida l’atenció del cas és que la marca Jackson manté alta la seva cotització en el mercat del favor popular fins i tot després que el documental d’HBO ‘Leaving Wonderland’ s’encarregués el 2019 d’apuntalar, amb testimonis d’una cruesa difícil de suportar, les acusacions de pederàstia que des de feia dues dècades i mitja planejaven sobre l’excèntric cantant. Immune a la cancel·lació És raonable pensar que amb les terribles revelacions contingudes en ‘Leaving Wonderland’ n’hi hauria hagut prou per dinamitar la reputació i contaminar el llegat artístic de gairebé qualsevol altre artista. Més encara en un context com l’actual, en què comportaments que abans se solien excusar si qui els perpetrava era una figura amb poder, fama o prestigi estan trobant per fi la condemna que sempre s’han merescut. Però Jackson continua assegut al seu tron pop, immune a l’anomenada cultura de la cancel·lació. No només no ha sigut esborrat del mapa (com sí que els ha passat a altres notoris depredadors sexuals, com Gary Glitter i el ja mort Jimmy Savile), sinó que continua sent un fetitxe idolatrat per diverses generacions («¡vine amb els teus fills!», diu la publicitat del musical ‘Amazing Michael Jackson’) i una fiable font d’ingressos que la indústria no dubta a continuar explotant. L’imminent 40è aniversari de la publicació de ‘Thriller’ ho torna a posar de manifest. ‘Thriller’, el sisè elapé d’estudi en solitari de Michael Jackson, va arribar a les botigues el 30 de novembre de 1982 i quatre dècades després es manté al capdavant de la llista dels discos més venuts de la història amb més de 70 milions d’exemplars (algunes fonts li atribueixen vendes superiors als 100 milions de còpies, però aquestes xifres mai han sigut validades de manera oficial). De les nou cançons de l’àlbum, set van ser publicades com ‘singles’ i totes van entrar en el ‘Top ten’. Produït per Quincy Jones, l’elapé va guanyar vuit premis Grammy i va canviar per sempre no només la manera de gravar discos, sinó també la manera de promocionar-los i comercialitzar-los. I, per descomptat, va convertir Michael Jackson en l’estrella més rutilant del firmament pop. 10 cançons inèdites Amb un parell de setmanes d’anticipació respecte a la data exacta de l’aniversari, Sony Music publica aquest divendres ‘Thriller 40’, una edició especial de l’àlbum més exitós de la història amb nova portada alternativa que en la versió en CD inclou 10 cançons inèdites i en digital incorpora 15 remixos dels temes de l’elapé original. A tot això cal sumar-li la pròxima estrena d’un documental dirigit per Nelson George que aborda el procés de gestació i gravació de ‘Thriller’ i la descomunal repercussió que ha tingut fins als nostres dies. La pel·lícula es presentarà el 30 de novembre en projeccions exclusives en vuit ciutats del món (Madrid en serà una). Paral·lelament, Nova i York i Düsseldorf acolliran unes exposicions d’aquelles que prometen al visitant «una experiència immersiva» centrades en el disc i es preparen festes per a fans en molts llocs del món. En la seva heterodoxa però fonamental història de la música pop ‘Yeah! Yeah! Yeah!’, l’escriptor, crític, discjòquei i músic britànic Bob Stanley sosté que ‘Thriller’ és «un mostrari de totes les pors imaginables» que va convertir Michael Jackson en l’estrella més gran del món, però també en «la més estranya i al·lucinada». «A base de cirurgia plàstica (tot i que ell ho negués gairebé fins al final) –escriu Stanley–, [Jackson] va anar deixant de semblar un ésser humà per semblar cada vegada més una criatura animatrònica nascuda de l’amor entre el pallasso de McDonald’s i el licantrop d’‘Un home llop americà a Londres’». No és un apunt superficial, tot i que ho pugui semblar. En un article publicat a ‘The Guardian’ poc després de l’estrena de ‘Leaving Wonderland’, l’escriptor i músic novaiorquès Greg Tate, mort l’any passat i autor d’influents estudis sobre cultura afroamericana, afirmava que justament arran del procés de «deshumanització» iniciat en la portada de ‘Thriller’, gran part del públic va aprendre a separar «l’espectacular cantant de soul i ballarí increïble dels seus cada vegada més demencials comportaments». Dissociació Aquesta dissociació és essencial per comprendre per què avui el món continua celebrant Michael Jackson malgrat les escabroses revelacions que s’han anat coneixent sobre la vida privada de l’artista. És indubtable que davant la dolorosa versió de la realitat que exposa el documental d’HBO ja no es pot mirar cap a un altre costat o culpar-ne el ‘boogie’ sense semblar sospitós. Però l’obra del prodigi de Gary (a l’estat d’Indiana) ha tingut un impacte cultural i social de tal magnitud i està tan estretament vinculada a la vida de tanta gent que qualsevol pretensió d’esborrar les seves empremtes està condemnada al fracàs. Hi ha una escena que ho explica de manera contundent. En el judici al cantant que es va celebrar el 2004 arran d’una denúncia d’abusos presentada per Gavin Arbuzo (una demanda anterior havia acabat en un acord extrajudicial), l’acusació va presentar com a prova el documental ‘Living with Michael Jackson’, del 2003. Greu error. Quan va començar la projecció i van sonar les primeres notes de la imbatible línia de baix de ‘Billie Jean’, els membres del jurat popular no van poder evitar moure el cap al ritme de la música. Gairebé tots devien tenir algun record associat a la cançó (l’omnipresència de ‘Thriller’, una vegada més). Jackson va acabar sent-ne absolt. Per no parlar de la seva inabastable influència. ¡Si fins i tot Kobe Bryant va confessar que havia utilitzat els passos de ball del cantant per millorar els seus moviments sobre la pista de bàsquet! «La música de Michael Jackson no és un menjar –assenyalava en un article el crític de ‘The New York Times’ Wesley Morris–. És molt més bàsic que això. És la sal, el pebre, l’oli d’oliva i la mantega. I la música elaborada amb aquests ingredients és a tot arreu. ¿Per on comencem, llavors, a cancel·lar?». No hi ha resposta per a això. ¿Com elimines el rastre i silencies els ecos d’un disc que, com ‘Thriller’, està o ha estat en almenys 70 milions de llars de tot el món? Probablement el més saludable sigui acceptar que ‘Thriller’ és un disc extraordinari i alhora un poderós recordatori que l’art magnífic pot procedir de persones molt poc exemplars. Com apunta el crític de ‘The Guardian’ Alex Petridis, «potser està bé continuar escoltant la música de Michael Jackson sempre que vingui amb una advertència: que creure que un artista és un model de bondat només perquè ens agrada el seu treball és un error lamentable que pot tenir conseqüències terribles».

¿És possible celebrar el llegat de Michael Jackson sense blanquejar els seus abusos?

Tres anys després que el documental d’HBO ‘Leaving Wonderland’ apuntalés les acusacions de pederàstia contra el cantant, el món commemora el 40è aniversari de ‘Thriller’ amb una nova edició ampliada del disc i una pel·lícula

El més llegit