Les princeses estan tristes, adeu al conte de fades

El 2 de desembre s’estrena a Espanya ‘La emperatriz rebelde’, de títol original ‘Corsage’, després del seu pas per festivals com Cannes, Toronto i Sant Sebastià. La dirigeix l’austríaca Marie Kreutzer i explica la història d’Elisabet d’Àustria, més coneguda com Sissi. La visió que la cineasta té de l’emperadriu poc o gens té a veure amb la de la trilogia austríaca que va protagonitzar Romy Schneider als anys 50, en la qual el romanticisme esborrava la complexitat i la dissort del personatge i llimava les asprors de la seva vida. Interpretada magistralment per Vicky Krieps (‘El hilo invisible’), la Sissi de Kreutzer és una dona de 40 anys que s’ofega en la cort i és profundament infeliç. És una dona lliure a qui no li deixen ser-ho, una dona conscient que viu en un món que l’oprimeix i la nega, una força de la naturalesa enclosa en una gàbia. Les convencions, les obligacions i els atacs (l’observació i la vigilància a les quals està sotmesa, per exemple, distorsionen la seva imatge sobre si mateixa) acaben destruint-la, però fins a l’últim moment, fins i tot sense forces, decideix sobre el seu cos i els seus afectes, lluita, fuig i desitja. Adeu als contes de fades‘Corsage’ coincideix en el temps amb una altra proposta sobre Sissi, la sèrie de Netflix ‘La Emperatriz’, més amable i menys fosca, però no exempta de cert enfocament crític i d’una voluntat d’observar el personatge des d’una òptica contemporània. Però la pel·lícula de Kreutzer està més connectada amb altres films recents que també parteixen de la necessitat de canviar el relat fictici sobre personatges femenins que van existir de veritat. Hi ha en aquestes pel·lícules un desig de mostrar aquestes dones des d’angles menys idealitzats, de donar llum sobre les seves històries i d’explicar què els passava pel cap i les entranyes, que en la majoria dels casos era una tristesa brutal al veure que els seus desitjos (de llibertat, de tenir identitat) xocaven contra un mur. En definitiva, de fer-los una mica de justícia. Un exemple evident és ‘Spencer’ (2021), de Pablo Larraín, en la qual Kristen Stewart dona vida a la princesa Diana de Gal·les. A partir de la posada d’escena i de la interpretació de Stewart, el director esquiva la biografia convencional per aïllar i representar visualment el neguit, la soledat i la sensació perpètua d’estar al lloc equivocat de Lady Di, una dona, com Sissi, tan admirada com sotmesa íntimament i socialment a examen. Molt d’això ja apareixia en un altre film de Larraín, ‘Jackie’ (2016), sobre la barreja de fortalesa i desemparament de Jacqueline Kennedy durant les hores i els dies posteriors a l’assassinat del seu marit, el president John F. Kennedy. Encara més que a ‘Corsage’, en aquell díptic gairebé fantasmagòric fuig del biopic convencional i el terreny psicològic s’imposa al narratiu amb un objectiu: acabar amb els relats mitificats, treure aquests personatges del conte de fades i mostrar-les com les dones reals que van ser. Més controvertida, problemàtica i discutible que aquestes tres pel·lícules, ‘Blonde’ (2022), aproximació libèrrima a la figura de Marilyn Monroe, també esquiva la idealització d’un personatge real i en proposa un relat més cru. Dirigida per Andrew Dominik segons la novel·la de Joyce Carol Oates, la pel·lícula, però, trenca un factor clau en les altres pel·lícules: el conflicte sostingut entre la força de les protagonistes (decideixen, lluiten, no adopten un paper de víctimes) i la duresa del món (terriblement masclista i misogin) en el qual els va tocar viure. A ‘Blonde’ hi ha molt del segon i menys del primer. Evidentment, és impossible pensar en pel·lícules com ‘Corsage’ i ‘Spencer’ sense tenir molt present la seminal ‘Maria Antonieta’ (2006). Fa setze anys que Sofia Coppola (Las vírgenes suicidas, Lost in Translation) va aplicar la fórmula d’aquests films per explicar l’adolescència de Maria Antonieta (des que va arribar al palau de Versalles). El seu to era més pop, més dolç i més rosa que el de les altres pel·lícules citades en aquest article, però el cor era el mateix. Fa uns dies, Sofia Coppola compartia en el seu compte d’Instagram la foto de la claqueta del rodatge de ‘Priscilla’, la seva nova pel·lícula. Aquesta Priscilla és Priscilla Presley, a qui li donarà vida la jove actriu Cailee Spaeny (vista a Mare of Easttown). No han transcendit gaires detalls sobre el film, però se sap que és l’adaptació d’‘Elvis & Me’, un llibre publicat el 1985 en el qual Priscilla Presley relata la seva relació sentimental amb Elvis. Mai se sap, però, tenint en compte que Sofia Coppola ha descrit com ningú l’aflicció femenina i el conflicte entre la llibertat i el desig de les protagonistes de les seves pel·lícules i l’hostilitat del context, tot apunta que la seva ‘Priscilla’ també serà (amb raó i malgrat lluitar per no ser-ho) una princesa trista.

Les princeses estan tristes, adeu al conte de fades

‘La emperatriz rebelde’, de l’austríaca Marie Kreutzer, s’afegeix a una sèrie de pel·lícules que trenquen amb les visions idealitzades de personatges femenins reals

Sissi, una estrella a Barcelona

‘Jackie’, tan distant com excepcional

El més llegit