Cormac McCarthy: ¿què cal saber per prendre les mesures a un escriptor majúscul?

Parlar de Cormac McCarthy és fer-ho de la Gran Literatura Nord-Americana, així, amb molt èmfasi, tot i que aquesta idea admeti alguns peròs. Aquest podi virtual segueix l’estela de figures com Herman Melville o William Faulkner, pares tutelars de la narrativa de McCarthy, amb els quals se’l compara contínuament, i, per tant, d’una concepció de l’escriptura exigent i molt complexa. Vaja, que llegir-lo resulta summament ardu. Avui, McCarthy (89 anys, que es diu aviat), lluny de cristal·litzar-se com el clàssic que és, continua encara en forma. La prova és l’aparició, aquest dijous, de dues novel·les com ‘El pasajero’ i ‘Stella Maris’ (Random House / Edicions 62), tot un esdeveniment literari. Tots dos títols, que a Espanya se serveixen en un únic volum, van arribar a les llibreries nord-americanes, el primer, a l’octubre, i el segon, ara al novembre. L’autor nord-americà –ho va establir Harold Bloom– és un dels quatre Beatles de les lletres nord-americanes del segle XX. Bloom no ho va dir així, és clar. Mort Philip Roth, ara al cim es mantenen tres: Thomas Pynchon, Don DeLillo i ell. A més, es compleixen ara 16 anys de l’aparició de la seva última novel·la, i quina novel·la, ni més ni menys que ‘La carretera’, que va aconseguir el premi Pulitzer el 2006 i va obtenir un enorme èxit de vendes. ‘El pasajero’ i ‘Stella Maris’ se centren, respectivament, en Bobby i Alicia Western, dos germans turmentats pel llegat del seu pare, un físic integrant del projecte Manhattan, que va culminar en la bomba atòmica, i desenvolupen una de les grans preocupacions de l’autor en els últims temps, la responsabilitat de la ciència en la destrucció del planeta, tan present en ‘La carretera’. És per aquesta raó que McCarthy s’ha passat els últims 20 anys al Santa Fe Institut, de Nou Mèxic, investigant sobre el tema. Tímid, rigorós, temorós de la fama, amant de les emocions fortes i cultivador d’històries no aptes per a estómacs delicats, aquests són alguns aspectes que cal conèixer per poder prendre les mesures a aquest autor majúscul. Ermità, però no tant Un dels trets distintius de l’autor és que gairebé no concedeix entrevistes. McCarthy, membre del selecte club d’autors nord-americans que fugen de qualsevol exposició pública, i que precisament per això s’ha fet famós, és un home que durant anys ha protegit gairebé malaltissament el seu dret a la intimitat, però poc té a veure amb fòbics socials com Salinger i presumiblement Pynchon, que ni tan sols es van deixar fotografiar durant dècades. Nascut a Rhode Island, l’autor va viure durant gran part de la seva vida a Tennessee i més tard a El Paso, Texas, territoris desolats on ha situat bona part de les seves al·lucinades històries. Entregat al seu art La consideració de gran artista ha sigut per a McCarthy un llarg i sinuós camí. No va ser fins al 1991 que, amb ‘Tots aquells cavalls’ (1991), va aconseguir una important acollida comercial i una cascada de premis. Amb l’aparició de la seva obra mestra absoluta ‘Meridià de sang’ (1985), la crítica va començar a parlar d’ell amb admiració i Bloom va sentenciar allò que era la millor novel·la americana de la segona meitat del segle XX. Malgrat haver publicat obres tan magnífiques com ‘Sutree’ (1979), l’autor fins a ben complerts els 60 anys ben just venia i malvivia viatjant d’un costat a l’altre en una camioneta desballestada. Com a curiositat, la seva vida vagabunda l’havia conduït a una llarga i presumiblement esbojarrada temporada a l’Eivissa dels anys seixanta, on va escriure ‘La oscuridad exterior’, la seva segona novel·la. Tenir molts lectors no és una cosa que el preocupi en excés, com va confessar a la periodista Oprah Winfrey, en un d’aquells moments estranys, en els quals es va saltar la seva reclusió, després d’haver guanyat el Pulitzer. Transcendint l’horror Gran part de la dificultat de les novel·les de l’autor, especialment les escrites entre els seixanta i els vuitanta, rau en el seu ús descarnat i excessiu de la violència. A ‘Hijos de Dios’, per exemple, cal saber sobreposar-se a les escenes de necrofília i infanticidi descrits amb un total distanciament per compondre el retrat d’un home que ha anat perdent l’essència humana. El mateix Bloom es va confessar esglaiat per les carnisseries de ‘Meridià de sang’, que no va dubtar a comparar amb Shakespeare. Només al tercer intent va poder culminar la lectura. «La magnificència del llibre –llenguatge, paisatge, persones i conceptes– acaba per transcendir la violència i convertir la truculència en un art aterridor», va escriure. L’èpica de l’Oest La volença de l’autor pels ‘westerns’ sustenta bona part de la seva literatura. Ho és ‘Meridià de sang’ i la trilogia iniciada amb ‘Tots aquests cavalls’, contrapunt lluminós a aquella obra tremebunda. També ho és un dels seus grans èxits posteriors, el ‘neowestern’ ‘No és país per a vells’ (2005). No es tracta tant de desenvolupar aquí el seu provat amor pel cine clàssic, sinó que les regles del gènere, la vella èpica nord-americana, li permet crear un univers tràgic sobre l’eterna lluita entre el bé i mal. Això explica que l’inoblidable antagonista de ‘Meridià...’, el jutge Holden, una espècie de terrorífic capità Achab amb molt pocs escrúpols, sigui un individu tan inquietant i albí com la seminal balena de Melville. La mirada del cine La indústria ha tractat particularment bé McCarthy, especialment gràcies a l’afany dels germans Coen i la seva respectuosa i magnífica versió de ‘No és país per a vells’. També ‘La carretera’ va tenir adaptació, amb Viggo Mortensen. El film dels Coen va ser beneït per quatre Oscars majors i el mateix autor va arribar a saltar-se la norma de la seva habitual reclusió per acudir als fastos de l’Acadèmia del Cine de bracet amb Pilar Bardem. Impulsat per aquest èxit, es va atrevir fins i tot a escriure un guió original a Ridley Scott per a la fallida pel·lícula ‘El consejero’. El que no s’ha aconseguit fins al moment és portar al cine ‘Meridià de sang’. El mateix Scott va acariciar el projecte durant una dècada per a finalment llançar la tovallola. Massa intensitat. Les dones absents Les novel·les de McCarthy, amb la seva imponent càrrega de testosterona tòxica, deixen molt poc espai en la narració a les dones. Són llibres, per dir-ho així, premoderns que aspiren a l’entelèquia de la gran novel·la americana. És fàcil acusar l’autor que les seves són novel·les facturades per respectats homes blancs a qui crítics blancs han elevat als altars esquivant escriptores com Toni Morrison, Joyce Carol Oates o Marilynne Robinson. Quant a ‘Stella Maris’, després de 12 novel·les, es pot dir que és el seu primer llibre amb protagonista femenina –l’Alicia és també un personatge d’‘El pasajero’– i és la primera dona intel·lectual que apareix a les seves històries. «Mai seré prou competent per escriure sobre una dona –ha dit McCarthy–. Però en algun moment ho has d’intentar». Mai és tard.

Cormac McCarthy: ¿què cal saber per prendre les mesures a un escriptor majúscul?

L’autor de ‘No és país per a vells’ i ‘La carretera’, una de les figures grans de les lletres nord-americanes, publica, als 89 anys dues novel·les, ‘El pasajero’ i ‘Stella Maris’

El més llegit