Tot són veus de la Barcelona tardofranquista a la transgressora ‘1969’. D’estudiants, sindicalistes, homosexuals, mestresses de casa, obrers, de gent d’extrema dreta i extrema esquerra, armada o no, nacionalistes, catalanistes..., però, també, les que es deixen sentir en un discurs de Carrero Blanco, el mateix Franco, Pilar Primo de Rivera, d’una declaració policial a la comissaria, un full de mà subversiu o cartes de l’abat de Montserrat al governador Civil. «Aquest riu de vides de tot l’espectre polític i social», l’ha recopilat Eduard Márquez (1960) durant els últims vuit anys, en un titànic treball de documentació en arxius i hemeroteques i testimonis orals. I, amb aquestes veus, l’escriptor barceloní ha fet un «enorme exercici d’acoblament, com si fos unes puntes de coixí, sense que cap veu passi per sobre d’una altra» per construir, després d’un tenaç procés de creació (que va culminar després de dos bloquejos), «una novel·la total», però «no una novel·la política de denúncia», aclareix, sobre un any que va significar «el començament del final de la dictadura franquista».