‘Hombres fatales’, d’Elisenda Julibert: demolició d’un mite

‘Hombres fatales’ planteja la demolició d’un mite de la ficció, el de la dona fatal, sobre el qual descansen l’argument de tantes pintures, novel·les i pel·lícules. La peça és de caça major, i els arguments són nítids i contundents. Escoltem Elisenda Julibert: «hacer saltas por los aires el mito de la mujer fatal mostrando a la amada como la funesta invención de un individuo ensimismado y enajenado, para quién una simple contrariedad se convierte en tragedia universal […] una arraigada concepción del amor para la cual la enajenación es un signo inequívoco de afecto». Encara més interessant que el mite demolit és la qualitat del desmuntatge, proporciona un considerable plaer intel·lectual veure enfonsar-se el grapat d’homes de ficció aquí convocat a mesura que s’esfuma la presumpta maldat de les seves dones fatals. Julibert eludeix l’abordatge social, la injustícia històrica o la confrontació de gènere, perspectives legítimes i justes (i en certa manera integrades), però que tan sovint es resolen de manera recurrent i una mica mecànica, per no dir previsible. Julibert s’inclina per examinar al detall les emocions que es posen en joc en les relacions fatals (passió, amor, gelosia, possessió, deliri, alienació, domini...), aquesta prolongada observació crítica (una via molt més difícil que la de proposar exemples per il·lustrar una teoria prèviament establerta) que la situa en l’òrbita de René Girard, Roland Barthes o Clement Rosset. Julibert desenvolupa aquests exàmens sobre el festeig d’emocions que escorten l’amor fatal compassats amb la lectura crítica de pel·lícules i novel·les molt conegudes i de fàcil accés: ‘Carmen’, ‘Ese oscuro objeto de deseo’, ‘Lolita’, ‘Vértigo’, ‘Bouvard y Pécuchet’, ‘Ningú no és perfecte’... Evitant l’ambigüitat Es tracta de peces lúcides que fugen del lloc comú i fan un gran esforç de precisió, evitant els amagatalls de l’argot i de l’ambigüitat. Una prosa molt sensible als moviments del pensament que tendeix a concentrar-se en elegants aforismes. Tot i que els textos admeten ser llegits de manera independent s’aprecia certa progressió des de l’exposició ingènua (o poca vergonya) de la dona fatal que fa Mérimeé fins a la visió més complexa i crítica que Buñuel té del mite. Els dos últims moviments de l’assaig són més propositius, contenen una refutació de la reducció proposada per Freud del desig a l’instint sexual, i un llarg comentari de ‘Bouvard y Pécuchet’ (l’última i inconclusa obra mestra de Flaubert) que comença com una exposició de l’inconduent del desig i acaba en una defensa de l’‘slow love’(«un modest espai on descansar de l’ample món, un simple foc petit però tenaç, potser a la intempèrie. Però al costat d’ell cadascú pot participar a l’altre dels seus desitjos o de les seves fòbies sense temor, perquè ningú culpa la persona a qui diu voler de la seva insatisfacció)», emplaçant de passada una correcció en les perspectives del desig (les viscudes i les representades) que contribueixi a diluir l’expectativa que la meitat de la població és un continent fosc i un gènere maleït. Si ‘Hombres fatales’ no és un dels assajos de l’any és que estem davant un curs literari daurat.

‘Hombres fatales’, d’Elisenda Julibert: demolició d’un mite

L’autora fuig del lloc comú i desmunta amb precisió la tòxica fantasia masculina de la dona com a generadora de danys cap a l’home

El més llegit