Un rocker entre Déu i el diable

Quan es va publicar originalment el 1982, Fuego eterno, el llibre de Nick Tosches sobre el rocker Jerry Lee Lewis, va ser considerat per Rolling Stone ni més ni menys que «la millor biografia de rock and roll mai escrita». Hi havia motiu: lluny de la biografia típica i del mer encadenat de dades, Fuego eterno -que l'editorial Contra llança dimecres que ve- era més aviat una (breu) gran novel·la. Sense deixar de banda la investigació contrastada, Tosches s'acostava a Lewis amb una literatura fosca i visceral, carregada de referències bíbliques. Per l'autor, que ha alternat entre el periodisme, la biografia, la novel·la i la poesia, no existeix tanta diferència entre ficció i no-ficció. Explica a aquest suplement: «En una obra de no-ficció, un escriptor està lligat a la veritat. En una novel·la, un escriptor està lliure de tota constricció. Però l'escriptura de la veritat i l'escriptura de la ficció poden ser experiències igual d'alliberadores». Tosches escriu Fuego eterno amb tanta intensitat que, a vegades, sembla que s'identifiqui amb aquest músic dividit entre el respecte a Déu i l'atracció pel costat fosc de la vida. Escriu sobre un altre com si fos la seva pròpia vida. Les seves referències en el gènere biogràfic no són tant autors com obres específiques: «La vida de l'explorador Richard Burton per Fawn Brodie. La de Henry James per Leon Edel. La d'Ezra Pound per Humphrey Carpenter. Fa menys, The English Opium-Eater, una vida de Thomas De Quincey per Robert Morrison. Si alguna vegada sent que ha tingut una vida dura, llegeixi aquest», recomana al periodista. Si va escollir Jerry Lee Lewis per a la seva primera biografia -després en van venir altres, de Dean Martin o el boxejador Sonny Liston- va ser per «la magnitud d'aquest personatge i aquesta vida. Més enllà de Faulkner, més enllà de l'Antic Testament. No només va ser un gran personatge, sinó un personatge únic i fascinant», explica. Tosches no revela quin va ser exactament el seu primer contacte amb el músic, però ens brinda una resposta plena de brillantor poètica: «Era un nen, de potser sis o set anys, quan el vaig entreveure per primera vegada. Al cap de molts anys, després d'haver escrit aquest llibre, mirava des de l'illa de Marettimo, a l'oest de Sicília, i vaig veure una llum estranya, lúgubre i ferotge al fosc cel de la nit. Després em van explicar que era sorra vermella girant en el vent sobre l'Àfrica. Així va ser el meu primer record de Jerry Lee Lewis: una misteriosa, ferotge profecia a l'horitzó, un pressentiment de la tempesta que havia de venir». Arrels profundes El llibre comença amb una descripció de la nit en què Jerry Lee Lewis, també conegut per The Killer, es va acostar a la mansió d'Elvis amb males intencions (i una pistola de butxaca). Va ser detingut abans que l'assalt passés a més. El que segueix no és un flashback a la infància del músic, sinó una exploració dels ancestres de Lewis i la seva vida a Snake Ridge, antic assentament (tan antic i insignificant que no surt ni als mapes) de grangers pobres. Des d'allà, la seva família es va mudar a Ferriday perquè hi vivia un parent acabalat, Lee Calhoun (Lewis deu el seu segon nom a l'oncle Lee). Jerry va començar a cantar en aquella localitat del Profund Sud, en una església de l'Assemblea de Déu del moviment pentecostès. Escàndol rere escàndol El nostre antiheroi va aprendre a témer Déu, però va caure en escàndol rere escàndol. Va disparar al seu baixista, es va casar amb la seva cosina segona de 13 anys, Myra (ell en tenia 22), va ser hospitalitzat per abusos d'amfetamina… El farmacèutic que compartia amb Elvis va afirmar en una ocasió que Lewis podia ingerir entre vuit i deu càpsules d'amfetamina abans de cada actuació. «Era un home -diu Tosches- que, si no existís l'infern, se'l crearia ell per a si mateix». Per si us ho esteu preguntant: Lewis encara és viu (té 80 anys), però després de tot aquest temps, potser encara no ha llegit el llibre de què parlem, primer notori sobre la seva figura. «No ho crec, ho dubto», diu Tosches. «No seria Jerry Lee si ho hagués fet». (A Fuego eterno es pot llegir, sobre la seva arribada a l'escola: «No va trigar gaire a descobrir que el saber llibresc i ell no estaven fets l'un per l'altre»). Fa set anys, Lewis parlava sobre l'escriptor en aquests termes en una entrevista a GQ: «Oh, Tosches està tan ple de merda com un gall dindi de Nadal. No sap de què està parlant… Li faré volar el cap». Així és Jerry Lee. Només queda viure Per als més cinèfils, Jerry Lee Lewis sempre serà Dennis Quaid, que el va encarnar a Gran bola de foc, biopic del 1989 amb un to lleuger que poc concorda amb la foscor del volum firmat per Tosches. ¿Què en pensa l'escriptor d'aquest film? «No gaire», diu, sense afegir res més. La pel·lícula es basava en un llibre escrit per la mateixa Myra, la seva cosina segona convertida en la seva dona, i explica en clau de comèdia romàntica una història que, per a altres, no té cap gràcia: ¿ell era un manipulador i ella una nena enganyada? La pel·lícula apunta a això, però guanya la diversió. Cal somiar què podria fer, per exemple, Scorsese amb un llibre com Fuego eterno. Però la biografia de Tosches que interessava al director d'Un dels nostres no era aquesta, sinó la de Dean Martin. Durant molt temps es va parlar d'una adaptació. ¿Segueix en marxa? «No, no em diuen res», explica l'escriptor. «L'única pel·lícula en què tinc alguna cosa a veure que m'interessa és la que vol fer Johnny Depp d'El manuscrit de Dante», reconeix. Després de la publicació, l'any passat, de la novel·la Under Tiberius, Tosches va parlar d'agafar-se un descans indefinit. ¿Encara es resisteix a treballar? «Ara mateix estic dedicant la meva vida a viure. La feina és una martingala per a idiotes. De totes maneres, sempre he sigut un idiota. ¿Qui sap? Faré el que em diguin els ocells i les brises».

El més llegit