Cultura de l’empresonament: quan rimar és delicte

Cada societat té el seu particular catàleg de perversions. A l’Espanya contemporània està cada vegada més arrelada una pràctica especialment perversa que consisteix a proclamar que la llibertat d’expressió és atacada cada vegada que algú denuncia a les xarxes socials la presència d’una expressió masclista o homòfob en una cançó mentre es justifica (s’aplaudeix, fins i tot) l’empresonament de rapers que han decidit convertir les seves lletres en armes de combat polític. «Sembla que a Espanya els mitjans només recorden del dret a la llibertat d’expressió quan es tracta d’emparar idees i opinions d’extrema dreta», assenyala Fran García Tapia, productor del documental ‘No callarem’, que dissabte es presenta al festival In-Edit. ‘No callarem’ se centra en les històries de Pablo Hasél, Valtònyc i Elgio, tres dels 18 rapers condemnats a penes de presó per la justícia espanyola en els últims anys, una xifra que ha situat el país a dalt de tot del rànquing europeu de repressió dels delictes vinculats amb la llibertat d’expressió. Hasél (Pablo Rivadulla Duró) està tancat a la presó lleidatana de Ponent des del febrer de l’any passat i la seva mare té també un procés penal obert per participar en una manifestació per demanar la llibertat del seu fill; Valtònyc (Josep Miquel Arenas Beltran) porta més de quatre anys refugiat a Brussel·les, on va fugir per eludir una pena de tres anys i mig ratificada pel Tribunal Suprem, i Elgio (Alex Nicolaev) arrossega, juntament amb 11 rapers més del col·lectiu La Insurgència, una condemna de sis mesos de presó i vuit anys d’inhabilitació (després d’una sentència que, en el seu afany de vincular el rap d’esquerres amb el terrorisme islàmic, arribava a afirmar que els acusats «tenen una religió, que és la lluita sindical obrera»). Exbateria de grups com The!Fuck i The Hills Around i membre del Sindicat de Músics Activistes de Catalunya (SMAC!), Fran García Tapia es va involucrar des de primera hora a la plataforma No Callarem, creada el 2017 per donar una resposta organitzada a l’onada repressiva desencadenada a l’empara de la ‘llei mordassa’, aprovada el 2015 per un Govern del PP assetjat en aquell moment per les protestes ciutadanes. «Que fer lletres de cançons et pogués portar a l’Audiència Nacional em semblava una cosa de ciència-ficció», recorda. En paral·lel a les mobilitzacions, que van arribar en el seu moment de màxima efervescència amb la celebració d’una setmana d’activitats per la llibertat d’expressió a la presó Model de Barcelona l’abril del 2018, García Tapia va començar a donar-li voltes a la idea d’explicar en un documental les històries humanes que hi havia darrere dels casos de Hasél, Valtònyc i Elgio. «Volíem desmuntar la versió que es donava en els mitjans i ensenyar el que hi ha a l’altre costat», apunta. Entrevista a la presó El projecte va començar a prendre forma definitiva quan va entrar en escena la cooperativa audiovisual Bruna, a la qual pertanyen les tres persones que firmen la direcció de la pel·lícula: Claudia Arribas, Violeta Octavio, Carlos Juan Martínez. Amb un pressupost pròxim als 70.000 euros finançat en part gràcies al micromecenatge, el documental inclou entrevistes amb els tres protagonistes (la de Hasél és l’única que el raper lleidatà ha pogut fer des que és a la presó) i la participació d’artistes com Albert Pla, Ana Tijoux, Bittah (del grup de raps Tribade), Las Bajas Pasiones, Za!, Yolanda Sey (de The Sey Sisters), Nacho Vegas, la saxofonista Irene Reig i l’intèrpret de glossa mallorquina Mateu Matas. A més de mostrar l’efecte devastador que les sentències judicials han tingut en les seves vides, ‘No callarem’ relata els camins pels quals tres joves de procedències molt diferents van arribar tant al hip-hop com a l’activisme polític. Així, mentre a Hasél li va commoure la visió d’un poblat de barraques durant un passeig amb bicicleta i li va canviar la vida l’escolta d’un disc de N.W.A., el sabadellenc Elgio, nascut a Moldàvia, va viure la pobresa (i un desnonament) en carn pròpia i va buscar consol en les rimes del grup Falsalarma. «La primera cançó que vaig fer va ser una d’amor a la meva mare –explica–. La política va venir molt després». «Una bomba de destrucció nuclear» Per a Valtònyc, la música va ser, abans que res, una via per canalitzar la ràbia i la tristesa. Criat per la seva germana gran des dels vuit anys arran d’una tragèdia familiar en què la pel·lícula prefereix no posar èmfasi, el mallorquí va veure en el rap una manera d’expressar sentiments que li permetia unir la poesia i la provocació. Josep Miquel Arenas tenia 15 anys quan va publicar la seva primera maqueta i 18 quan va patir la seva primera detenció; va passar el 2012, arran d’una denúncia interposada pel llavors president de la plataforma anticatalanista Círculo Balear, Jorge Campos (avui, màxim dirigent de Vox a les Balears), per una cançó que incloïa el vers «Jorge Campos mereix una bomba de destrucció nuclear». «Està clar que és una hipèrbole, ¿no? Ningú té plutoni a casa seva. Ja que per aquesta frase em van condemnar a sis mesos de presó», diu Valtònyc, que havia escrit la cançó amb només 17 anys. A aquesta primera condemna se n’hi van sumar posteriorment d’altres per enaltiment del terrorisme i per injúries a la Corona. Després va venir la fugida a Bèlgica, on les autoritats es van negar a atendre la petició d’extradició cursada per la justícia espanyola al·legant que les lletres del raper s’emmarcaven a l’exercici de la llibertat d’expressió. No només això: arran del cas Valtònyc, el Tribunal Constitucional belga va derogar l’article de la llei penal que castigava en aquell país les injúries contra el rei. A Espanya, en canvi, les coses semblen estar bastant més estancades. La ‘llei mordassa’ continua sense ser modificada, les protestes han desaparegut del carrer i la llibertat d’expressió només s’invoca per defensar que un duo de tecnopop d’ultradreta pugui cantar que s’ha de «tornar al 36». «La por que ens volien imposar ha fet efecte –lamenta García Tapia–, i això és una cosa molt greu de què ens penedirem. Estem perdent el dret a la llibertat d’expressió i a la gent li costa entendre que això no afecta només uns rapers, sinó que també els afectarà a ells quan vulguin sortir a protestar per uns acomiadaments o unes retallades». «Demà pots ser tu», rapeja Pablo Hasél en la poderosa escena que tanca el documental. «Si no ets ric, demà pots ser tu».

Cultura de l’empresonament: quan rimar és delicte

El festival In-Edit acull l’estrena del documental ‘No callarem’, que relata les històries de Pablo Hasél, Valtònyc i Elgio, tres rapers condemnats a penes de presó per les lletres de les seves cançons

El més llegit