Un dels objectius de la literatura postcolonial és escoltar els que, en mans de l’imperialisme, van perdre la veu durant l’ocupació violenta del seu territori. Abdulrazak Gurnah, premi Nobel de literatura el 2021, sembla haver nascut per amplificar aquesta veu, atorgant-li la merescuda dignitat èpica que el supremacisme blanc va aixafar amb les seves conquestes. D’una banda, Guznah va viure al seu Zanzíbar natal fins als divuit anys, porta a la sang l’estupefacció d’un continent esquinçat per la maleïda Europa; de l’altra, la seva condició d’emigrant a la Gran Bretanya li proporciona la distància crítica necessària per desconstruir la ficció colonial utilitzant un estil realista que bascula pendularment entre l’íntim i el col·lectiu i que fins i tot Dickens hauria aplaudit.