‘The car’, d’Arctic Monkeys: un romàntic i inquietant ball de màscares

«Més val que hi hagi una bola de miralls». Ja ho advertien els Arctic Monkeys en el primer avenç del seu nou i setè disc, ‘The car’, que acaba d’arribar a totes les botigues i plataformes. I tant sí n’hi ha: entre la invitació a un ball (‘There’d better be a mirrorball’) i un petó de bona nit (‘Perfect sense’, cançó que tanca el disc), imatges disperses de mons que es fragmenten com la llum que la bola de miralls torna a les parets, rutilant, somiadora, però també il·lusòria, fractal. Des d’aquest sublim western que és ‘The car’ a la preciosíssima balada orquestral ‘Body paint’, passant pel funk de ‘I ain’t quite where I think I am’ o per aquesta supèrbia ‘Sculptures of anything goes’ en la qual la veu d’Alex Turner emergeix com una al·lucinació entre els foscos sintetitzadors i que bé valdria com a banda sonora d’algun dels lisèrgics ‘horror-noir’ de Panos Cosmatos. Un disc extremament cinemàtic, tàctil, elegant. Això no treu que hi hagi algunes patinades (‘Mr. Schwartz’ és una espècie d’‘Hotel Califòrnia’ descompassada, salvada això sí amb tocs de Lee Hazlewood i la sempre impecable lírica de Turner; ‘Jet skies on the moat’ no acaba de funcionar en la seva fusió de funky ‘arpeggiato’) i en general, es troba a faltar una mica de dinamisme al disc en el seu conjunt, conseqüència d’una interpretació vocal per part de Turner massa monòtona –un no es converteix en ‘crooner’ de la nit al dia– per molt preparada amb falsetes que estigui. ‘From The Ritz to the rubble’, i de tornada al Ritz ‘From The Ritz to the rubble’, i de tornada al RitzPot ser que hi hagi qui se senti decebut amb aquest nou disc: ¿on és aquest nervi dels primers discos, aquesta veu entre nasal i raspada de Turner, les bateries pesants de Matt Helders? Tanmateix, en un moment cultural en què impera la nostàlgia, Alex Turner i els seus van per lliure i cap endavant. ‘Tranquility Base Hotel & Casino’, el seu anterior disc, ple de textures ‘space pop’, no va ser un experiment, sinó una declaració d’intencions. ’From The Ritz to the rubble’ i, ara, de tornada al Ritz. Pot ser que els Arctic ja no li cantin aquí als terres enganxosos de cervesa, als petons tímids amb gust de Dandelion & Burdock o a les nits solitàries en habitacions plenes de gent però, tot i així, aquesta sensació que la felicitat es va escapar per tot just un segon continua bategant amb la mateixa força. Com en el millor Badalamenti, s ‘There’d better be a mirrorball’ n’hi ha prou amb tan sols una nota discordant perquè el somni romàntic adquireixi caires estranys i inquietants. Ara som en un univers d’hotels de luxe, whisky d’importació i sofàs de cuir, sí, però un en el qual la paret de la luxosa habitació amaga humitats, les cortines del saló de ball són plenes de pols, el xampany és calent i, l’aire, massa viciat. Patri Di Filippo Altres discos de la setmana Altres discos de la setmana Des del 2005 que l’ex Roxy Music no entregava un àlbum amb més cançons que ambientacions, i aquesta entrega ve a fondre els dos formats: serenes pautes electròniques amb aura còsmica en les quals Eno ens porta de la mà fins als abismes del canvi climàtic. Peces en les quals s’aferra a la bellesa per recordar-nos la nostra naturalesa finita i transmetre’ns certa angoixa pel destí del planeta, com un Scott Walker més recollit. Eno vident, alertant-nos de l’apocalipsi sense alçar la veu. Jordi Bianciotto Amb l’arribada de la tardor, Antonio Galvañ aparca l’escapisme electrònic i festiu de la seva anterior entrega, ‘¿Chispa o calambre?’, i cerca inspiració en el pop acústic cobert en jazz, bossa nova i melancolia dels primers Everything But The Girl (de qui adapta ‘Before today’, aquí titulada ‘Anteayer’) o els Style Council de ‘Café Bleu. Tot això sense deixar de sonar a Parade en vuit cançons majestuoses i balsàmiques arreglades i interpretades amb aquest gust exquisit que és marca de la casa. Rafael Tapounet Israel B és un dels artistes més inspirats del rap actual. I a aquesta inspiració, ara, en el seu quart disc, li ha donat mim, serietat, una presència brillant (amb el segell de Lowlight). Segurament, algunes de les seves millors cançons (‘CNN’ és clara candidata) són en aquest àlbum ple de soledat i essència: la seva, avesada a Madrid sud. Israel B fa de cada cançó un exercici de contundència (també sap ser melòdic, ‘Al final del día’) amb versos durs que es creuen amb girs enginyosos. I en aquest relat de barri encaixa a la perfecció la seva veu profundíssima. Ignasi Fortuny ¿Quantes composicions escrites per dones han entrat en el repertori habitual del jazz? La percussionista Terri Lyne Carrington fa la pregunta del milió i proposa solucions. ‘New Standards Vol.1’ és una col·lecció de peces firmades per dones, i en vindran més. El ventall estilístic és enorme però la banda de Carrington el presenta amb coherència. Un disc important pel que assenyala: fora del cànon hi ha un filó per explorar. I no només és qüestió de justícia. Aquesta és música de molts quirats. Roger Roca La trobadora asturiana pren una desviació per posar música a un videojoc en el qual l’Alba, nena de set anys, es compromet a salvar la vida animal d’una illa fictícia amenaçada per la construcció d’un complex hoteler. Ànecs, esquirols i gavines, pantans i pinedes, inspiren una música instrumental tocada per un candor màgic, amb botiga de joguines i paisatgisme somiador, una cançó de bressol valencià i un pasdoble de cabra i orguenet. Poques vegades la vida salvatge havia sonat tan civilitzada. J. B.

‘The car’, d’Arctic Monkeys: un romàntic i inquietant ball de màscares

El setè àlbum del grup de Sheffield és un disc cinemàtic, tàctil i elegant en el qual es constata que Alex Turner i els seus van per lliure i cap endavant

Els nous elapés de Brian Eno, Parade, Israel B, Lorena Álvarez i Terri Lyne Carrington, també ressenyats

‘The car’

El més llegit