Christine Angot: «La literatura és l’art del silenci, i el silenci és llibertat»

La novel·lista i dramaturga francesa Christine Angot ha dedicat part important de la seva obra a escriure sobre l’incest, i ha escrit des de la seva experiència: amb 13 anys va patir els abusos del seu pare. És el tema central de L’incest (1999) i recorre la trilogia que formen Una setmana de vacances (2012), Un amor impossible (2017) i El viatge per l’est. En aquesta última, que s’acaba de publicar a Catalunya, creua les seves mirades de petita, adolescent i adulta per explicar el que el va passar. Directa, concisa i dolorosa, la seva novel·la autobiogràfica transcendeix allò personal per apel·lar a la responsabilitat col·lectiva. Les seves novel·les transcendeixen l’experiència personal per convertir-se en espais on el lector es trobi i projecti. ¿Com concep la seva escriptura perquè això passi? L’element que anomenem personal mai està separat d’una consciència comuna, que és social i íntima alhora. És difícil viure allò personal, precisament perquè té un sentit social. Sempre que es tracta d’una dona o d’un nen, es tendeix a circumscriure l’esdeveniment a l’esfera personal, corporal, sexual, domèstica, familiar, i a aïllar-ho de l’esfera política i de la lògica social. En l’escriptura, les dues esferes no són separables, perquè són intricades en la consciència de la narradora, de cadascun dels personatges. Concebo la meva escriptura com una obligació de veure i d’escriure les coses. El que són. Com passen. Qui fa què. I òbviament allò real, agafat al peu de la lletra, amb tot detall, és novel·lesc. Una cosa molt interessant dels seus llibres és com marca la distància respecte als fets narrats. A El viatge per l’est la protagonista pateix i, alhora, observa el que li passa des de certa distància. Quan la protagonista pateix, sap molt bé què li passa. S’esforça per no «pensar-hi», per abstreure’s, per sobreviure. Espera el futur, l’edat adulta; conserva la confiança, menyscabada, però no completament trencada. Està ocupada creixent. Però tot i així, ho ha vist tot, ho ha viscut tot, tot està gravat, observat, disponible, i podrà tornar-hi. La narradora, per la seva banda, té l’obligació de pensar i de veure les coses per poder descriure-les. Hi ha dos temps. Com a mínim. Hi ha una cosa extraordinària en com treballa vostè la memòria a El viatge per l’est. En el relat es barregen les veus de la protagonista en diferents etapes de la seva vida. ¿Va ser difícil trobar aquesta convivència de veus que en realitat són la mateixa? Sens dubte. Allà hi arrela tota la dificultat del treball. Només quan trobo aquesta nota tinc la sensació que començo a escriure l’obra de veritat. Tot i que faci mesos, o de vegades anys, que hi treballo, «buscant-la». Últimament, els llibres (i les pel·lícules) s’analitzen gairebé exclusivament des del tema, sobretot si relaten experiències autobiogràfiques i aborden temes durs. Vostè ha escrit sobre l’incest en diversos llibres. ¿La molesta que li preguntin més per les experiències que explica que per com les converteix en literatura? Sempre intento respondre a les preguntes que em fan. Comprenc que em facin preguntes sobre el «tema», i les contesto. Però la psicologització és una altra història. I és cert que no l’aguanto bé. En general, davant aquest tipus de preguntes, desvio la conversa. El fenomen que descriu aspira a privar l’obra mateixa de la seva capacitat d’anàlisi, una cosa indissociable de les paraules i de la composició de la novel·la, i reduir-la a un tema, que es pretén analitzar a través de la discussió. Però no. El que es pot fer i transmetre en literatura no es pot fer en el discurs corrent. El viatge per l’est és la seva novel·la més concisa i continguda. Tinc la sensació que cadascun dels llibres en què aborda el tema de l’incest (L’incest, Una setmana de vacances, Un amor impossible i El viatge per l’est) demanava ser escrit de manera diferent. Els llibres que esmenta no recullen els mateixos sentiments ni les mateixes visions, la narradora no és la mateixa. Tot i que s’hagi format a partir de la meva pròpia persona, en cada llibre és una altra, veu una altra cosa. Com en la vida, mai veiem tots els aspectes d’una cosa alhora. És com una llum que es mou sense parar i il·lumina la realitat de maneres diferents. La narradora d’El viatge per l’est accedeix a pensar, no està instal·lada en la ràbia, com a L’incest, ni en l’absència, com a Una setmana de vacances, etc. Tot és recol·lecció i, alhora, present. És vostè una de les autores que millor escriu el silenci. El viatge per l’est és tan impressionant pel que explica com per com aborda literàriament el silenci que sol desplegar-se entorn de situacions tan terribles com la que relata. La literatura és silenci. És l’art del silenci. Això és l’art d’escriure. I el silenci és la llibertat, perquè parla per si sol. Hi ha una cosa molt física a El viatge per l’est. El cos que pateix, que reacciona, que se sent envaït està sempre en primer pla. ¿Com aconsegueix aquesta corporeïtat? Soc pacient. Espero. Escolto. M’entossudeixo. Busco. Aprofundeixo. Però, sobretot, escolto. Escric, llegeixo, rellegeixo, reescric, rellegeixo, etc. Trigo molt. És un procés llarg. De vegades massa llarg per als meus editors, que ja tenien data amb l’impressor. Acaba d’estrenar-se Fuego, pel·lícula en la qual Claire Denis adapta la seva novel·la Un tournant de la vie (inèdita a Espanya). I el 2017 va escriure vostè amb ella el guió d’Un sol interior. ¿Com va ser treballar amb Denis? El que més em va agradar és poder aportar la vitalitat del diàleg. Em vaig alegrar que pogués experimentar-la.

Christine Angot: «La literatura és l’art del silenci, i el silenci és llibertat»

L’escriptora francesa publica ‘El viatge per l’est’, novel·la autobiogràfica en la qual torna al tema que articula la seva literatura: l’incest

El més llegit