Luz Gabás: «Em costa acceptar la idea que l’amor romàntic heterosexual sigui feixista»

‘Lejos de Luisiana’, la novel·la amb la qual l’escriptora d’Osca Luz Gabás acaba de guanyar el Planeta, remarca especialment l’escriptura del nom de l’estat nord-americà a l’espanyola. Luisiana en comptes de Louisiana. Perquè molt pocs recorden que a finals del segle XVIII i només durant 40 anys aquelles terres van pertànyer a la Corona Espanyola. En aquests grans horitzons, l’autora de ‘Palmeres en la neu’, construeix una novel·la carregada d’aventures, traïcions, lluites contra els indis i, preceptiu, una història d’amor complicada entre una francesa criolla i un indi natiu. Aquesta vegada s’ha superat a si mateixa, si això es portés al cine, només podria ser una superproducció amb milers d’extres. Sí, m’ha costat molt escriure-la. No sé si tornaré a fer alguna cosa així, perquè francament, aquesta gairebé acaba amb mi. La dominació espanyola de Luisiana no és una cosa que es conegui massa. Al final de la Guerra dels Set Anys, entre 1756 i 1963, França perd els seus territoris en territori nord-americà que acaben passant a Espanya en compensació per l’ajuda prestada a Anglaterra. El que va rebre va ser un territori difícil de governar per l’oposició dels criolls francesos que es van quedar en aquelles terres, es van rebel·lar i van acabar jutjats i executats per la Corona espanyola. Luisiana va ser el nostre ‘far west’. Aquelles terres es van omplir d’andalusos i canaris que volien fer fortuna Em pregunto com un període tan carregat d’aventura no s’ha convertit en material literari fins al moment. És veritat, va ser el nostre ‘far west’. De sobte aquelles terres es van omplir d’andalusos i canaris que volien fer fortuna. Arribaven en carretes amb gallines, llavor i eines de conreu. I el que es trobaven no era la terra promesa, sinó un lloc que s’inundava periòdicament, on es van enfrontar a terribles fams i malalties desconegudes i on vivien amb la por permanent de l’atac de les tribus índies. ¿Admet que bàsicament escriu novel·les d’amor? No només són això, però sí que les meves novel·les sempre hi ha d’haver una història sentimental. ¿No és difícil escriure novel·les d’amor en un segle XXI en el qual sembla regnar una certa desconfiança cap a l’amor romàntic? Jo encara crec que l’amor tradicional té recorregut. Aquesta passió captivadora que perdura durant dècades i de la qual s’assegura que seguirà no ja fins que la mort separi els amants, sinó encara més enllà, tal com es concebia al segle XIX. Les novel·les romàntiques serveixen per evadir-se, igual que les novel·les de ciència-ficció ¿I aquesta històries no serien una espècie d’evasió? Cadascú s’evadeix com pot. Les novel·les romàntiques serveixen per a això, per evadir-se, igual que les novel·les de ciència-ficció. No es pot dir que la novel·la romàntica estigui acabada, encara es continua venent moltíssim. Jo mateixa les continuo llegint. Però crec que les meves novel·les són una mica diferents. ¿En quin sentit? La novel·la romàntica té un esquema narratiu fix molt concret. Ja des del primer capítol saps qui és ell, qui és ella, quines relacions s’establiran. Com per exemple, amors contrariats per les diferències socials. I a més hi ha un alt contingut eròtic. En aquest aspecte jo m’aturo una mica abans. Poc sexe, doncs, en les seves històries. No carrego les tintes per atraure més l’atenció, les escenes eròtiques han de fluir amb naturalitat. Però en fi, a mi, i recalco l’‘a mi’, em costa entendre aquesta idea que se sent tant últimament: això que l’amor heterosexual clàssic és feixista. Sé que hi ha qui ho veu així i tothom és lliure d’interpretar les coses com vulgui. Ho veig una mica exagerat. La seva història d’amor la viuen una dona francesa i un indígena. ¿No és difícil d’imaginar? És una cosa versemblant. Ell és un indi que ha crescut entre els dos mons i ha sigut educat per missioner francesos. La diferència entre tots dos no és tan abismal. Als pobles portem una vida molt similar a la de les ciutats. Els meus amics de la ciutat se m’enfaden quan ens queixem de patir estrès No freqüenta els grupets literaris madrilenys ni tampoc els catalans. Haver triat una vida rural, o millor dit neorural, a Benasc ¿li ha facilitat això l’aïllament necessari per escriure? Als pobles portem una vida molt similar a la de les ciutats. Els meus amics de la ciutat se m’enfaden quan ens queixem de patir estrès. La feina és el mateixa per a tothom. Però sí que és cert que tenim l’alleujament immediat de poder passejar en un paisatge meravellós. ¿I això no és bo per a una escriptora? Sonarà fatal, però quan escrius no ets conscient del món que t’envolta. Jo no estava a Benasc quan escrivia sinó a Luisiana i en aquest tràngol moltes vegades no t’assabentes si fa fred o fa calor. Ara bé, mentiria si digués que no soc feliç de viure allà. Durant un temps es va dedicar intensament a la política. Va ser alcaldessa pel PP a Benasc. Ser alcaldessa és només gestionar recursos, pur servei públic. Mai vaig participar en reunions d’alt nivell. A més, em ve de família. La meva tia va ser una de les primeres alcaldesses d’Espanya. Altres oncles meus van ser regidors. No és una cosa tan excepcional als pobles. ¿Què li va aportar aquest servei a l’escriptura? Conèixer la naturalesa humana, descobrir quins interessos motiven la gent. És un mina per a una escriptora.

Luz Gabás: «Em costa acceptar la idea que l’amor romàntic heterosexual sigui feixista»

L’exalcaldessa de Benasc pel PP ha guanyat el Planeta amb ‘Lejos de Luisiana’, una història sentimental emmarcada en una epopeia històrica

El més llegit