Antònia Font multiplica els seus poders al Palau Sant Jordi

En els dies que van crear les seves fites es movien per teatres i sales mitjanes, i una dècada després, aquest dissabte, van tenir en canvi un Palau Sant Jordi amb 15.000 simpatitzants als seus peus. El temps, aquest factor transformador, ha jugat a favor d’Antònia Font, el grup que va elevar el pop en català fins a les més altes esferes còsmiques trencant al seu pas barreres lingüístiques i prejudicis. Les seves metàfores amb vista a voltes celestes i enginys robòtics es van passejar per un escenari tocat per antenes parabòliques, picada d’ullet retrofuturista simpàtica per a un quintet que no necessitava més additius per connectar (i ho va fer, malgrat que la sonorització no va ser la més òptima de la seva vida). Al seu dia, Antònia Font no només va deixar empremta en una generació de públic, sinó també en les bandes, com Da Souza, que va obrir la nit recorrent el seu flamant ‘Dies d’attrezzo’, cant pop a la imprevisió de la vida moderna a punt per a un imaginatiu tropicalisme balear. Per veu interposada I amb Antònia Font, honors per a un cantant, Pau Debon, que s’ha passat tots aquests anys reservant la seva veu per al grup, amb la seva samarreta negra, els seus texans i la seva manera de commoure’ns sense que es noti la cura. Una naturalitat potser treballada en tantes festes de poble: «¡Quina burrada!», va exclamar al veure la gentada. A la seva dreta, l’impertèrrit Joan Miquel Oliver, autor dels clàssics i les peces noves, com la que titula el seu disc de reunió, ‘Un minut estroboscòpica’, proa de la sessió. Material fresc (set cites) que va incloure algunes de les seves comprometedores cançons d’amor, com ‘Amants perfectes’, que Oliver, tímid confés, s’avé a compondre perquè sap que no serà ell qui les haurà de cantar. Per a una bona part de l’audiència devia ser la primera ocasió de degustar en directe temes com ‘Armando Rampas’, odissea a l’espai, o ‘Vos estim a tots igual’, adorable himne animalista; esveltes i boniques com en els vells temps. En aquest repertori de 37 peces (16 més que a la festivalera estrena del Primavera Sound) es va poder apreciar l’ampli espectre del grup, capaç de combinar un vals amb aspiracions de reggae com ‘Vitamina sol’ amb el metal-rap d’‘Astronauta rimador’ i el solo vocal de ‘Cartes a Ramiro’. Llaços emotius Però la personalitat d’Antònia Font mai es va assentar en uns gèneres, sinó més aviat en una manera de manejar-los i fondre’ls amb una mallorquinitat vulnerable i entremaliada, amb la seva ironia a compte del folklore turístic (de ‘Holidays’ a ‘Illes Balears’), la seva melancolia (introspectiva a ‘Dins d’aquest iglú’; expansiva i coral a ‘Alegria’) i la seva fascinació per herois i pioners (‘Miquel Riera’, ‘Batiscafo Katiuscas’). Un cançoner que, tot i que Oliver es faci el distant, apunta cap a l’establiment d’immisericordiosos llaços emotius amb el públic: el fil que va connectar un dels millors temes nous, ‘Venc amb tu’, amb el rescat fetitxe de ‘Viure sense tu’, que va tancar la nit. Abans, van desfilar en cascada tots els trofeus desitjables que esperaven torn, com ‘Clint Eastwood’, ‘Alpinistes-samurais’ i ‘Wa yeah!’, i la història d’amor sobre gel de ‘Calgary 88’, tensant més les fibres sensibles. Antònia Font, trencant la quarta paret i el públic, esgotant el moment sabent que aquest retorn podria ser un vist i no vist. «S’estan superant totes ses nostres expectatives», va dir Pau Debon, i a la seva cara es podien llegir el seu desig que això no s’acabi aquí.

Antònia Font multiplica els seus poders al Palau Sant Jordi

El grup mallorquí es va reafirmar com el més determinant del pop en català modern en un emotiu concert en què va recórrer 37 cançons, amb cites al seu disc de reunió, ‘Un minut estroboscòpica’

El més llegit