‘La mamá y la puta’: la pel·lícula impossible de trobar arriba a Espanya 49 anys després

Jean Eustache (1938-1981) va ser el director més important de la primera generació post Nouvelle Vague. La nova onada de finals dels 50, liderada per François Truffaut i Jean-Luc Godard, no només va fer un tomb al cine francès de la postguerra, sinó que va marcar bona part del que vindria després quant a un estil cinematogràfic més personal. La seva influència arriba a realitzadors actuals com Gaspar Noé, Olivier Assayas o Bruno Dumont. El primer a agafar-li el relleu va ser precisament Eustache, la segona pel·lícula del qual, ‘El padre Noël tiene los ojos azules’ (1966), va estar protagonitzada per Jean-Pierre Léaud, l’Antoine Doinel de Truffaut i intèrpret de films de Godard com ‘La chinoise’. Tan bé es va entendre Eustache amb Léaud que, després d’aquest rodatge, no va parar de donar voltes a la idea de tornar a treballar amb ell. Ho va fer set anys després amb la que es convertiria en la pel·lícula-far d’aquella generació i les posteriors del cine francès, ‘La mamá y la puta’ (1973), un film mític per si mateix i perquè durant anys ha sigut pràcticament impossible de veure a causa d’un litigi pels seus drets. De fet, mai es va estrenar a Espanya. Una història triangular plantejada amb una llibertat sense límits i protagonitzada per Léaud, Bernadette Lafont i Françoise Lebrun. A aquesta última l’hem vist recentment en un film de Gaspar Noé, ‘Vortex’ (2021), interpretant una àvia amb una malaltia degenerativa. No autobiogràfica, però gairebé Tal és la seva influència que un altre dels hereus directes de la nova onada, Philippe Garrel, li va dedicar una pel·lícula sencera, ‘Los ministerios del arte’ (1988). Garrel s’hi cita amb Leos Carax, André Téchiné, Benoît Jacquot, Chantal Akerman i Jacques Doillon, entre d’altres, perquè li expliquin el que significava per a ells i elles ‘La mamá y la puta’. Un ministeri –en la seva acceptació de càrrec, feina i ocupació– de l’art. Sense ser una pel·lícula autobiogràfica en el sentit estricte de la paraula, és el film en què el seu autor es va bolcar de manera més personal. La relació triangular entre el jove diletant i xovinista que encarna Léaud, la seva madura parella (Lafont) i la seva nova amant (Lebrun) s’esdevé essencialment en un petit apartament, que era en realitat el pis bastant espartà del mateix Eustache. Els personatges se citen o es troben casualment en un parell de ‘brasseries’ cèlebres de París que eren les freqüentades pel director i els seus amics, Fiore i Deux Magots, visitada en dècades anteriors pels surrealistes i Ernest Hemingway, Pablo Picasso, André Gide, Simone de Beauvoir i Truman Capote. Però on la realitat i la ficció es confonen és en les característiques dels mateixos personatges. El de Lafont està inspirat en Catherine Garnier, la segona dona d’Eustache. El film li està dedicat. Es va suïcidar poques setmanes després de veure la pel·lícula. La jove que encarna Lebrun no deixa de ser ella mateixa: l’actriu havia sigut amant del director i havien trencat poc abans de començar el rodatge. Per implacable regla de tres, Léaud és el mateix Eustache. El cine com a catarsi. El cine en absoluta llibertat. El va produir Les Films du Losange, la companyia independent que havien format a mitjans dels 60 Éric Rohmer i Barbet Schroeder. La mateixa productora s’ha encarregat ara de la seva recuperació, restauració i estrena. A Espanya tindrà algunes projeccions i des d’avui és a la plataforma Filmin. Eustache va dirigir sis o set films després, de diversos formats, per a televisió i cine. Mai es va integrar. Es va treure la vida el 5 de novembre de 1981.

‘La mamá y la puta’: la pel·lícula impossible de trobar arriba a Espanya 49 anys després

Filmin exhibeix des d’aquest divendres en una còpia restaurada ‘La mamá y la puta’, de Jean Eustache, pel·lícula-far per a moltes generacions de cineastes i cinèfils de tot el món, mai vista a Espanya i gairebé desapareguda des que es va estrenar el 1973

El més llegit