El romanç entre cine de terror i maternitat és longeu. La relació entre mares i fills (sobretot entre mares i filles) és l’essència o un dels temes principals de clàssics com ‘La llavor del diable’ (1968), ‘L’exorcista’ (1973) i ‘Carrie’ (1976). D’entre els assumptes relacionats amb la maternitat, n’hi ha un d’especialment atractiu per al cine de terror: l’embaràs. El potencial temàtic i iconogràfic d’una dona prenyada, de la seva panxa i dels seus canvis, és immens. De vegades les protagonistes d’aquests films estan embarassades però les seves històries no parlen específicament de la gestació. Són propostes que, més que referir-se a l’embaràs, l’utilitzen per accentuar la sensació d’amenaça (la vulnerabilitat davant el perill del cos que en porta un altre dins), perseguir el misteri i l’espant (¿què carrega aquesta dona al ventre?) o fer detonar temes col·laterals (del trauma més profund a la mutació física més juganera). Seria el cas, per exemple, d’Un lloc tranquil’ (2018), en la qual la protagonista ha de donar a llum en una banyera, sola i en silenci, perquè un monstre hipersensible al so no la descobreixi.