Andrei Kurkov: «Els russos no entenen que els ucraïnesos els considerem alhora horrorosos i divertits»

Andrei Kurkov (Sant Petersburg, 1961) era l’home més divertit al lloc menys graciós, la ciutat de Kíiv, el 24 de febrer del 2022. El dia que Putin va declarar la guerra a Ucraïna, l’escriptor ucraïnès d’expressió russa que cultiva l’humor com ningú i un dels més llegits del seu país, es va adonar que al seu dietari es concentrava una possible explicació a aquest conflicte sense arguments. Ho explica a ‘Diario de una invasión’, un llibre a peu d’obra, que Debate publicarà el 4 de novembre. Mentrestant, per obrir boca acaba de sortir ‘Abejas grises’ (Alfaguara), una sàtira sobre el conflicte del 2014. Des d’aquell dia del febrer passat, Kurkov no ha parat, viatjant per Europa com a ambaixador cultural del seu país. Aquest dimecres ha participat en la Biennal del Pensament de Barcelona. ¿Es pot seguir tenint el sentit de l’humor intacte a Ucraïna en un moment com aquest? L’humor és una medecina molt potent. Un mecanisme de protecció formidable quan les persones ens posem pessimistes, deprimides, estressades i adoptem una postura fatalista. Fins i tot en les circumstàncies més difícils, en primera línia de batalla, els soldats solen inventar-se bromes i les publiquen a Facebook. Jo vaig desenvolupar el meu sentit de l’humor a l’URSS com a mecanisme de subsistència. Avui el sentit de l’humor és important, perquè permet que la història més pessimista acabi bé, perquè ens dona esperances. ¿Vol dir que si no podem riure, abandonem la lluita i ens resignem? Una cosa així. Li posaré un exemple. Quan es va ensorrar l’URSS i als cines ucraïnesos van començar a projectar-se pel·lícules americanes de terror la gent a les platees es partien de riure, perquè allò no era res comparat amb els camps de concentració, les deportacions massives i la fam. Els russos tenen una mentalitat col·lectiva, mentre que els ucraïnesos som més individualistes i anàrquics ¿L’humor forma part de l’ADN ucraïnès? Penso en Gógol, que és l’escriptor més còmic en llengua russa tot i que fos ucraïnès. Sí, Gógol va aportar el riure a la literatura russa. Diria que els russos tenen una mentalitat col·lectiva, mentre que els ucraïnesos som més individualistes i anàrquics. Sempre estan disposats a defensar la seva opinió i volen que se’ls escolti. Mentre que als russos els va més amagar-se, són uns fatalistes. Han d’aprendre a riure. [Riu] Han d’aprendre moltes més coses que el sentit de l’humor. No s’arreglarien amb una simple educació. Necessiten una reeducació, gairebé un renaixement. Han de percebre les seves ments contaminades per la idea que són els millors i els més morals. Per això no entenen que els ucraïnesos els considerem alhora horrorosos i divertits. I ho dic jo que tinc origen rus. La guerra l’ha convertit en un ambaixador a Europa de la causa ucraïnesa. ¿No és una càrrega massa pesada? És la meva obligació. Aquesta és la meva trinxera. Vaig deixar d’escriure una novel·la i vaig començar a publicar articles i assajos per explicar als europeus tot el que desconeixen d’aquesta guerra. Europa no comprèn que aquesta guerra va contra la cultura i la identitat ucraïneses en una contesa que es remunta a fa 400 anys ¿Com què? Per començar, que Rússia i Ucraïna no són el mateix. Perquè en el fons, a Europa no entenen gaire bé les causes de base d’aquesta guerra. No comprenen que aquesta guerra va contra la cultura i la identitat ucraïneses en una contesa, de vegades cultural i altres vegades física, que es remunta a fa 400 anys, en temps del Pere el Gran, que va decretar que es prohibissin la publicació de llibres religiosos en ucraïnès. Ha tingut compromisos sense parar a Alemanya, el Regne Unit, França, Holanda i ara aquí. ¿Tornarà a viure Kíiv? Fa quatre dies vaig estar un parell de dies a la Ucraïna occidental amb la meva dona. La meva filla va tornar a Kíiv fa dos mesos i el meu fill menor no ha sortit d’allà. Estic en contacte amb ells diàriament, parlo amb els meus amics. Un d’ells va perdre el pis abans-d’ahir per les explosions, li va caure el sostre. Jo soc l’únic ucraïnès de la família, la meva dona és britànica i els meus fills també ho són, però s’han implicat en la causa com a voluntaris. Vostè va néixer a l’antiga URSS, escriu en rus i evidentment és ucraïnès. ¿Com es viu aquesta identitat més aviat fluida que comparteixen milions de compatriotes seus? Diguem-ne que la identitat la construeix la història, la llengua i la cultura. A Ucraïna la cosa és més complicada perquè el país aglutina nombroses minories. Hi ha un escriptor ucraïnès en llengua russa, Volodímir Rafeienko, que va rebre dos premis literaris importants a Rússia abans del 2014, però va haver d’evacuar la seva família dues vegades, primer a Donetsk i després a Butxa, a causa dels atacs russos. Després que li destruïssin la casa, va jurar que no escriuria mai una paraula en aquest idioma. Per a mi l’idioma rus només és un mitjà, però crec que no deixaria d’escriure en aquest idioma tot i que em destruïssin la casa. ¿I vostè com a russoparlant què es planteja? Per a mi l’idioma rus només és un mitjà, però crec que no deixaria d’escriure en aquest idioma tot i que em destruïssin la casa. Avui dia fins i tot els jueus parlen rus. Els russòfons no som una minoria ètnica, és un fenomen històric i social, però ens ha conformat. Necessito temps per pensar en això. De moment he decidit no publicar els meus llibres en rus fins que acabi la guerra i veure què ocorre després. Potser els meus llibres només puguin estar disponibles en traduccions perquè l’odi envers el rus, inclòs l’idioma, continuarà sent molt fort. Sembla que la guerra també pot portar Ucraïna a posicions extremadament nacionalistes que abans no existien. És veritat. De moment no hi ha un partit nacionalista potent al Parlament, però el debat s’està tornant molt extrem. Facebook està ple de comentaris dels soldats sobre la guerra lingüística, que abans era inexistent. Ucraïna sempre havia sigut un país molt tolerant. Hi ha el perill d’una radicalització de la societat. La literatura ucraïnesa és avui molt més militant i radical. Si la societat no torna a un estat normal uns mesos després de la guerra, crec que hi hauria d’haver interferències polítiques per disminuir aquestes emocions i accelerar la rehabilitació de la societat. A Zelenski des d’Occident només se’l percep com a heroi, que ho és, però no sabem gaire més d’ell, tret que va ser un còmic televisiu. Jo no vaig votar Zelenski, no me’n refiava. Era un polític que tenia el suport d’un dels oligarques que han fet molt mal al país, propietari d’una de les principals cadenes de televisió i d’altres mitjans de comunicació. La formació política que va fundar Zelenski és pràcticament un partit ‘online’. Però des que va esclatar la guerra ha respost molt bé, tot i que sigui més popular fora d’Ucraïna que dins. ¿Què ocorrerà quan acabi la guerra? Llavors Zelenski haurà de ser molt acurat perquè el país no tindrà ja el mateix estil de vida polític. El novembre vinent es publicarà aquí el seu ‘Diario de una invasión’. No era gaire conscient del que feia mentre l’escrivia, però en aquest llibre es pot percebre l’atmosfera en què ens trobàvem els ucraïnesos. Havíem sentit dir a Putin que Ucraïna no existia, que tots érem russos, i després, més recentment, li sentim dir que Ucraïna no hauria d’existir. Vèiem la televisió russa que parlava de destruir ciutats i nosaltres rèiem: ¿Com ens han de bombardejar en ple segle XXI? Però per als russos que es van criar llegint literatura bèl·lica, creient que la Segona Guerra Mundial la van guanyar ells exclusivament, això no era motiu de riure. Putin ja ha perdut. Ell volia que la guerra durés tres dies, i de moment ja fa vuit mesos que dura. Fa l’efecte que aquesta contesa està molt personalitzada. ¿Acabat Putin acabaria la guerra? Putin ja ha perdut. Ell volia que la guerra durés tres dies, i de moment ja fa vuit mesos que dura. Hi ha una guerra interna al Kremlin sobre qui assumirà el poder després de Putin i alguns oligarques russos i els serveis secrets russos ja el veuen mig mort. Hi ha diversos grups que s’enfrontaran pel poder: els generals de l’exèrcit, els serveis secrets, els oligarques. Aquests últims senten que estan perdent la guerra perquè tenen els seus comptes als bancs estrangers congelats i no estan gaire contents. Caldrà veure qui serà capaç de trobar-hi una sortida. Si Putin intenta prémer el botó nuclear, hi ha un 80% de probabilitats que l’aturin o que no compleixin l’ordre. Això si un Putin embogit no decideix prémer el botó nuclear. ¿O només presumeix? Hi ha entre un 15% i un 20% de probabilitats que utilitzi armament nuclear tàctic, però en una guerra nuclear mai hi ha guanyadors. També incidiria en la situació al front, que s’estén uns 200 quilòmetres, i podria arrasar, ecològicament parlant, la Federació Russa. A més, si intenta prémer el botó, hi ha un 80% de probabilitats que l’aturin o que no compleixin l’ordre. I una cosa més: les armes nuclears russes són molt velles. No s’ha d’oblidar que un 30% dels míssils russos acaben caient al propi territori, i maten ciutadans russos. Amb el seu historial de pobresa i corrupció és capaç d’imaginar un futur per a Ucraïna, un cop superada la guerra El que espero és que les noves generacions d’ucraïnesos facin el que els que són més grans que ells no van poder fer. I, finalment, una pregunta fonamental. ¿Es continuen explicant acudits a Ucraïna durant els bombardejos? Per descomptat. Li pregunten a un soldat ucraïnès: ¿Estàs preparat per a la fi del món nuclear? Sí, ho estic, i també tinc plans per als sis mesos posteriors.

Andrei Kurkov: «Els russos no entenen que els ucraïnesos els considerem alhora horrorosos i divertits»

L’autor, un dels més respectats de les lletres ucraïneses, visita Barcelona com a ambaixador oficiós del seu país en guerra

El més llegit